Un raig de sol com un xanglot de raïm rosat

Fa bastant de temps que consider Ramon Ramon un dels autors més destacats de la literatura catalana contemporània. He aclamat amb furor obres seves com l’excepcional Els temps interromputs a Edicions del Buc i llegesc els seus dietaris amb la mateixa avidesa que m’impulsa davant títols canònics del gènere com els que ens han proporcionat Maria Aurèlia Capmany, Feliu Formosa i Lluís Maicas. L’últim volum del cicle vivencial de Ramon Ramon va ser el colpidor i inspirador L’any dels cinquanta. Dietari 2020 a Lleonard Muntaner, Editor. Es tracta d’una obra molt ambiciosa que el confirma com un autèntic mestre de la precisió. Lluny de convertir el confinament per la covid o l’arribada a la cinquantena en mers motius autobiogràfics, el savi escriptor transforma tals experiències, la col·lectiva i la personal, en pilars que el propulsen cap a una mirada que s’expressa amb lucidesa clarivident sobre el pas del temps, la situació actual dels Països Catalans a través de paisatges ultralocals amb ressons universals, l’acte d’escriure en aquest dur segle XXI i la fràgil condició humana. Poques intel·ligències tenen el poder d’elevar la quotidianitat a la categoria d’idea refinada, compartida, i Ramon Ramon n’és un savi i eloqüent posseïdor.

Ramon Ramon torna als versos, bona notícia, amb Mar de Xeraco a Edicions 96, en què el poeta transforma un indret concret de la geografia del País Valencià en un espai mític dotat d’extraordinària densitat literària, tot demostrant que la veritable universalitat neix d’uns ulls que fan arrels profundes. La mar, la claror, els camins i els silencis no hi compareixen com a simples elements descriptius sinó com a formes pensamentals, com diria Perejaume. Ramon Ramon explora un territori moral des d’on tenaçment s’interroga sobre la memòria, la crueltat de la Història i la pertinaç persistència de la bellesa en un món sotmès a canvis constants. Ramon Ramon torna a una escriptura d’elegància continguda però atroç, precisa fins a l’extrem, capaç de convertir cada perla mental en una poderosa intuïció filosòfica i cada episodi aparentment menor en una revelació sobre l’ésser humà. La literatura de Ramon Ramon avança per sedimentació, fidel als ritmes de la revelació, sense ornaments sobrers ni exhibicions erudites, però amb una emoció que ho amara tot amb la mateixa força tremebunda d’unes ones que porten goig i també mort. No és sobrer re-cor-dar, tornar les coses al cor segons Blai Bonet, que Mar de Xeraco també es pot llegir com un tribut a l’enyorat Josep Piera, tità mediterrani.

Cada pàgina de Mar de Xeraco de Ramon Ramon a Edicions 96 sembla que vol fer-nos ser conscients que escriure és, abans que res, una manera d’aprendre a mirar, i que en el caos podem trobar meravelles que ens consolin.