Literatura
Suplements06/04/2023

El pintor que va sobreviure al seu propi extermini

Màrius Serra explica a la seva última novel·la la història de Maties Palau Ferré, conegut perquè cremava els seus quadres en senyal de rebel·lió

BarcelonaL’oblit s’ha acarnissat amb cruesa amb molts artistes catalans de la segona meitat del segle XX, per raons com els estralls culturals del franquisme i que alguns d’aquests artistes van quedar superats pels corrents més avantguardistes. També perquè fins fa relativament poc no va existir la consciència, ara liderada per alguns historiadors joves i museus com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que s’havia de fer justícia al llegat de molts artistes. Un dels més singulars entre aquests noms oblidats és Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), que ha tornat a la llum gràcies a la feina persistent del seu renebot, Francesc Marco Palau, i la novel·la que ara li ha dedicat Màrius Serra, La dona més pintada (Proa). Una dècada després de reivindicar el matemàtic Ferran Sunyer a Plans de futur, Serra torna a escriure una novel·la on juga amb el relat històric i la ficció, i en aquesta ocasió, ha pogut comptar amb els testimonis de més persones de l’entorn del protagonista i també de descendents. “Són històries que m’atrauen per la mateixa singularitat del personatge”, afirma Màrius Serra. 

Les figures femenines de Maties Palau Ferré es caracteritzen perquè tenen uns grans ulls que ara fan pensar ràpidament en la pintora nord-americana Margaret Keane, a qui Tim Burton va dedicar una pel·lícula. Però, sobretot, per una història que era molt difícil que Serra deixés passar de llarg: Maties Ferré, que va tenir un moment de glòria amb una exposició a la Biblioteca Nacional el 1970, va cremar quadres seus des del 1974 fins al 1984 arran de la depressió que va patir perquè va perdre el judici contra Miquel Peirats Fenollosa, el promotor a qui havia comprat amb obres d’art dos xalets a Reus i un terreny. Com que la cotització de la seva obra havia pujat, Palau Ferré es va negar a continuar pintant per al promotor, però el Tribunal Suprem el va condemnar a pintar 42,42 metres quadrats de tela per acabar de pagar el deute. “La sentència podria formar part de la història de l’art”, adverteix Serra. 

Les novel·les que barregen els elements reals i de ficció són un repte per als autors. “Una història com aquesta t’obliga a plantejar-te qüestions diverses –explica l’autor–, la primera de les quals és quin dret tens tu a entrar a explicar aquella història que implica descendents de persones que tenen nom i cognom”. El segon d’aquests interrogants és com posar-se en la història: “Ara ho he tingut molt més clar que abans i a La dona més pintada reivindico l’àmbit de la ficció, de la novel·la”, afirma. Així i tot, és una novel·la que té una “cua”, un epíleg en què Serra explica el joc literari i com va escriure la novel·la, i en el qual també hi ha l’aparell de notes per deixar constància d’on provenen alguns fets explicats a la novel·la. “Aquella dialèctica famosa que la realitat sempre supera la ficció, em proposo desmentir-la o plantar-li cara. Partim d’una realitat que és novel·lesca, i encara hi afegim elements per fer-ne una novel·la”. I pel que fa a la dona del títol, no vol donar-ne més detalls per no fer espòilers.

Cargando
No hay anuncios

Les dues cares d'una moneda

Des de les pàgines inicials Serra desplega el seu talent per endinsar el lector dins la història i descriure els ambients per on es mouen els personatges. I té l’encert de presentar Miquel Peirats i Maties Palau Ferré com dos personatges al mateix nivell. Són el bo i el dolent de la història, però en aquesta història hi ha molts grisos: “Poden ser les dues cares d’una moneda, però no són germans”, diu a la novel·la el periodista Enrique Rubio, un dels fundadors de la revista El Caso, a qui ha recuperat en la ficció. Miquel Peirats va guanyar el judici, però es va adonar que havia quedat com el dolent i va decidir donar els quadres per redimir-se. Pel que fa a Palau Ferré, Serra relata com es va construir el personatge d'un “home tel·lúric” que quan torna de París no passa per Barcelona i va directament a Montblanc, on va obrir un taller i va tenir la rutina de ser visitat com un personatge pintoresc. Precisament una part dels seus problemes jurídics es troben en el fet que venia els seus quadres sense l’assessorament d’un marxant. Pel que fa a la crítica, a Palau Ferré el qualificaven de cubista i els crítics també deien que els seus personatges tenien reminiscències del Romànic.

A Maties Palau Ferré el van comparar amb Picasso i va compartir titulars amb Salvador Dalí i Joan Miró. Però la història li va acabar passant per sobre. “Hi ha diversos factors per això: la seva aposta s’hauria pogut recuperar si hagués tingut una continuïtat, però amb tot aquest tall tan brutal i tot aquest joc simbòlic, perquè va continuar treballant i venent, va cremar la seva evolució com artista i es va quedar allà”, diu Serra. El litigi va marcar Palau Ferré i va viure amb angoixa fins al final. “D'altra banda, és un moment en què s’està produint un canvi d’era: Franco va morir el novembre del 1975, quan Peirats acabava de fer donació de tots aquells quadres”. Per a Serra, Palau Ferré és comparable amb Joan Perucho, que amb les seves obres fantàstiques va quedar “descavalcat” del cànon realista que van marcar Josep Maria Castellet i Joaquim Molas i que, més endavant, va ser recuperat. La creació de la novel·la va fer que es trobessin un dels fills de Peirats i el renebot de Palau Ferré. “Les dues famílies  van quedar ferides i amb una sensació de fracàs estrepitós”, diu Serra. 

El detonant de Banksy

L’interès de Màrius Serra pel mercat de l’art ve de lluny. Fa vint anys ja va voler fer-ne una novel·la que no va tirar endavant. El detonant per escriure La dona més pintada el va trobar en un gravat de Banksy que va ser esquinçat en directe durant una subhasta de Sotheby’s. En lloc de destruir-lo, aquella acció va engendrar una nova obra encara més cotitzada. “Banksy busca sortir en totes les notícies. És evident que vol transmetre un missatge amb les seves obres, però necessita viralitzar-se. Però esclar, el mercat de fa cinquanta anys funcionava d’una altra manera, tot i que les activitats i les actituds publicitàries de Salvador Dalí ja feien entreveure que això derivaria cap aquí”. Precisament, Palau Ferré en malparlava, però Serra creu que darrere aquest menyspreu hi havia una “admiració profunda” pel que aconseguia l’artista empordanès.

Cargando
No hay anuncios

"L'art m’interessa com una activitat que pot tenir una valoració estètica, cultural, que es tradueix a una valoració econòmica en un mercat desbocat –diu l'autor–: només cal veure les subhastes, i l’especulació que l’obra única permet”. També li crida l'atenció des del punt de vista sociològic: “Les arts plàstiques defineixen molt la societat de cada moment. El Renaixement no es pot explicar sense el fenomen dels mecenes, que a partir de l’acumulació d’una certa riquesa no en tenen prou amb la quantitat, i volen qualitat”. Aquesta qualitat es troba en unes “peces úniques” que els permeten distingir-se dels altres.

Pel que fa a la societat actual, Serra creu que ha canviat força respecte a la de Maties Palau Ferré als anys 50: “Ara se’m fa força més difícil imaginar-me gent enriquida invertint en art. Abans els passarien unes quantes altres coses pel cap abans d’invertir en art. D’altra banda, ara no són les galeries i els marxants que dominen el món de l’art sinó els comissaris, que acostumen a tenir diner públic o una institució al darrere on ells trien què ensenyen i què no”, conclou Serra.

QUATRE PINTORS DE NOVEL·LA

1.

'Un objeto de belleza', de Steve Martin (Literatura Random House)

L’actor nord-americà Steve Martin va consolidar la seva trajectòria com a escriptor amb la història de l’ascens fulgurant i al mateix temps tèrbol de Lacey Yeager, una becària de la casa de subhastes Sotheby’s. Amb aquesta novel·la Martin també va voler representar els abismes del món de l’art novaiorquès dels 90.

Cargando
No hay anuncios
2.

'El fracassat', de Martí Domínguez (Proa)

La vida de Paul Cézanne, un referent per a artistes com Picasso, no sempre va ser fàcil: va estar barallat amb el pare banquer, aïllat del món i aparellat amb una model d’origen humil amb qui tenia un fill secret. I la novel·la en clau biogràfica que li va dedicar Martí Domínguez també aborda altres temes com l’obstinació de l’artista.

3.

'El món resplendent', de Siri Hustvedt

Una investigació acadèmica és el recurs que Siri Hustvedt fa servir per destapar la caixa dels trons del personatge de Harriet Burden, una figura enigmàtica i complexa del món de l'art novaiorquès dels anys 80: va ser coneguda com la dona d'un marxant poderós i com a mare i, al mateix temps, tenia una cara oculta com a artista, en la qual va amagar-se darrere tres homes per escapar del masclisme del seu entorn.

Cargando
No hay anuncios
4.

'La larga espera del ángel', de Melania G. Mazzucco (Anagrama)

Una novel·la torrencial amb la qual l'autora Melania G. Mazzucco es va endinsar en la biografia del pintor manierista Jacopo Robusti, conegut com a Tintoretto, des d'una perspectiva íntima: és el mateix personatge qui repassa la seva vida durant les últimes setmanes de vida.