Difàcil és

Feia temps que Edicions Poncianes no publicava res nou, per això ha estat una alegria que aquest segell tan especial hagi tret a la llum un volum interessantíssim: Difàcil, el nou títol de Manel Ollé, professor en Història i Cultura de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra, traductor, crític i, sobretot, poeta de destacada trajectòria que ha merescut guardons de prestigi com el premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia amb Mirall negre, el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb Bratislava o Bucarest i el premi Jocs Florals de Barcelona amb Un grapat de pedres d’aigua, entre d’altres.

Difàcil continua la línia integradora de diferents textualitats en el marc de la pàgina, és a dir, es tracta certament d’un llibre de poemes, però aquests es presenten a partir de diferents modalitats. Per una banda, poemes en prosa que es combinen amb versos que, o bé són lliures, o bé es presenten amb diversos recursos mètrics: haikus, haibuns, decasíl·labs… Cada proposta té, és clar, una alenada diferent, detall que contribueix a la riquesa de recursos. A més a més, hi ha diferents temàtiques i registres: pàgines que indaguen en “el palau de la memòria” (amb multitud de viatges per tot el globus, fins i tot excursions a racons curiosos com les del film Léolo, de Jean-Claude Lanzon), dolls que semblen somiejos o escenes surreals (que funcionen talment contes independents que podrien haver estat inclosos sense cap recança a Combats singulars. Antologia del conte català contemporani a cura del mateix Ollé), textos que indaguen en la impossibilitat de la representació fidel a través de la insistència de la lletra… Pel que fa a aquest camp, al seu film La Chinoise, Jean-Luc Godard fa dir als polititzats personatges que “l’art no és un reflex de la realitat, sinó la realitat del reflex”, i a aquesta mateixa conclusió semblen arribar alguns fragments de Difàcil, sobretot els que reflexionen sobre la idiosincràsia natural de qualsevol còpia (un dels temes que Manel Ollé va tractar al llibre Plagia millor!) o de la reescriptura, i aquí l’autor estableix diàlegs fecunds amb il·lustres reescriptors com Josep Carner, Miquel Bauçà i Josep Palàcios. 

Dues arts més es poden vincular a Difàcil: l’arquitectura i la música. Pel que fa a la primera, les il·lustracions de Manel Woodcutter Song semblen mapes psicogeogràfics que dibuixen el recorregut, cada cop més complex i laberíntic, de les pàgines a mesura que avancen. Pel que fa a la segona, diferents artistes com John Cage són esmentats gens debades: recordem què va dir Cage sobre el fet que el silenci és impossible, sempre hi ha la remor de fons del nostre cos, idea que sobrevola l’esperit d’un llibre fruit d’una guspira telefònica i d’una flamarada creativa que creix i s’expandeix a partir de relectures i reescriptures.