En l’omega d’un tità literari
El dissabte 5 d’abril va tenir lloc un tràgic esdeveniment que hauria de comportar un dol nacional: es va arribar al final de l’Era Definitiva, és a dir, ens va deixar un dels millors escriptors en llengua catalana de la història de la nostra literatura, per tant tot això significa –encara que tal fet s’havia plantejat com a impensable o fins i tot com una macabra broma còsmica o com una impossibilitat absoluta per a l’Oficiant Suprem– que va morir l’admirat i estimat Josep Palàcios, màxim responsable d’una literatura ambiciosa, exigent, laberíntica, tremenda, càustica, portentosa i gairebé secreta, ja que sols era coneguda i defensada per uns felicíssims pocs que li retíem culte, una adoració que a partir d’ara haurà de ser continuada talment un ritual, practicada sota el signe de la tristíssima absència de l’autor, però amb l’estricta certesa que, si bé l’Escriptor ja no hi és físicament, això vol dir que J.P. és i serà, en efecte, immortal en els llibres extraordinaris que ens va oferir en una reescriptura insistent i tan perpètua que feia la sensació de ser eterna, perquè ho era i ho és i ho serà, i ni la Puta Parca no podrà impedir-ho: ara els seus fulls perpetuaran un dels llegats més sobirans de les nostres lletres.
Tot i que durant molt de temps Josep Palàcios havia anat elaborant bellíssimes autoedicions de les seves obres a la Imprenta Palàcios, publicacions sovint acompanyades per les bellíssimes obres plàstiques d’una altra bèstia creativa com Manuel Boix, en els darrers anys l’hereu i marmessor de Joan Fuster i il·lustre suecà havia anat reunint els seus sublims treballs en volums trets a la llum a les Publicacions de la Universitat de València, i és gràcies a aquest esforçat ordre autoral –des de La Imatge fins a AlfabeTerminal– que gaudim del seu darrer cant: Principi i Fi amb Lletres. Es tracta d’una autèntica Wunderkammer, o sigui, una col·lecció de meravelles, un gabinet de sorpreses de paraules. Amb aquest títol assistim al corprenedor miracle d’un seguit de contes, narracions, tríptics o paratextos de tota mena que il·luminen i escandalitzen, perquè Palàcios sabia que un llibre bell és una provocació.
S’ha comparat Josep Palàcios amb J. D. Salinger i amb Thomas Pynchon, com també se l’ha vinculat estretament amb el felanitxer Eremita de l’Eixample Miquel Bauçà, per la seva renúncia a participar de la comèdia implícita de tot sistema literari. Lluny dels focus, i poc amic de les entrevistes o de les sovint absurdes posades en escena, J.P. va confirmar, tanmateix, que era incomparable, inimitable, únic. Per aquest motiu la seva pèrdua és una Devastació. Com a consol, llegir i rellegir els seus llibres, temples esperançats que ens conviden a continuar creient en el poder infinit de la Literatura.