Doncs serà la venjança!

Fa vint anys que seguesc i llegesc, amb interès i plaer, els treballs del narrador de raça i dramaturg Miquel Àngel Vidal. La meva porta d’entrada va ser el sensacional volum de relats Cal·ligrafies agòniques (Premi Benvingut Oliver 2003, Perifèric Edicions), primer lliurament de la trilogia Les traïcions, continuada amb La mesura de les coses (Premi Roc Boronat 2004, Edicions Proa) i Jardí de gel (Premi 7Lletres 2010, Pagès Editors). Fa un temps vaig comentar aquí mateix, i amb entusiasme, una joia recent com 'El mètode de composició' (Premi de Narrativa Blai Bellver, Bromera), i ara puc dir que l’autor ho ha tornat a fer: el seu nou recull de narracions, Una lliura de carn (Disset Edició), és una altra magnífica investigació, així com un brillant conjunt d’exercicis d’estil, dels engranatges que conformen el complex mecanisme de l’art de contar històries amb poques paraules, és a dir, amb brevetat i amb intensitat, així com amb una destacada densitat literària que fa que cada peça brilli amb llum pròpia dins d’una xarxa de connexions internes i també externes. D’aquesta manera el llibre té la capacitat de dialogar amb títols anteriors de l’escriptor i esdevenir un complex i coherent mapa conceptual de l’univers vidalià.

Per exemple, 'Encreuaments' podria ser un capítol secret de la novel·la La ciutat de les ànimes (Premi Ciutat de Palma de Novel·la 2015, Ensiola), i 'Ars Amandi' reprèn, amb sàdics punts de gir que són marques clares de la seva esmolada ploma, alguns temes que Miquel Àngel Vidal ha tractat en obres de teatre com La nit de glòria d’AM (Premi Ciutat d’Alzira de Teatre, Bromera) talment el bullying, el tremend xap entre la realitat i el desig o la represa violenta i venjativa de traumes del passat en una maduresa sòrdida. Una lliura de carn també ofereix contes que encarnen el trastorn dissociatiu de la identitat a través de la tècnica fragmentària d’un trencaclosques estripat o propostes híbrides fetes només de diàlegs. Però que quedi clar: els textos no són respostes, són explosions sorprenents que confirmen ambiciosos afanys intel·lectuals, narratològics i estilístics. Ja ho expressa un dels personatges: “M’interessa més l’especulació que la veritat, el misteri que la prosaica realitat.”

Miquel Àngel Vidal torna a constatar-se com a responsable d’originals aventures narratives i d’impactants propostes teatrals. Susan Sontag parlaria de l’erotisme que construeix a partir de la rabiosa voluntat creativa, una de les poques opcions de salvació en un món corrupte amarat de relacions humanes tòxiques, decepcions, enganys i traïcions, que és el gran tema de Miquel Àngel Vidal, un veritable mestre del conte curt a casa nostra i un autèntic apassionat de l’escriptura.