10/02/2023

Instruccions per reconèixer traduccions boníssimes

BarcelonaSovint, en articles, ressenyes, tuits i converses sobre llibres, algú diu: "La traducció és boníssima". I jo, inevitablement, arrufo el nas, perquè sospito (sé) que aquesta afirmació no neix d’haver llegit l’original o d’haver-lo confrontat amb la traducció, sinó del fet que el llibre traduït funciona o, com se sol dir, flueix. És a dir, que les frases sonen genuïnes, que les tries lèxiques són naturals (oh, aquell rai, aquell deunidó, aquell gir que fa que el text sembli un original català), que la puntuació no és un destorb, etc. I sí, esclar, una bona traducció ha de complir aquests requisits, és a dir, els requisits que tenen a veure amb la qualitat de la llengua d’arribada, però hi ha altres factors a l’hora de valorar si una traducció és bona o no.

Un text excels pot ser una traducció espantosa. Pot passar, per exemple, que el traductor tingui el defecte (per desconeixement o per voluntat) d’alterar el registre i fer que tot soni més elevat o més ordinari que en l’original (¿albirar o veure?, ¿en pilotes o nu?); si ho fa, el text final pot quedar pistonut, però potser l’efecte que causarà no s’assemblarà gens al de l’original. També pot ser que el traductor interpreti malament el sentit d’un fragment. Bé, equivocar-se és humà, i de moment, per sort, els traductors literaris encara som humans; el problema no és tant l’error puntual (totes les traduccions en tenen algun) com l’error recurrent, que en traduccions professionals ja és més imperdonable. Però una mala interpretació pot sonar com els àngels i, per tant, no delata la mala qualitat de la traducció si no s’acaren els dos textos. Una altra possible font de malentesos és l’estil: el traductor pot simplificar o embrollar l’estil fins i tot sense proposar-s’ho, o també empobrir-lo i que el llibre acabi semblant dolent sense ser-ho, o just a l’inrevés: que el traductor millori l’estil i acabi creant un bon llibre on només hi havia un original fluix. Això darrer no és una bona praxi perquè tergiversa el text i lesiona els drets morals de l’autor, però reconec que recordo haver llegit llibres en els quals he tingut molt la sensació que la traducció millorava l’original i ho he agraït. Al final, el que volem és llegir bons llibres.

Cargando
No hay anuncios

Cal vigilar amb els calcs

Hauríem de ser, doncs, una mica més prudents quan diem que una traducció és boníssima. Sí que podem afirmar, en canvi, que una traducció és pèssima sense haver mai llegit l’original ni l’autor. Per exemple, perquè hi detectem calcs. Els calcs són estructures pròpies d’una altra llengua que s’han traslladat a la nostra i que fan que la llengua no soni genuïna, com ara traduir "What’s your name?" per "Quin és el teu nom?" en lloc de traduir-ho per "Com et dius?" ¿Ho podem entendre? I tant! ¿Provoca una sensació poc genuïna, d’estranyament? També. Per exemple, perquè l’ordre de les frases és poc natural i ens obliga a rellegir (direu: potser a l’original també hi ha un ordre poc natural; d’acord, però dubto que cap autor ens vulgui obligar a rellegir). Per exemple, perquè hi ha un excés de repeticions (sí, l’original en pot tenir algunes, però n’hi ha d’altres que sobten; ahir mateix llegia una novel·la i en dues pàgines hi sortia tres vegades el verb oscil·lar en contextos diferents: posaria la mà al foc que és cosa del traductor). Per exemple, perquè hi ha frases aparents que, si te les mires bé, no volen dir ben res o no s’entenen. Per exemple, perquè hi ha un excés d’adverbis acabats en -ment: això, ho admeto, és la meva dèria, però és que si en un sol paràgraf ensopego amb cinc adverbis d’aquests em costa concentrar-me en el que llegeixo; l’altre extrem tampoc no és bo: evitar tant sí com no tots els adverbis en -ment també acaba quedant antinatural. Un bon editor pot posar remei a algunes d’aquestes coses, sobretot si revisa la traducció comparant-la amb l’original (cosa que fan ben pocs, per una comprensible raó de rendibilitat i de manca de temps).

Cargando
No hay anuncios

Sigui com sigui, hi ha traductors excepcionals; fins i tot, digueu-me malalta, hi ha llibres que decideixo llegir-los pel traductor, i no tant per l’autor: les traduccions de l'Anna Casassas o el Ferran Ràfols són sempre una delícia. Però si voleu saber si una traducció és bona o només ho sembla, doneu un cop d’ull a l’original, o acareu dues traduccions del mateix original (llavors, la comprensió del text s’amplia i s’enriqueix: proveu-ho amb Les elegies de Duino). I tingueu traductors preferits i detestats, perquè el que llegireu no serà mai un llibre, sinó només una possible versió.