Elogi de l’humor com a forma de transgressió

Davant de l’inclement panorama que ens assetja, amb l’auge generalitzat d’una feixista extrema dreta rabiosa i amb la certesa que la civilització humana corre cap al col·lapse, convé riure. I molt. Formes de l’humor com la ironia i la sàtira ens ajuden a desenvolupar la intel·ligència, ens alliberen de pors, desafien els tirànics poders hegemònics i il·luminen els temps més foscos, ja que són mecanismes de salvació emocional, mental i real. Per això, i per encetar com cal aquest nou any 2024, és molt recomanable llegir una obra sensacional per esbutzar-se de rialles: La cantant barbuda. Una introducció al teatre de l’estúpid de Joan Casas i Feliu Formosa a la col·lecció 'Jàssera' d’AdiA Edicions.

Fa més de quaranta anys que Casas i Formosa mantenen una fructífera amistat i col·laboren creativament a quatre mans. Junts es varen proclamar vencedors del premi Ciutat de Palma Joan Alcover de poesia amb el títol Amb efecte (Empúries, 1987). Anys després escriurien un nou recull de versos, Pols al retrovisor (3i4, 1989). Recentment s’han repartit les tragèdies de Sòfocles per traduir-les a l’editorial Comanegra i ara ens arriba una altra obra seva a quatre mans que havia restat inèdita durant dècades després d’una vicissitud delirant: tot i que La cantant barbuda de Joan Casas i Feliu Formosa és pura hilaritat, un llibre fet de pàgines demencials, increïblement no va aconseguir el premi Pere Quart d’humor i sàtira quan s’hi va presentar el 1995, any en què es va declarar desert. Una broma tan bona com aquesta, tan en sintonia amb l’esperit neogrotesc del volum, faria plorar si no fes riure.

La cantant barbuda és una dadaista obra dramàtica feta de quatre parts que es complementen: 1) diàlegs impossibles entre objectes o figures literàries que cotorregen a través de gags i esquetxos deutors de l’esperit càustic i provocador de la Colla de Sabadell; 2) programes de mà que esdevenen una prodigiosa paròdia del gènere; 3) espaterrants descripcions de personatges dramàtics que són per caure de cul entre espasmes, i 4) teatrins, és a dir, proses que descriuen minuciosament escenes com de titelles de Salvador Espriu o Joan Oliver. Una de les genialitats de l’obra és la seva pionera proposta postmoderna a l’hora de combinar referents ultralocals amb universals: la Colometa de Rodoreda garlant amb en Leopold Bloom de Joyce supurant dolça ingenuïtat.

L’edició de La cantant barbuda, que inclou delicioses il·lustracions de Feliu Formosa, és de Joaquim Armengol Roura i ve precedida d’un aclaridor pròleg, ple de conyes i de veritats, de Miquel Mallafré Santilario. Gràcies a Joan Casas i a Feliu Formosa aconseguim riallades espasmòdiques que no renuncien a esdevenir esclats valents per combatre la histèrica realitat.