Després de la pluja

No hem estat una literatura gaire prolífica en el camp de la ciència-ficció. Ves a saber si consideràvem que no teníem tant com altres per aportar al món. Reconeguem, doncs, que Raig Verd ha estat agosarat d’apostar per Un final, el debut literari de J. P. Sansaloni, en un panorama força adotzenat i amb massa editor mediocre que mai es cansa de ficar el nas arreu.

Potser per tot això Un final té un començament força cinematogràfic i trepidant. En cap moment es detura l’acció, com conscient que el lector tothora espia. Tal volta s’hi degui també el fet que els noms dels negocis apel·lin a una barreja imprecisa de llengües del món anglosaxó, el francès, l’alemany (Stoneval, Wellsh, Music Temor…) i, en definitiva, al cafarnaüm postmodern i globalitzat dels nostres dies. Les lletres, els números i els símbols ballen una dansa boja i ho encripten encara més: l’home X, la dona d’ulls Y, les pestanyes M-209, el pit CSP-1500... Desconeixem en quin any ens trobam, però sí que la separació entre el dia i la nit ha deixat de resultar operativa. El canvi climàtic i l’escalfament global es referma en pluges àcides provocades per un accident nuclear que ha conduït a una situació límit –ironitzant algú postil·laria que això no és ciència-ficció, sinó realitat a ultrança! I no s’allunyaria tant d’osques. És aleshores que el títol cobra tot el sentit: un final que pot ser el nostre perquè els personatges tornen, amb vestit ignífug i màscara antigàs –us sona, oi?—, del nostre propi futur. 

Acabam identificant amb el nostre aquest escenari evacuat, distòpic, postapocalíptic i truculent. L’'homo lupis hominis' dut fins al paroxisme en un estat de guerra freda mundial en el qual saben que s’estan jugant la pell. Dues accions en paral·lel: la de la dona a l’interior del centre de recerca i la de l’home pul·lulant pels exteriors, que no desvelarem si s’acabaran topant o no. Unes pastilles enigmàtiques que es posaren a la venda engegaren tot aquest calaportal que ara la creació d’una altra píndola pot desfer –ens recorda la recerca atabalada del vaccí contra la covid que, val a dir-ho, no deixà de tenir quelcom de supersònic.

Cal confessar que Sansaloni –a pesar de treballar en un centre d’intel·ligència artificial— és resolutiu i la novel·la, que llisca prou fina, altament comprensible. Tant de bo que un llibre així serveixi per fresar camins nous que ajudin a modernitzar la literatura catalana.