Des del poal de fems a unes ales d’àngel
Una novel·la en què els cadàvers envien cartes d’amor picantones, retrats polsosos que pateixen verborrea, tiets napolitans que leviten si pronuncien frases subordinades, cosines amb furor per fotre banyes de maneres originals, bruixes que es converteixen en velles criades que són poetes oraculars i enverinadores amb coques d’albercoc, màfies russes que especulen immobiliàriament amb convents abandonats, monges que roben obres d’art, mullers que abandonen marits per allitar-se amb bisbes per culpa de belles cal·ligrafies i la possibilitat que Adolf Hitler sobrevisqués i s’amagués al santuari de Lluc durant una temporada per escapar de les tropes aliades… No, no són uns desbarats en corrua, són algunes de les peripècies que tenen lloc en una de les novel·les més fascinants, divertides i ben escrites que he llegit aquesta temporada, una sensacional fantasmagoria felliniana.
Des de la primera pàgina de la seva nova obra narrativa, Galeria de solituds a Nova Editorial Moll, queda claríssim que Gabriel Janer Manila és un mestre de l’escriptura: per la continguda i tanmateix precisa descripció d’uns personatges protagonistes i secundaris de luxe que queden perfectament retratats, pel domini de la dosificació d’informació, per la construcció de frases solemnes i precioses al costat de sentències inesperades que trenquen les expectatives, o per una capacitat superdotada a l’hora de combinar diferents registres expressius que aprofiten totes les possibilitats de la llengua sense perdre mai un to unitari i coherent amb la trama i les subtrames i tot el que ens explica malgrat la sorprenent proliferació d’inversemblances, que no fan altra cosa que reforçar el flux narratològic. Entre l’esperpent i l’agonia crepuscular, talment una portentosa òpera bufa, es mou aquesta novel·la que atrapa per l’aspror, l’humor i la sapiència enciclopèdica, tot i que seguint la metodologia de Borges i Cunqueiro i Perucho. Janer Manila se sustenta en fets històrics reals per reinventar-los amb mestria tot oferint les altres històries de la Història. I tot té sentit perquè aquesta esbojarrada aventura alhora realista i màgica, on trobam tota la gamma de les conductes pròpies dels humans: des del poal de fems a unes ales d’àngel, descriu l’esquizofrènia intrínseca, gairebé sanguínia, que patim els mediterranis, habitants d’un barrejat gresol de civilitzacions.
Galeria de solituds hauria de ser l’excusa perfecta per rellegir Gabriel Janer Manila i situar-lo al lloc que li correspon: entre els millors escriptors contemporanis de la literatura catalana a cavall –napolità més que no pas sicilià, si pot ser– dels segles XX i XXI.