A l’espera de l’epifania

“Segur que heu vist un cadàver ressec algun cop a la vida”. Edicions Balèria publica el darrer premi Gabriel Florit Vila de Sineu de poesia. El volum té un títol preciós, La dansa de les flòbies, i l’autor és el professor i home de teatre Pere Bergas Llabrés, que des d’Envit-i-gatge del 2011 no publicava obra nova. Ha rebentat el seu temps de silenci amb aquest guardó i amb el premi Ploma de Ferro. En poques paraules: es tracta de l’explosiu retorn d’una veu única, penetrant i poderosa que amb imatges increïbles, i desvetllament filosòfic, desautomatitza els fossilitzats engranatges d’un llenguatge que a vegades sembla gastat, però que en mans de veritables creadors verbals com Pere Bergas Llabrés recupera part de la seva esplendor.

La dansa de les flòbies és un llibre que estableix un lligam psicoemocional amb el debut de Sebastià Alzamora, Rafel. Ambdós reculls es llegeixen com escriptures endolades a la recerca de guariments. A voltes la poesia és un bàlsam, en efecte, però sobretot es tracta d’un vehicle pensamental vàlid que ens ajuda a indagar en les fondàries més obscures de les complexes emocions humanes. Tanmateix, Pere Bergas Llabrés no es lamenta a la caducada manera romàntica, genera una sèrie de textos encadenats que constaten l’absurditat de l’existència i segreguen imatges brutalíssimes: “Aquest nadó que ben bé hauríeu pogut llençar al foc / sabent / com sabeu que s’acabaria tot”. El poeta té un do per eixorivir la llengua i per establir diàlegs fructífers amb Agustí Bartra, Blai Bonet, Emili Sánchez-Rubio o Joan Tomàs Martínez Grimalt. També es pot interpretar La dansa de les flòbies talment un espill de Necròpsia d’Andreu Vidal en què el subjecte líric ens obliga a prendre major consciència de la nostra mortaldat i l’aliena per poder existir amb més sentit. Al costat d’una cosmovisió existencial, i l’ús de les paradoxes que en fa l’autor és formidable, hi ha instants de profunda mala llet: “S’hi fa una casa. Escriu poesia. / És tot quant li passa. És una puta passada”.

Amb fosc segell d’or, Pere Bergas Llabrés indaga en una mística de les mutacions post mortem i ens proporciona un nou lliurament àlgid de poesia mòrbida, una de les possibilitats més destacades de principi del segle XXI (“Al peu de l’arbre, la terra espera / fer-se de carn”). L’edició a Balèria es presenta amb una coberta de Toni Guasp que reflecteix l’esperit del llibre, aquest xoc de negrors contra claredats, i fa pensar en les plàstiques postexpressionistes d’Antoni Tàpies o Miquel Barceló. Tant de bo La dansa de les flòbies de Pere Bergas Llabrés sigui llegit i reconegut, perquè és un dels poemaris més sorprenents, colpidors i ben escrits que he llegit en una bona temporada.