Exaltacions

Fa unes setmanes, i a partir de la feliç excusa d’un encontre amb l’home de teatre, poeta i traductor Feliu Formosa, vaig tenir la sort de coincidir per primera vegada amb una de les millors traductores que tenim a casa nostra: Clara Formosa Plans. Si bé és cert que no va ser fins aquest instant que ens vàrem trobar físicament, també és ver que era com si fes molt de temps que ens coneguéssim, perquè fa anys que seguesc amb fervor la seva meravellosa feina. Gràcies al seu continu esforç apassionat gaudim d’obres de Bertolt Brecht, Hugo von Hofmannsthal, Eduard von Keyserling, Arthur Schnitzler, Ingeborg Bachmann, Stefan Zweig o les angoixants i emotives Cartes a Milena de Franz Kafka. Tanmateix, i sense cap mena de dubte, l’autor amb què s’identificarà la incansable tasca de Formosa Plans és l’immisericorde Thomas Bernhard, perquè a poc a poc, i sense defallir malgrat les dificultats, ha anat traduint els volums clau del fill més tremend d’Àustria: des dels sòrdids i apassionants episodis autobiogràfics, que han vist la llum a les enyorades Edicions del Salobre i a Gall Editor, fins a Tala, al darrer títol publicat per l’exquisida Quid Pro Quo.

En català podem dir que traduir no és trair, traduir és triar, i les tries de Clara Formosa Plans ens han portat, de la millor manera possible, els llarguíssims soliloquis obsessius i delirants, amargs i divertidíssims, repetitius i salvatges d’un veritable mestre de la frase convertida en una filigrana gairebé infinita. Traslladar el ritme percussor de Thomas Bernhard no és fàcil, però a través dels anys Formosa Plans ha sabut clavar el to, la veu i la cadència d’un escriptor implacable, a voltes cruel, sempre càustic. Hi ha experts que afirmen que les maratonianes frases bernhardianes funcionen talment una magna simfonia negra i responen, entre un caràcter messiànic i un humor sardònic, als intervals respiratoris d’un autor que tenia els pulmons destrossats per culpa de la tuberculosi que va patir durant l’atroç adolescència. Les històries són excuses: del que es tracta quan llegim Bernhard és de penetrar, a través de les seves verbals torrentades compulsives, ments d’artistes que estan més a prop de la follia del que sospiten. A Tala el narrador és convidat a un sopar després d’anys d’isolament, el seu retorn és un sacseig psicoemocional, un terratrèmol absolut.

Com bé apunta el subtítol de l’obra, Tala és una exaltació i, com a tal, ens exalta amb fosca eufòria: pel brillant treball literari de l’autor –segons Marcel Reich-Ranicki es tracta d’una de les obres mestres de la literatura alemanya– i també de la traductora, ja que un cop més Clara Formosa Plans ens ofereix una traducció fidel, lleial i esplèndida del colossal Thomas Bernhard. Bravo!