Literatura
Suplements26/04/2023

Karl Ove Knausgård: "Visc amb set criatures i adolescents, i tot i així he trobat la fórmula per escriure"

Escriptor. Publica 'La estrella de la mañana'

BarcelonaA primer cop d'ull, pot semblar que La estrella de la mañana, la nova novel·la de Karl Ove Knausgård, és molt diferent del que l'autor noruec ha fet prèviament. No és el cas: sota l'aparença d'una història fantàstica, en què una gran estrella apareix a Noruega i causa estralls, hi bateguen els mateixos temes de sempre de l'autor del sextet autobiogràfic La meva lluita, entre els quals hi ha la lluita amb el passat familiar, la sensació de no encaixar, la inestabilitat mental i la passió per la creació artística. Knausgård s'endinsa en una galeria de personatges d'edats i perfils molt diferents –des d'una adolescent amb un do per a la música fins a un periodista cultural amargat o un catedràtic amb problemes a casa– enmig d'una situació delicada. Ho fa en una primera persona que, en cada capítol, canvia de barret. Anagrama publica la novel·la amb traducció al castellà de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

Un dels personatges d'aquesta novel·la, el jove Emil, tenia un professor que feia dibuixar als alumnes l'espai entre els mobles en comptes dels mobles en si. ¿És una declaració d'intencions sobre el que trobem als seus llibres?

— És una pràctica habitual en les assignatures de dibuix i art. Si dibuixes l'espai entre els objectes, els objectes en si acaben aflorant. És una metàfora bonica sobre la creació artística i també la literària: la gràcia està en com relaciones una cosa amb una altra, en com t'hi aproximes, no en el tema en si. La literatura es troba en aquests buits que et permeten unir realitats molt diferents. Si vols fer una novel·la sobre el dolor de perdre un fill, mai no escriuràs: "El meu fill ha mort". Hauràs de trobar una estratègia més subtil.

Aquí, un dels temes que aborda és gros de debò: l'apocalipsi.

— Passa una cosa molt grossa, sí, l'aparició d'una gran estrella al cel i les conseqüències que comporta. Però tot això ho explico a partir de la quotidianitat més senzilla dels personatges.

Hi ha nou punts de vista.

— Sí, en aquesta novel·la n'hi ha nou. És el primer volum d'una sèrie que gira al voltant de l'extinció i l'aspiració a la vida eterna. En noruec ja n'he publicat tres.

La tercera novel·la és l'última?

— No. Ara estic escrivint la quarta, que està ambientada a Londres l'any 1986. I seran cinc o sis, encara no ho sé.

Cargando
No hay anuncios

Després de les 3.600 pàgines de La meva lluita, finalment ha trobat un projecte tant o més ambiciós que aquell.

— No planejo absolutament res. Quan vaig acabar La estrella de la mañana em vaig adonar que només era una peça de tot el que volia explicar. Feia molt que no escrivia cap novel·la, i durant molt de temps vaig creure que no en faria cap més.

La popularitat de La meva lluita va ser molt gran. El van traduir a desenes de llengües, va viatjar per tot arreu...

— Era el somni de molts autors. Però aquest somni va comportar també un malson. El malson de l'escriptura i la publicació dels llibres. I també el de les polèmiques familiars, de rebre tots aquells correus electrònics tan desagradables...

En aquesta dècada que separa La meva lluita de La estrella de la mañana, s'ha separat de la dona [Linda Boström], ha marxat de Suècia i s'ha instal·lat a Londres amb la seva nova parella.

— Sí.

A casa seva són nou. Ella, vostè, els quatre fills del matrimoni anterior, els dos fills del matrimoni anterior d'ella i la criatura que van tenir el 2018.

— Sí.

Cargando
No hay anuncios

La meva pregunta és: com s'ho ha fet per escriure una novel·la de 800 pàgines?

— És una bona pregunta! Visc amb set criatures i adolescents, i tot i així he trobat la fórmula per escriure. És la següent: quan deixo els més petits a l'escola, torno a casa i tinc cinc hores. Potser no sembla gaire estona, però si l'aprofito de dilluns a divendres, i ho faig tant com puc, avanço força ràpid.

A la novel·la, l'aparició de l'estrella esvalota els animals i provoca una onada de calor. ¿És una novel·la sobre els perills del canvi climàtic?

— Mentre escrivia la novel·la em van demanar dues conferències a Tübingen, Alemanya, sobre la meva aproximació a la literatura, i vaig explicar que un dels punts de partida d'aquest llibre va ser que, d'un temps ençà, hem girat l'esquena a la natura. La fem servir per treure'n profit, com si estigués fora de nosaltres, no entre nosaltres.

A L'illa de la infantesa, tercera part de La meva lluita, explicava com havia estat créixer en un país, Noruega, en què la natura era fonamental. ¿Troba a faltar aquest contacte?

— Sí. I alhora no ho vull condemnar. Els meus fills han crescut en entorns molt diferents del meu. El món d'ara té a veure amb les pantalles i amb comunicar-se a través d'elles. D'una banda, les pantalles ens aïllen del món. De l'altra, ens hi connecten. La desconnexió amb la natura va començar molt abans que jo fos un nen. N'han parlat milions de persones abans que jo. La meva intenció no és escriure assajos on expliqui les meves raons contra el canvi climàtic, sinó novel·les.

Al llibre hi ha, en tot cas, una onada de calor que podem comparar amb el nostre present.

— M'interessa tant parlar del canvi climàtic com de la proximitat creixent entre biologia i tecnologia. L'una i l'altra estan gairebé interconnectades. Per això un dels temes de la pròxima novel·la és el somni d'anar allargant la vida fins que pugui arribar a ser eterna.

Cargando
No hay anuncios

La idea de Déu –què és, on es troba– ha aparegut en la majoria dels seus llibres. I aquí és central, no només a través del personatge de la Kathrine, pastora protestant, o per les converses recurrents sobre fe, sinó perquè l'estrella que apareix al cel està relacionada amb Llucifer...

— No podem assegurar ni negar l'existència de Déu, però hi ha una llarga tradició de pensament al seu voltant a la qual m'agrada acudir. A més, tant la divinitat com els àngels i els dimonis tenen un valor simbòlic en les nostres cultures. A la Bíblia, es parla dels àngels d'una manera molt física, gens espiritual: els pots imaginar menjant i anant al lavabo. També Déu, a la Bíblia, és una presència real que sempre m'ha fascinat. Després tens el gnosticisme, que considera que el Déu de la Bíblia en realitat és el dimoni, i que per això es manifesta físicament i està connectat amb la terra. Això ho capgira tot.

Encara serà ecologista, el dimoni!

— En aquestes novel·les m'aproximo cada vegada més al dimoni i a la seva connexió amb la terra, amb la luxúria i la sang. El dimoni viu als boscos i a dins dels nostres cossos.

I Déu?

— Déu pot ser un ésser abstracte i una mena de llum. Potser La estrella de la mañana i les pròximes novel·les de la sèrie siguin una pregària al dimoni. "Vine i ajuda'ns, sisplau", li demano.

Hi apareix un grup de death metalque té devoció pel dimoni.

— En aquest punt reconec que hi ha una inspiració real. A la dècada dels 90 vivia a Bergen i hi havia una escena musical de black metal i death metal molt salvatge. Cremaven esglésies, mataven animals... i un dels membres d'un grup va matar un músic d'un altre grup [es refereix a Varg Vikernes, del grup Burzum, que va assassinar Euronymous, del grup Mayhem]. Sempre em va semblar molt extrem, tot això, i que passés en un país com Noruega encara era més bèstia. Quan vaig començar a escriure la novel·la vaig pensar que el grup de death metal invocaria Satanàs. Les portes de l'infern s'obririen a Bergen als anys 90! Però al final no va anar així.

Cargando
No hay anuncios

Tots acaben brutalment assassinats.

— Explico com els troben amb els caps girats, mirant cap enrere. Dos llibres després, mentre em documentava llegint la història original de Faust –la que més endavant farien servir Marlowe i Goethe–, vaig trobar-me que al final Faust mor de la mateixa manera que els músics dedeath metal de la meva novel·la. Una altra cosa estranya que em va passar va ser que quan vaig enviar la novel·la al meu germà em va fer notar que tenia 666 pàgines, el número de la bèstia.

¿No li van fer una mica de por, totes aquestes connexions?

— Al revés. Em van fer molt content. Perquè si el que fas quan escrius és apuntar cap a alguna direcció i endinsar-t'hi, el que acaba passant a la novel·la és coherent amb les meves intuïcions.

¿És cert que la pròxima novel·la, Els llops del bosc de l'eternitat, és un flash-back que comença a Txernòbil?

— Sí. La vaig publicar el 2021 a Noruega, abans de la guerra. El desastre nuclear de Txernòbil del 1986 va ser com si les portes de l'infern s'obrissin. El llibre comença allà, i de seguida se'n va cap a Rússia, un lloc on no fa gaire hi havia protestes als carrers contra l'envelliment i la mort. La protagonista és una biòloga que pensa que el bosc té vida pròpia, que és una consciència en ell mateix. Poc després de publicar aquesta novel·la hi va haver la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. Això sí que em va fer por.

Un dels temes que inquieta més del llibre és la transformació que comporten les malalties mentals. ¿En parlem massa poc, encara?

— La inestabilitat mental et pot portar a nivells creatius insòlits. Tinc un oncle que és poeta i cada vegada que acaba un llibre té un brot psicòtic. Hi ha un altre poeta molt conegut a Noruega, Olav Hauge, que passava temporades ingressat, i que escrivia sobre els mons que visitava quan tenia crisis mentals. Sé que hi ha un mite romàntic, en tot això, però m'interessa veure que, més enllà del món racional, hi ha altres dimensions que sovint se'ns descriuen d'una manera similar, sigui des de la bogeria o des de les pràctiques xamàniques.

Cargando
No hay anuncios

Vostè connecta amb els altres mons mitjançant l'escriptura.

— M'he plantejat provar les drogues, però em fa por no saber què em passaria. Perdria el control? Segurament. Sempre m'acabo tirant enrere.