Cuirassats

Darrerament he tornat a Friedrich Nietzsche i al seu poderós Ecce homo amb traducció de l’enyorat J. M. Terricabras a la desapareguda Accent Editorial. En un dels passatges més vibrants, el filòsof alemany que feia servir un martell per pensar i per escriure recorda un cim de decadència personal –poc abans de posar-se a escriure Humà, massa humà com a antídot– quan es va abocar a mètriques antigues amb meticulosa precisió i ulls malalts. Quin oi. Coincidesc amb ell: en efecte, perdre temps i esforços amb mètriques antigues i rimetes estantisses, reaccionarisme cultural que coincideix amb el reaccionarisme polític actual, és sinònim de decadència, i tal agonia, aquests darrers temps, fa l’efecte de prendre fua i volada al nostre voltant, sobretot entre les generacions més joves, que semblen haver sortit velles de l’ou. Per combatre tanta estultícia, tanta curtor de mires, convé llegir obres que desperten sentits nous, que es creen a partir de la independència més radical i d’una expressivitat rica en recursos i matisos, llibres amb l’originalitat com a fonament absolut i amarats d’obstinació d’escriure contra tot, malgrat tot. Poques obres combreguen més amb aquests principis que la de Lluís Maicas, un dels escriptors més prolífics, genuïns i singulars de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI.

Responsable de més d’un centenar de títols de poesia, narrativa, dietarisme i treballs plàstics, Lluís Maicas torna al mercat venal –i dic això perquè molts dels seus títols, els que ell anomena “de distribució il·legal”, sols són trobables a la Biblioteca d’Inca, a la Biblioteca March i a la Biblioteca de Catalunya– amb un volum preciós: Claper de pedres fogueres a la col·lecció Versos de l’Aula de Poesia Jordi Jové del Servei de Publicacions de la Universitat de Lleida. Poc puc afegir al que explica al magnífic pròleg Joan Pomar Mir sobre el sentit del claper, paret mestra que sosté l’arquitectura del recull, però sí que puc dir que sembla que tant l’autor com l’acompanyador s’han xopat a ple del sentit tel·lúric, demiúrgic, de Damià Huguet, manobre de mots amb calls fins als colzes de tant consagrar-se a una creació desenfrenada, independent, fascinant.

Cada poema –que funciona amb entitat pròpia però que al mateix temps sap adherir-se a una composició unitària major– neix d’una anècdota minúscula que es fa gran, esponerosa, i explora territoris personals i col·lectius per fer-los amples, tot desenvolupant diferents tècniques d’escriptura, des de la repetició fins al joc de nines russes, i acaba bastint monuments solemnes que no renuncien a la tendresa o a la ironia, a la fiblada provocativa, a l’hòstia reconsagrada, al final com a sublim cop de puny. Amb Claper de pedres fogueres, Lluís Maicas ens regala una obra mestra, una altra. I ja en van unes quantes.