Amor i pebre

De l'amor adolescent al retrobament en un forn: una història d'amor que travessa dècades

Veu una nena bonica endrapant croissants de dos en dos. Li recorda a algú

La primera vegada que l’Olívia va conèixer l’Adam només eren unes criatures. Estiuejaven al mateix poble, eren de colles diferents, amb prou feines es parlaven. Els mesos de calor, coincidien a comprar el pa amb bicicleta en el mateix forn, dels dos que hi havia al poble. Concretament el del capdamunt del carrer Major, el que tocava a l’església. Tots dos hi arribaven per camins diferents amb la bicicleta BH que deixaven de qualsevol manera ajaguda a la vorera just davant del local. No es miraven mai mentre feien cua. Però de tots els bondies i adeus que se sentien en aquell xibiu enmig de barres de mig cruixents, croissants acabats de fer i coques de recapte amb llonganissa els dissabtes, cadascun d’ells només detectava el de l’altre.

No va ser fins uns anys després que van passar de trobar-se al forn a fer-ho també a la plaça Major, davant del bar on van començar a prendre les primeres clares fresques amb porró i a fer el vermut amb patates de xurrer i escopinyes als migdies. Va ser llavors quan ja es parlaven, enmig de tota l'altra gent que hi havia. Encara els costava mirar-se als ulls. Potser per vergonya, potser per inseguretat en ells mateixos, potser per la insolència de no ser el primer a fer el pas. Sigui com sigui n’estaven, d’interessats l’un amb l’altre, però no trobaven la manera de fer-ho evident o de ser prou subtils en dir-s’ho. En el ball de la festa major de finals d’agost, l’Olívia i l’Adam van estar parlant molta estona sols, en un racó mal il·luminat. Quan es van fer el primer petó ja era ben entrada la nit. Ell tenia ganes de continuar. Ella li va contestar que era massa aviat. Ell li va dir que es coneixien de tota la vida. Ella li va respondre que les trobades en el forn no comptaven per a res. L’endemà abans de marxar cap a les ciutats respectives, van quedar a la font del costat del cementiri per acomiadar-se. Es van intercanviar les adreces. Van dir que s’escriurien. Van quedar que serien amics. L’Adam començava primer de carrera. A l’Olívia li tocava fer COU.

Cargando
No hay anuncios

Durant tot el curs es van estar enviant cartes. Les de l’Olívia eren llargues, de tres folis mínim, amb unes lletres rodones però petites com formigues preparant-se per a l’hivern. Amb la data clara al capdamunt a la dreta. Començava sempre amb un “Adam, com estàs?” de contenció. Gairebé no hi havia espai entre línia i línia, que sempre tendien cap al cel. Eren una mena de dietari on li ho explicava tot: el que feia, el que pensava, el que desitjava. N’hi escrivia una per setmana pel cap baix i tot el ritual del sobre, el segell, els correus i la impaciència de la bústia es va convertir en el seu calendari particular, la manera de mesurar el temps.

Les de l’Adam eren més curtes, amb una lletra grossa i espaiada, on bàsicament es dedicava a contestar punt per punt les de l’Olívia. Difícilment explicava res seu, res nou. Sempre tot anava bé. Tenia ganes de vacances, hi escrivia. Començava sempre amb un “Estimada Olívia”. Acabava amb “un petó ben gran” que a ella la deixava sense alè cada vegada.

Cargando
No hay anuncios

A finals de primavera, però, l’Olívia va deixar de rebre cartes. De cop. Sense cap avís, sense cap explicació. Ella encara n’hi va escriure fins a quatre més esperant la seva resposta. Però la carta de tornada no va arribar mai.

Aquell estiu següent, la casa del poble de l’Adam va estar tancada i barrada. Un dia, al forn de sempre, l’Olívia va sentir que dues dones deien que ves pobra gent, que quina desgràcia. Quan va demanar què havia passat, li van dir que a la senyora, l’Adela, l’havien trobat morta barranc avall, just el que hi havia a l’entrada del poble, a principis de juny. Només unes setmanes després, a mitjans de juliol, al balcó de la casa de l’Adam hi va aparèixer el cartell d’una immobiliària on hi havia escrit amb lletres vermelles i en majúscula "EN VENDA".

Cargando
No hay anuncios

Quan al setembre l’Olívia va arribar a la ciutat de l’Adam per estudiar-hi la carrera, va decidir anar a l’adreça on durant tant de temps havia estat enviant cartes. Necessitava veure’l, fer-li una abraçada. Va tocar a l’intèrfon però no va contestar ningú. Va decidir esperar una estona asseguda al banc de davant. Quan ja estava a punt de marxar va veure l’Adam amb un casc a la mà. Al seu costat hi havia una noia. Anaven parlant. L’Olívia no va dir-li res i va marxar d’allà on era. Potser va ser per vergonya. Potser per inseguretat.

Van passar quinze anys d’aquell dia al carrer d’una gran ciutat. L’Olívia estava al parc amb la menuda de dos anys que jugava al sorral. Estava cansada. Dormia poc. Treballava quan podia. A vegades pensava que la decisió d’haver volgut ser mare soltera potser no havia estat una bona idea. L’Adam havia sortit a passejar la gossa. Mai feia aquell recorregut, però pensava que l’animal necessitava socialitzar i va entrar al parc.

Cargando
No hay anuncios

La va veure de lluny. La va reconèixer a l’instant. Després va veure la nena petita. Tenia els seus ulls. El cor li va fer un bot, però va ser incapaç d’acostar-s’hi. La nena...

Vuit anys després d’aquell dia al parc, l’Olívia i la nena entren en un forn al barri de Gràcia. A la nena li encanten els croissants petits de xocolata que hi fan. Tenen la mida d’un didal i la xocolata dura per dins. Estan ensucrats. Just quan estan pagant, algú diu "bon dia" a l’entrada i l’Olívia en reconeix la vibració del so.

Cargando
No hay anuncios

L’Adam ha deixat la gossa a l’entrada, sense corda. Mira l’animal de reüll tot i que sap que no es mourà de lloc. Ha tingut desig de coca de recapte. Només allà la fan com la que ell menjava en una altra vida que enyora massa encara. Veu una nena bonica endrapant croissants de dos en dos. Li recorda a algú.

“Estimada Olívia”