Antoni Serra Ramoneda: “Caixes i bancs van vendre preferents alegrement sense saber què eren”

PalmaCatedràtic emèrit d’Economia de l’empresa de la Universitat Autònoma de Barcelona, fou durant 20 anys (1985-2005) president de Caixa Catalunya. Antoni Serra Ramoneda (Barcelona, 1933) ha dedicat els darrers anys a investigar els motius de l’esfondrament de les caixes d’estalvi. Aquesta setmana ha estat a Palma, convidat pel Cercle d’Economia de Mallorca, per presentar el seu últim llibre, Preferentes y subordinadas. Una tragedia española.

Per què les preferents són una tragèdia únicament espanyola?

Bé, en altres països encara n’hi ha i no passa res. Aquí, segurament, vam voler córrer massa i no vam saber prendre una sèrie de mesures, entre les quals algunes de legals, que permetessin que aquests títols no produïssin els efectes negatiusi letals que van acabar produint.

A quines mesures us referiu?

A l’estranger, aquest producte tenia un mercat secundari molt ben organitzat i només era subscrit per entitats financeres com fons d’inversions. I aquí, en canvi, els bancs i caixes vam començar a emetre títols, tot i que legalment era discutible que es pogués fer, sense haver organitzat un mercat secundari en el qual es poguessin comprar i vendre aquests títols. I com a conseqüència d’aquesta història, diguem, una mica de nou-rics, doncs va passar el que va passar. Allò era com si compràssim un Masseratti per fer-lo circular per camins de muntanya. Era absurd.

Llavors, les preferents, quin sentit tenen? Perquè són positives?

Són positives perquè el que estan oferint és una combinació risc-rendibilitat diferent. Si us ofereixen un ventall molt gran de coses, millor. Triareu el que més s’adapta a les vostres necessitats. Per tant, que hi hagi, a part d’accions i d’obligacions, aquest tipus de títols, en principi és bo. El que passa és que la gent ha de saber què són i on els pot vendre. I d’això, no se’n va cuidar ningú. Ni les institucions que n’estaven encarregades, com el Banc d’Espanya o la Comissió Nacional del Mercat de Valors, ni les entitats privades, com bancs i caixes que es van llançar molt alegrement a copiar el que estaven fent altres bancs però, ho torno a dir, sense haver entès què era el que s’estava venent.

Entenc que, d’alguna manera, deis que els bancs foren irresponsables i el Banc d’Espanya, com a garant del sistema, incompetent? Bé, va ser una mica com va ser tota la societat espanyola d’aquell temps. La Champions League de l’economia... una actitud de nou-rics. Ningú creia que un dia... però al final va passar.

El Banc d’Espanya potser hi hauria d’haver posat seny?

Vejam, ho va intentar. Jo ho explico una mica al llibre. Va intentar, per exemple, endurir les condicions del quoficient de Basilea per sobre dels límits que des de Brussel·les s’havien fixat; va intentar evitar que es fessin emissions des de les illes Caiman. Va endurir condicions, però... és evident que el governador no va ser prou contundent o bé no li van deixar ser prou contundent. No ho sé, però no ho va ser.

Sigui com sigui, aquest escàndol ha causat una mala imatge de la banca. Creis que se’n sortirà algun dia?

Jo crec que passarà molt de temps abans que els bancs puguin oferir segons què a un client sense que el client s’emprenyi. Però si mirau una empresa com és Volkswagen... la meitat del seu capital social són preferents. I es venen a les borses de Nova York, Zuric, Frankfurt, on sigui. I ningú troba que això sigui un escàndol.

No és tant el producte en si sinó l’ús que se’n fa.

És l’ús i que des del començament es veu que la gent no sabia gaire bé el que comprava. Les primeres emissions de preferents que fan les caixes va ser el 1999. Les condicions que oferien era l’Euríbor + 0,5. Era poquíssim. La gent subscrivia això creient que no hi havia risc. I els bancs se n’aprofitaven, sí. Si el client estava satisfet amb un 0,5...

Els bancs en són responsables, però també ha fallat la cultura financera de la gent.

És que les preferents estan pensades per a grans institucions: companyies d’assegurances, fons de pensions... Això que deia de Volkswagen, els titulars són bàsicament fons de pensions nord-americans. Aquests fons, però, abans de quedar-se les preferents, negocien i posen condicions. En canvi, els petits inversors que tenen 3.000 euros, aquests no negocien res.

Quan va començar a descontrolar-se la situació?

Hi va haver una primera etapa que era que no es podien emetre des d’Espanya perquè la legislació espanyola no acceptava accions sense dret de vot. Això va durar des del 1999 fins al 2003, quan es va canviar la llei. Llavors, hi va haver una època en què van baixar les emissions perquè tant la CNMV com el Banc d’Espanya van endurir les exigències. De cop i volta es produeix una explosió, el 2009. Totes les caixes comencen a emetre preferents com si fos la darrera oportunitat. I aquí és on realment jo crec que la CNMV, el Banc d’Espanya, tots dos o, fins i tot, el Ministeri d’Economia hi haurien d’haver posat fre, perquè ja es veia venir que allò era un típic campi qui pugui.

Aquesta ‘febre’ coincideix amb la fi del boom immobiliari. Les preferents pretenien tapar forats?

Sí. Tapar forats i aprofitar que encara es podien col·locar, i ja es veuria com es pagarien després.

Allò va suposar el suïcidi de les caixes?

Sí. Els bancs... suïcidi potser no, perquè encara en paguen les conseqüències. El que ha passat és que allò que les caixes no van poder pagar ho ha pagat l’Estat, ho hem pagat entre tots. Allò que els bancs no van poder pagar, ho han pagat els accionistes. Jo recordo les accions del Sabadell a 12 euros. Ara, si les mirau, no arriben a 2. Per tant, els qui les van comprar a 12... Els accionistes han rebut de manera brutal.

De tot aquest procés, també heu estat molt crítics amb les fusions...

Jo crec que allò va ser una pèrdua total de control per part de tothom. El Banc d’Espanya es va trobar que la cosa començava a petar per totes bandes. Es van inventar que amb les fusions allò es podia arreglar. I va començar a exigir fusions que no tenien ni cap ni peus. I la prova la teniu aquí, com va acabar Sa Nostra, que es va fusionar no se sap bé amb qui ni per què. Van creure que allò era un problema de dimensió i que ajuntant... però, és clar, cinc malalts s’ajunten i encara és pitjor perquè es contagien encara més. En comptes d’intentar salvar alguna que es podia salvar amb algun petit ajut, van fer el problema encara molt més gran i va ser pitjor. Van perdre el control i el Banc d’Espanya va voler apagar el foc amb gasolina.

I s’haurien pogut salvar moltes entitats?

Jo crec que sí. Moltes, tampoc ho diré, però sí que se n’haurien pogut salvar unes quantes amb els mateixos diners que s’han acabat donant i que no han arribat a salvar-ne cap ni una. A Catalunya -el cas que conec millor- hi havia una sèrie de caixes petites (Caixa Manresa, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa...) que es podrien haver salvat amb un cert ajut que no hauria significat res més del que hem gastat.

Catalunya Caixa no hi tenia res a fer?

Jo crec que el que li va passar a Catalunya Caixa és que, a partir de 2004, que ja es veia que... Va fer una cosa fatal, que va ser prémer l’accelerador. Va voler créixer encara més i es van començar a fer, per exemple, unes inversions immobiliàries a Polònia i a Portugal... I si la situació era delicada, després ja va ser...

I com veis que els vostres successors hagin estat imputats?

En això, ja no hi vull entrar.

Heu fet referència a Sa Nostra. N’heu estudiat el cas? Aquí encara hi ha moltes preguntes que no han obtingut resposta...

Sabeu? L’any 2000 jo vaig venir aquí i vam tenir diverses converses sobre la possibilitat d’una fusió, que en aquell moment tenia sentit perquè Sa Nostra no tenia presència a Catalunya i nosaltres teníem, crec, tres oficines a les Balears. Podria haver tingut sentit, però suposo que per raons polítiques no va arribar a quallar. El que passà després, no ho sé, però em sembla, sense voler ser gaire crític, que la fusió que va fer Sa Nostra va ser d’aquestes, també...

I ara, la fusió amb Bankia. No serà ajuntar, de nou, massa malalts?

Home, Bankia, ara, qui ho porta, en Goirigolzarri, és bastant seriós. No crec que cometi grans barbaritats. Mirau, jo tenia un professor i un dia xerràvem tots dos amb Jordi Pujol, quan Banca Catalana, encara no era president. I en Pujol parlava de fer grans inversions “per Catalunya” i coses així, parlava en termes polítics. I el professor se’l va mirar i li va dir: “Escolti, senyor Pujol, un banquer no és més que un usurer distingit”. [Riu] Jo crec que en Goirigolzarri és un usurer distingit.

La influència dels polítics és el que va matar les caixes?

A Catalunya, no. A altres llocs d’Espanya, sí. I a Madrid i a València, evidentment sí. A Catalunya, a les caixes petites jo li asseguro que no hi havia gens d’influència política. La Caixa de Pensions, en tot cas, tenia influència sobre la política. Tenia més força que la Generalitat, per entendre’ns. Però, per exemple, les caixes basques no hi tenen res a veure i no els ha passat res. I si no tenies carnet del PNB, allà no tenies res a fer. El que passa és que els polítics han de ser intel·ligents.

En el pròleg del llibre entonau una espècie de mea culpa. L’heu escrit a mode de redempció?

No, perquè tampoc no tinc mala consciència, però és cert que si pogués tornar enrere, aquelles dues emissions de preferents, del 1999 i el 2001, no les hauria fet. El que passa és que llavors jo no em podia imaginar, considerant la importància que tenia davant el passiu total de la caixa, que podria arribar un dia que no es poguessin pagar. I sempre poso un exemple. Un dia, la meva filla arriba a casa. “Escolta, a l’oficina m’han dit que ara hi ha uns tipus”. I jo li deia: “Sí, subscriu”. Vull dir que, a la meva filla, jo vaig fer-li subscriure preferents. Ara, clar, tants anys després, sempre és fàcil dir-ho. Però, efectivament, si ara em trobés una persona i em digués: “Senyor Serra, no vaig cobrar unes preferents”, em sentiria, com dic al libre, compungit.