Publicitat
Publicitat

PIONERES INVISIBLES

Margalida Comas i la renovació pedagògica

La menorquina fou una de les primeres dones a obtenir el doctorat en Ciències

Margalida Comas (Alaior, 1892-Exeter, 1973) fou una pionera de la pedagogia de les ciències naturals i va contribuir notablement a la modernització de l’ensenyament de principis del segle XX a l’Estat. Publicà nombrosos llibres i articles, entre els quals destaca La coeducación de los sexos, on defensava la necessitat d’eliminar les diferències educatives entre homes i dones.

De pare pedagog i amb idees liberals, va obtenir el títol de mestra superior de la Normal de Mestres a Palma i continuà els seus estudis a la secció de Ciències de l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri de Madrid, d’influència krausista i focus important del feminisme espanyol. Allà començà a desenvolupar nous mètodes d’ensenyament de les ciències, basats en la pràctica. El 1925 es llicencià en Ciències Naturals i preparà la seva tesi doctoral sobre zoologia a la Universitat de la Sorbona (París). “Possiblement és la primera dona que es doctora en Ciències a l’Estat”, assevera Joan March, investigador de la història de la ciència i director de la col·lecció La ciència a les Illes Balears .

Amb l’arribada de la República, Comas, que s’havia casat amb el pollencí Guillem Bestard, pintor i fotògraf d’idees republicanes, s’instal·là a Barcelona, on acabà sent la subdirectora de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, tasca que compaginava amb la de professora de biologia. Va ser la primera dona professora a la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Guerra Civil, se’n va anar a Anglaterra, on va dur a terme tasques de propaganda antifeixista i supervisà l’educació d’un grup d’infants republicans exiliats. Més tard, començà a treballar a Darlington Hall School, una escola de Secundària del sud-est d’Anglaterra. “Li costà entrar-hi perquè, tot i ser una escola progressista, només hi admetien homes”, conta March, qui recorda que les dones republicanes que s’exiliaren tingueren una premsa gairebé nul·la, a diferència dels homes. A Anglaterra, explica March, molts homes foren recol·locats en diferents universitats amb bastanta facilitat, però Comas “va acabar en una escola de Secundària, malgrat que tenia titulació per fer classes a qualsevol universitat anglesa”.

Les seves obres varen ser reproduïdes per editorials mexicanes, però aquestes mai varen pagar drets d’autor. “És un poc trist des del punt de vista progressista que no li pagassin res, tenint en compte que darrere aquestes editorials hi havia republicans”, lamenta March.

Agnès Ribera, la lluita per escollir el propi destí

Nascuda a Palma el 1790, fou l’única filla, encara que il·legítima, d’un ric comerciant. Segons explica la historiadora Isabel Peñarrubia, autora de Maria Agnès Ribera Garau, la rebel·lió contra la família i el claustre, la seva família ordí un pla per desheretar-la i fou obligada a entrar en un convent. Al claustre va adquirir una sòlida formació intel·lectual i el 1821, gràcies al drecret de secularitzacions voluntàries dictat durant el Trienni Liberal, va poder abandonar la clausura. Amb el retorn de l’absolutisme, s’exilià a França per evitar que la família la tornàs a enclaustrar. D’idees liberals, va lluitar durant 12 anys perquè l’Església li anul·làs els vots i, tota sola, es defensà davant el Vaticà fins a aconseguir-ne la nul·litat. Després de tantes desventures, finalment es va poder dedicar a l’escriptura. De fet, deixà moltes obres manuscrites inèdites, de les quals destaca un llibre de viatges del 1833  que podria ser, segons el seu biògraf, Joaquim Maria Bover, el primer llibre de viatges escrit per una dona a l’Estat. Així mateix, Ribera s’erigí en protectora del col·legi femení La Puresa, obra del liberal bisbe Nadal. Gràcies a les seves  donacions, va aconseguir que el 1860 el centre educatiu superàs la crisi econòmica per la qual passava i pogués continuar seguint la línia marcada per Nadal i sense haver-se d’integrar en cap congregació religiosa. 

Mesquida, la mestra compromesa

Coneguda com la mestra Mesquida (Felanitx,1857-1907), Catalina Mesquida es va internar a l’escola La Puresa de molt petita. Estudià Magisteri a l’Escola Normal Femenina, com altres de les mestres de l’època que pogueren gaudir d’estudis superiors, i assolí el títol de mestra de primera ensenyança superior. Desenvolupà la seva tasca professional a les escoles d’Artà, Porreres, Felanitx i Maó, on la Junta d’Instrucció Pública reconeix la seva tasca pedagògica. Mentre era mestra de Porreres, va aconseguir que augmentàs de manera considerable el nombre de nines que assistien a l’escola pública i va organitzar la primera vetlada literària que es va dur a terme al poble. A Felanitx, passà a dur una de les dues escoles de nines dirigides fins aleshores per sor Belinda Julià, i va haver de lluitar amb el sector de l’Església que no només controlava les escoles, sinó també el que s’hi ensenyava. L’Església i els sectors afins a la seva ideologia eren molt intransigents amb el tema educatiu i les mestres d’escoles públiques es veien obligades a dur una vida quasi monàstica.