La religió dels records
Vincles, de Feliu Formosa, a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central, és un llibre meravellosament lúcid i emocionant, una obra en què el poeta sembla voler recosir els fils cabdals de l’existència. Els trenta-dos poemes que componen el volum, escrits en hexasíl·labs, recuperen una mètrica que l’autor ja havia explorat al Llibre de les meditacions i que aquí adquireix una nova respiració més continguda i, tanmateix, d’elevada intensitat. El llibre es llegeix sota la claror de Cançoner, una de les seves obres mestres, i tal importància queda explícitament subratllada en la nota que tanca el volum. No és, per tant, un exercici retrospectiu convencional, sinó més aviat una operació purament poètica: tornar a la pròpia vida per descobrir què persisteix i quins mots poden encara donar forma a allò viscut.
Feliu Formosa escriu des de la seva situació actual en una residència, i la memòria obre contínuament portes cap a altres temps i espais, cap a episodis decisius de la seva trajectòria i cap a figures que han deixat empremtes fondes. El lectorat a Heidelberg del curs 1959-1960, Maria Plans, Torí o altres indrets psicogeogràfics apareixen com a fars d’una cartografia íntima en què els fets i els racons són dipòsits d’identitat. Aquesta capacitat de fer conviure l’instant present amb les capes successives del passat dota el llibre d’una densitat especial: cada record és una forma de reviure el que semblava soterrat, perdut.
El pròleg de Maria Enrich acompanya amb encert aquesta nova i preciosa incursió poètica, mentre que les presències de Bertolt Brecht i Joan Vinyoli situen Vincles dins d’una genealogia literària que el geni de Sabadell no sols invoca des de l’erudició sinó sobretot des d’una fraternitat creadora. Brecht és una benèfica ombra tutelar, una consciència que ajuda a exaltar les possibilitats civils i expressives, i les aclucades d’ull a Vinyoli, des del títol mateix, són tributs a un mestre i a un amic. Vincles convida a relligar realitats aparentment paradoxals: l’ara i l’ahir, però també el poeta i aquells elements que han fonamentat un poderós itinerari vitenc. En el fons, és una obra sobre la necessitat de re-cor-dar en el sentit primordial que Blai Bonet donava a aquest verb: tornar a passar pel cor allò viscut per tal que no desaparegui del tot. Formosa converteix aital necessitat en una forma de creació i, també, en una forma de consol: la poesia no pot restituir el temps perdut, no, però pot rescatar-ne les melodies supremes, pot ressignificar els vestigis i aconseguir que una vida, en ser evocada i recreada, continuï generant bellesa. ‘Vincles’, obra serena i profundament commovedora, confirma Feliu Formosa com un dels grans mestres vius de la poesia catalana, un tità entre nosaltres.