"M'he divorciat. Soc lliure"

Cada vegada demana la mateixa hora i la mateixa perruquera de totes les que hi ha. Ja apunten la següent cita a l’hora de cobrar-li. L’últim dijous de cada mes a les quatre de la tarda. "Ja ho tenim!", li diu la Montse, la gerent de la perruqueria abans d’escriure-ho amb lletra arrodonida a la columna de l’Alícia de la llibreta de cites i donar-li la còpia del datàfon. La Magda, sempre escull l’horari del serial de la tele i així s’estalvia coincidir amb algun conegut i esquiva les xerreres buides. Vol estar tranquil·la; endormiscar-se mentre li esbandeixen el cap amb aigua tèbia tirant a calenta —com a ella li agrada— i li fan aquell massatge des del cuir cabellut fins darrere les orelles. Circular i sense presses. Una de cada tres vegades ho aprofita per fer-se el color a les arrels dissidents; la resta, simplement es talla les puntes i es deixa pentinar per l’Alícia. Només ella sap com fer-l'hi. Sempre li arrodoneix les puntes cap endins i aconsegueix treure-li l’encrespat dels cabells eixuts a base de cremes hidratants de marques bones. L’Alícia i el seu silenci, el respecte cap a ella. La consideració cap als seus cabells i per extensió cap a la seva persona. La metonímia que és la part accessible d’un tot que envaeix de manera delicada i subtil. La Magda en pren consciència com la pell coneix l’amor, el tacte, el mirament, la cura. Li detecta una manera de tocar-la diferent de la resta de persones del món, en especial de com s'ha hagut d'acostumar a ser tocada. Una mena de veneració cap al que és més fràgil. La Magda sap que l’Alícia li coneix els secrets, tot i que ella mai n'hi ha dit res. A vegades no fa falta posar paraules, supòsits. És una mena d’acord tàcit de silenci que les converteix en còmplices i que les fa escurçar distàncies en la intimitat del tacte. L’Alícia li diu amb veu dolça si està bé; si l’aigua no està freda; si se sent còmoda. I abans de qualsevol gest li diu fluixet: "Ara t’esbandeixo", "Ara et poso la màscara", "Ara tallarem"... L’anunci previ a cada un dels contactes físics per evitar que es torbi. Per a la Magda, l’Alícia té un punt de guaridora que voldria fer-se seu cada dia des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. El silenci i el refugi. Dos valors extingits en el món on viu la Magda des de fa tant temps.

Com quan a la Magda, dels nervis, li van començar a caure els cabells i a deixar-li clapes. A l’Alícia li quedaven manyocs de la Magda a l’aigüera, que embolicava amb un tros de paper que llençava, abans que ella s’aixequés del netejacaps i els pogués veure. Volia estalviar-li qualsevol dolor, qualsevol vergonya. Durant aquell temps li allargava més del que tenia previst el massatge capil·lar sota l’aixeta. Li agradava notar com sota els seus dits la rigidesa s’anava fonent i es relaxava. Fins i tot, alguna vegada havia aconseguit que s’adormís i perdés la consciència; extingís els malsons. I amb ells una realitat d’on, intuïa, era difícil escapar.

O aquella altra vegada que la Magda va arribar a la perruqueria, l’últim dijous de mes, amb unes ulleres de sol que no es va treure durant tota la sessió. Li va dir a la Montse que tenia conjuntivitis; però des del pla zenital del netejacaps, l’Alícia li va veure el morat de l’ull esquerre. Aquell dia l’Alícia va plorar mentre li aplicava el suavitzant als cabells.

La ràbia que sentia contra qui li havia perpetrat aquella atrocitat la va trasbalsar de tal manera que va ser incapaç de mantenir la calma mentre li netejava els cabells. Aquell dia la Magda no va adormir-se durant l’esbandida. Notava el neguit de l’Alícia de la punta dels seus dits a cada un dels seus capil·lars. A l’Alícia se li va fer etern aquell mes abans no va tornar a veure la Magda. Va estar temptada de trucar-li més d’una vegada amb qualsevol excusa, després d’haver agafat, secretament, el seu telèfon de la llibreta. Però era norma implícita no utilitzar les dades personals per a cap altra cosa que no fos per avisar d’un producte encomanat o canviar la cita.

Des d’aleshores ja fa tres mesos que la Magda no ha tornat a la perruqueria. L’última vegada no va trucar per anul·lar la següent visita. L’Alícia va estar esperant-la una bona estona fins que la Montse li va passar una clienta d’una altra companya i li va dir que espavilés que aquell dia se’ls havia girat feina.

És dimecres al migdia i l’Alícia està escombrant blens de cabells escampats per terra just darrere el mirall gran. Sent com s’obre la porta i des d’on es reconeix la seva veu. Li demana a la Montse si la poden agafar, que ja sap que no té cita, però que passava per allà i necessita que li arreglin el cap. La Montse li diu que esclar, que les clientes sempre tenen preferència i que només faltaria. Que l’han enyorat, afegeix.

Ella diu que necessita un canvi d’imatge. Que vol tallar-se els cabells ben curts, fer-se metxes. Canviar d’estil. Que vol semblar una altra. I sobretot que necessita –utilitza el verb necessitar com ho fan els nens petits quan volen convèncer els seus pares d’un capritx imperiós— que l'hi faci l’Alícia.

Ella surt a poc a poc de darrere el mirall i l’abraça com no s’admet que s’abraci les clientes; com no ho permet cap norma de decòrum, ni responsabilitat. Però el llenguatge de la pell és més potent que qualsevol formalitat, que qualsevol prudència. 

Amb el cap enfonsat entre els cabells de la perruquera, la Magda li diu: "M’he divorciat, Alícia. Soc lliure. Soc lliure".

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify