El difícil camí del centralisme administratiu En el ‘tu a tu’

MaóTan a prop i tan lluny. La proximitat geogràfica, els episodis històrics compartits, la llengua i la cultura comunes, el paraigua administratiu d’ara i abans i els milers d’experiències personals viscudes pels seus habitants no han estat mai determinants perquè Menorca i Mallorca, les Gimnèsies dels grecs, les Balears dels romans, trencassin la barrera que s’aixeca entre elles des del fons d’una mar que és real i alhora metafòrica.

Els perquès que expliquen aquesta llunyania són molts i variats: des dels físics -la característica territorialitat dels espais insulars- fins als polítics, sense oblidar els històrics, especialment decisius. Tots ells conformen la identitat d’ambdós pobles, la peça clau en la configuració del sentiment de pertinença, o no, a una comunitat. I aquesta, en el cas de Menorca, és marcadament singular. En aquest punt, sorgeix inevitablement un interrogant: és salvable aquesta desconnexió tan acceptada i assimilada que pot passar, fins i tot, per genètica?

Relacions amb Europa

“La pregunta que ens hauríem de fer és què aporten les Illes Balears a Menorca”, anota Pau Obrador, sociòleg i geògraf menorquí i, en l’actualitat, professor de Turisme a la Universitat de Sunderland. “Mentre que per a Mallorca tenir unes eines autonòmiques ha suposat una obertura al món, per a Menorca ha comportat un tancament, una provincialització de l’illa”, raona mentre recorda els temps en què les relacions amb Europa eren més fluïdes i també més fructíferes.

En la seva opinió, no hi ha “cap necessitat” d’enfortir el “feble” sentiment balear. “No crec que calgui reforçar la balearitat, com tampoc crec que sigui una prioritat per a Menorca obrir-se a Mallorca abans que a altres llocs”. I remata: “El nostre futur no passa per ser una comarca més de Mallorca, sinó per integrar-nos millor dins la Mediterrània i dins Europa”. Reconeix, no obstant això, que el camí que han de fer les dues illes “és indeslligable” i advoca per una relació de “caràcter més confederal, sense intrusismes, de tu a tu”.

Història compartida

Consideracions que comparteix l’historiador i professor Miquel Àngel Casasnovas, autor dels llibres Història de les Illes Balears (Ed. Moll, 1998 i 2007) i Història de Menorca (Ed. Moll, 2005). “Les Illes Balears són un país invertebrat històricament. Fins i tot el gentilici ‘balear’ és artificial i si ha guanyat certa rellevància és perquè és el nom oficial, però la gent no el sent com a propi”, reflexiona Casasnovas. Tampoc, afegeix, des del punt de vista històric no hi ha hagut símbols, elits i grups dirigents o mitjans de comunicació compartits. “Per no tenir, ni tan sols hem tingut institucions comunes fora de la maleïda província. L’anomenat Regne de Mallorca era de segona divisió, sense corts ni govern foral comú. Per això, a diferència de Catalunya, València o Aragó, el Parlament i el Govern balears no tenen precedents històrics”, exemplifica Miquel Àngel Casasnovas.

Tots dos coincideixen a assenyalar que la relació que estableixen els menorquins amb Mallorca és, en la majoria dels casos, merament administrativa. “Ens uneix una quotidianitat: Mallorca és per als menorquins Son Espases, el Parlament, la delegació de torn, la Conselleria, l’aeroport de Son Sant Joan, la UIB, El Corte Inglés i tantes altres coses més”, resumeix Pau Obrador. I encara que admet que no és just, massa vegades es veu l’illa gran com “un exemple a no seguir”, i n’enumera els perquès: “Mallorca és Magaluf, és la Platja de Palma, és el balconing, són autopistes desmesurades, polítics empresonats, són gonelles, és en Bauzá i en Matas”.

“Aquesta és certament una mirada injusta”, afegeix el sociòleg maonès, perquè “ignora moltes coses bones com, per exemple, la seva extraordinària riquesa cultural, sovint molt més dinàmica que a Menorca”, conclou.