Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Alzamora vampiritza el lector

Si deixem de banda el títol, que de tan convencional és difícil fins i tot de recordar, i la portada, que és millor oblidar, Crim de sang , últim premi Sant Jordi, és una senyora novel·la d'un senyor escriptor que a cada nou pas no deixa de sorprendre'ns agradablement. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) demostra una vegada més com, en el camp de la narrativa, és capaç de fer el que vulgui. Aquesta vegada, com qui no vol la cosa, s'ha tret de l'ordinador un thriller gòtic ambientat a Barcelona durant la Guerra Civil. La pirueta inclou un vampir i un cavall autòmat, Hadaly, de mida natural, a més d'una considerable dosi de sang i fetge i sexe. I, ves per on, el còctel funciona.

Alzamora fa gala de la seva pirotècnia lèxica, que posa al servei d'una trama trepidant, amb personatges ideològicament extrems i una estructura àgil de capítols curts i canvis sobtats d'escenari i de protagonistes. D'una banda, els pinxos de la CNT-FAI, que transformen l'ideal revolucionari en barbàrie. De l'altra, la comunitat eclesial acorralada, amagada: uns frares maristes, unes monges caputxines i un bisbe fosc inspirat en el verídic Irurita. I enmig, l'inspector Gregori Muñoz i els seus amics Carbonissa -jutge- i Pellicer -doctor-, que per entendre'ns representarien la Catalunya silenciosa que es va trobar entre dos focs, el revolucionari i el colpista.

L'autor carrega les tintes contra els de la FAI. Al seu capitost, Manuel Escorza del Val, el descriu com "un nan estrafet, amb un cos que es replegava sobre si mateix, una pilota de carn baldada d'on emergia el cap, que era una protuberància sense coll, amb els ulls botits i una boca bulbosa i desproporcionada. Caminava amb crosses i duia a les sabates unes alces monstruoses..." Vaja, "un tolit de cos i ànima". Tampoc no es queda curt amb algun dels maristes, com el pare Plana, "intrigant i mel·liflu", "amb un somriure de rata".

La història està basada en el dietari d'un faista recuperat per Miquel Mir, en l'estudi El silenci de les campanes, de Jordi Albertí, i en les memòries de Josep Benet, De l'esperança a la desfeta (1920-1939) . Amb tot aquest material, amb l'afegit d'algunes llicències històriques -les bombes cauen damunt Barcelona des del primer dia-, i de la mà de la seva desbordant i escabrosa imaginació, l'ofici literari d'Alzamora aconsegueix vampiritzar l'atenció del lector.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT