L’ocàs esventrat de la civilització

Basta fer una ullada ràpida al món per confirmar que en aquests temps obscurs som testimonis privilegiats de la decadència d’una era: als Estats Units poderosos psicòpates fan orgulloses salutacions nazi tot avisant dels desastres que cometran; a Ucraïna la mort continua estenent-se per culpa de la invasió d’un tirà rus megalòman; des de Gaza rebem cada dia imatges d’un nou holocaust… D’afegitó, tot el globus pateix el retorn de forces feixistes sota noves formes, i una onada ultradretana –tant en política com en matèries socials i culturals– inunda els consistoris i els governs, per no parlar d’unes desigualtats que es perpetuen dramàticament… Malgrat la situació, continuam llegint i escrivint poesia, un dels darrers refugis segons Pier Paolo Pasolini, un art inútil per a la majoria de gent. Tanmateix, hi ha versos que poden ser atacs clars contra l’organigrama mundial, i la poeta Ànnia López assoleix, amb Al·lucinacions, o com divertir-te si ets pobra, noves possibilitats expressives que mostren el descontentament amb ràbia, enginy, gràcia i convits a actuar.

Gairebé tots els versos d’aquesta plaqueta mereixedora del primer premi Mariola per a Poetes Inèdits escenifiquen conflictes d’una casta o d’una altra, tant morals com físics, i confirmen la violència latent que ens envolta. L’autora dedica, sobretot, reflexions sovint críptiques al voltant del combat en dansa entre les diferents classes socials, i la majoria de poemes són una claríssima crítica contra la gran matriu ficcional que anestesia les consciències i adorm la voluntat de canvi. A més a més, la veu poètica d’aquestes pàgines explora la pròpia personalitat d’una manera crua i immisericorde, amb tendència a l’autocrítica extrema amb motiu de les altes demandes que ens feim i que ens fan en aquesta lluita competitiva que ha acabat essent el dia a dia. Amb una ironia càustica que a voltes cau en la mala llet directa o en la revelació surrealista, la poeta proclama (“Mort als pisos de nova construcció!”), troba consol a martiritzar els trending topics de la gent de doblers (“Jo no sé esquiar”) i deixa com un drap brut la moda de viatjar a llocs xupiguais (“Soc la proa d’un veler // la barana que sosté una mà de ric / i una copa amb una oliva”). Les alternatives? Somniar! I cercar la bellesa oculta que no es troba a simple vista.

Alguns dels postulats s’abeuren dels principis morals de Fiódor Dostoievski, i hi ha poemes que lliguen amb la manera de fer de David Caño o Raquel Santanera. Ara bé, Ànnia López posseeix una veu nova, diferent i original que sorprèn i impacta en epifanies dadàs. Com indica el títol, Al·lucinacions, o com divertir-te si ets pobra és un provocador volum marcat per un esperançador anhel de desafiar les injustícies d’un món en decadència.