Literatura
Suplements30/11/2022

Llavis de granit: tota la poesia d'Emily Dickinson en català

La traducció de Carme Manuel de l'obra lírica completa de la nord-americana és un dels esdeveniments editorials de l'any

BarcelonaCal dir que ens trobem amb un dels esdeveniments editorials de l’any: la poesia completa d'Emily Dickinson en català. La feinada colossal que ha fet Carme Manuel, anostrant-la en una llengua tintada de saborosos valencianismes, és impagable; i l’edició de la Institució Alfons el Magnànim, com sempre, és impecable. Recorda vagament un breviari, on tenim a la pàgina esquerra l’original i a la dreta la traducció, en un volum manejable, de lletra forçosament massa petita, per encabir tota l’obra, però era la manera de fer-ho viable (són 947 pàgines compostes de manera modèlica). L’any 1951 Agustí Bartra encetà les primeres versions al català de Dickinson i el 1979 ho va fer Marià Manent, amb un pomell escollit de trenta-set poemes. Bartra va definir molt bé en pocs mots qui fou aquesta poeta: “No va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seva passió”. Harold Bloom la situa entre els millors poetes de la llengua anglesa, al costat de Blake i Shakespeare. Parla de la seva densitat cognitiva i jo hi afegiria una altra densitat, que és gràcil i alada, la d’una inspiració que sembla inesgotable, que li va omplir la vida d’una potència imaginativa insondable i que pot satisfer-ne moltes, les dels lectors que s’hi capbussin. El seu és “el sermó d’Orfeu”.

Cargando
No hay anuncios

Anostraments i despreniments

El bell verb català que tenim per expressar el traduir, “fer nostre”, té una connotació de “posseir” que pot ser ambivalent. El traductor o la traductora “conquereix”, però també “dona”. Hi ha sempre, nogensmenys, un despreniment en l’anostrament: a cada bugada es perd un llençol; el trasllat no és pur, no és íntegre, i, un cop assumit això i superada la fantasia de la fidelitat, cal fer de la necessitat virtut: és la transcreació. Diguem-ho ras i curt: tota traducció és una paràfrasi. I el torsimany s’hi pot entregar, però el resultat serà sempre mancat, no satisfactori del tot, però “del tot” no hi ha re.

Cargando
No hay anuncios

Abordem breument un problema no menor: el de la rima. Els esquemes de rima de la Dickinson ja són, d’entrada, sovint excèntrics. Ho fa com vol, no s’avé sempre a la regularitat. Aleshores qui tradueix ha de decidir entre l’eterna dicotomia: ¿respectar so o sentit? Si faig rima esguerro el sentit (sovint abstrús, però real). Si soc literal, em carrego la melodia. És clar, traduir és decidir, és així. Carme Manuel ha decidit, i ha decidit bé. Algú li retraurà l’ús constant del perfet simple, però no seré pas jo. Bartra i Manent són partidaris d’intentar la rima. Bartra més modern, més proper a una estètica americana. Manent, sense caure-hi del tot, quasi neonoucentista. Tot és bo si no es cau en l’embelliment, que és un risc evident. Per això és tan moderna i interessant la literalitat de Manuel. Ho podem mostrar en un poema que tots tres traduïren, el 448. A la primera estrofa fa: “Morí per la Bellesa ― i fui tot just/Acomodada en la tomba/Quan Algú que morí per la Veritat, el posaren/En una Cambra veïna―”. Si podem seguir l’original veiem que el trasllat és diàfan.

En canvi, tant Bartra com Manent, amb eines un xic diferents, adopten la rima. Bartra: “Per la bellesa vaig morir./A penes sebollida,/van portar-me per veí/un que donà sa vida”, on, a pesar de la troballa d’aquest verb literari neollatí, i dels paral·lelismes mètrics, reduint una síl·laba a cada vers, ens duu cap a un altre lloc. Igualment, Manent, amb rima assonant i combinant decasíl·lab i hexasíl·lab, aconsegueix efectes similars, però també, segons com, “embellidors”, que ens allunyen de l’aspror, el hieratisme i la sequedat dickinsoniana. Són mestres, sens dubte, però Carme Manuel ha servit una Dickinson també magistral, nova i perenne.

Cargando
No hay anuncios