Passions de risc
Els subterranis és una de les obres més febrils i emocionalment exposades de Jack Kerouac, una novel·la que converteix l’experiència amorosa en una vertiginosa exploració dels límits de la identitat, del desig i de l’autodestrucció. Lluny de la dimensió itinerant, psicogeogràfica i mítica d’A la carretera, Kerouac dirigeix aquí la mirada cap a un univers més íntim i vulnerable, inspirat en la seva complexa relació amb Alene Lee, aquí transformada en la figura magnètica i inabastable de Mardou Fox, una esbalaïdora afroamericana deu anys més jove. El resultat és un text escrit amb la intensitat d’una confessió urgent, en què cada frase sembla perseguir el ritme accelerat de la pensa i de la passió, i l’emblemàtic autor aconsegueix capturar la fragilitat dels vincles humans quan es veuen atrapats entre la fascinació, la dependència i la por de la pèrdua.
D’aquest relat dinàmic també destaca el fet que descriu l’ambient de la ciutat de San Francisco més bohèmia de principis de la segona meitat del segle XX, quan el jazz era la banda sonora i el símbol d’una generació jove que va decidir viure a la seva manera trencant les convencions i les regles. La revolta beatnik va significar una brutal insurrecció cultural, una negativa radical a acceptar el conformisme, el consumisme i l’empobriment espiritual de la societat nord-americana de postguerra. Al voltant de figures com Kerouac, Ginsberg i Burroughs, els típics, però també Diane di Prima, Anne Waldman i Lenore Kandel, la generació beat va reivindicar una vida viscuda amb intensitat, oberta a l’experiència, al desplaçament, a la llibertat sexual, a la mística i a l’exploració dels límits de la consciència. Més que un moviment literari fou un convit a existir d’altres maneres, una rebel·lió poètica contra la mecanització que va anticipar moltes de les grans transformacions culturals dels seixanta i setanta. En les seves pàgines batega la convicció que la literatura pot tornar a ser una aventura vitenca, una recerca de la veritat i una forma de resistència.
La traducció de Joan Antoni Cerrato per a Edicions Documenta Balear mereix una ovació perquè trasllada al català la respiració sincopada, l’energia improvisatòria i la musicalitat torrencial de la prosa kerouaquiana sense perdre’n la potència ni la naturalitat. Gràcies a la seva bona feina, qui vulgui llegir aquesta obra descarnada podrà accedir-hi amb plenitud per flipar gràcies a la seva honestedat radical i al seu nihilisme. Els subterranis no és tan sols un autoretrat de l’escriptor o de la seva generació, tampoc una foto amb mots d’un ambient determinat, és una immersió en els engranatges de l’estupor, una odissea urbana que sacseja amb la intensitat d’una ferida oberta i que confirma Jack Kerouac com un dels prosistes més poderoses de la història de la literatura.