Cos i Ment
Suplements16/04/2023

"Consolar no és evitar les llàgrimes, sinó estar al costat d’una persona que plora"

Parlem amb el reconegut psiquiatre francès Christophe André sobre què és el consol i com ajudar els altres quan passen per un mal moment

BarcelonaEl somriure d’un infant, el cant d’un ocell, una flor que surt al marge del camí... Són moltes les petites coses que ens poden oferir consol durant els moments complicats de la vida. Perquè... com es pot suportar el patiment quan un problema no té solució? Com ens podem consolar? Tot això pensa el reconegut psiquiatre francès Christophe André el dia que cau malalt i s’adona que té una gran necessitat de consol, igual que totes les persones amenaçades per un pronòstic incert.

És en aquest moment que s’adona que, com a terapeuta, hi ha hagut molts casos en què no ha aconseguit curar els pacients i, així i tot, sempre han tornat a la seva consulta. "Com pot ser?", es pregunta. La resposta és senzilla: en el fons, proporciona consol als seus pacients. Amb les paraules i la presència adequades, els dona caliu, tendresa, fraternitat i una certa espiritualitat.

Cargando
No hay anuncios

Temps després, quan aconsegueix recuperar-se de la malaltia, lluny de sentir-se traumatitzat, se sent calmat i content perquè descobreix que el consol va molt més enllà que un simple alleujament i que més aviat és una forma de viure. S’adona que el consol ens acompanya a tots al llarg de la vida i és el que ens aparta dels moments de desesperació i resignació per donar-nos un bri de dolçor i esperança.

Tot aquest aprenentatge el recull en el seu nou llibre Consolaciones. Lecciones de un terapeuta para enfrentarse a las adversidades (Arpa Práctica 2023). A les seves pàgines, el psiquiatre reflexiona i aconsella sobre fets aparentment tan bàsics com en què consisteix l’acte de consolar.

Cargando
No hay anuncios

Soc aquí”

“Quan consolem algú, no busquem resoldre un problema ni trobar una solució, sinó fer sentir bé una persona que està trista, mostrar-li que estem al seu costat, per ajudar-la a tirar endavant”, explica André. Així doncs, el consol és tot el que ens fa sentir bé, sense esborrar l’adversitat que ens afecta. “Quan un amic em consola després d’un fracàs, no esborra el meu fracàs, sinó que m’ofereix el seu afecte i suport per ajudar-me a seguir endavant. De la mateixa manera, quan un ésser estimat em consola per la pèrdua d’algú, la persona no ressuscita pas, però m’ajuda a sentir-me menys aïllat en el meu dolor”, segueix l’autor. Consolar no és evitar les llàgrimes, sinó estar al costat d’una persona que plora. No és evitar que algú pateixi, sinó no deixar-lo sol davant del patiment.

Cargando
No hay anuncios

Com podem consolar algú que pateix?, es preguntaran alguns. “S’ha d’estar present, no només en el moment en què sorgeixen dificultats, sinó també després, a llarg termini”, aconsella André. “Tampoc cal parlar massa ni fer grans teories sobre la vida o el futur. Poques paraules seran suficients: «Soc aquí, amb tu, i pots comptar amb mi»”, reflexiona.

Acceptar la vida

Cargando
No hay anuncios

Quan ens referim al procés de consolar algú, hi ha el que André considera les “quatre as indispensables”. La primera és l’afecte, que és el que s’ha de mostrar cap a una persona que pateix. Després l’atenció, en el sentit que el que consola desvia l’atenció del dolor que sent l’altra persona, encara que sigui transitori. Seguidament hi ha l’acció, que més que paraules i consells és una invitació a l’acció davant del problema, i encara millor sí aquesta acció és conjunta i compartida. Finalment, hi ha l’acceptació de reconèixer que ha passat una adversitat.

Així ho explica André: “En un primer moment, el consol es fa quan passa una adversitat: és el que ajuda la persona a mantenir-se forta, a no sentir-se abandonada i desesperada. Més tard, quan la persona ja s’ha començat a recuperar, és quan l’herència del que la va consolar en aquell moment la du a una filosofia de vida propera a l’acceptació existencial: entén que l’adversitat és inevitable en l’existència humana, sense renunciar a veure que la vida també és bonica, després de tot”.

Cargando
No hay anuncios

Esclar que hi ha persones que no volen ser consolades o, més aviat, que se senten incòmodes si se’ls ofereix el consol. Què fer en aquests casos? “Sempre s’ha d’oferir consol i observar si s’accepta o no. De vegades no volem ser consolats, però saber que els altres estan pendents de nosaltres, que ens estimen, fins i tot a distància, és important”, assenyala. “Algunes persones prefereixen estar soles durant la primera etapa del seu dolor, i només acceptaran que s’apropin a elles més endavant”, continua.

Missatges d’amor

Potser som nosaltres, els que no volem ser consolats. “De vegades ens resulta difícil perquè no ens agrada que ens vegin patir, plorar o estar tristos. Sovint les paraules de consol són maldestres i reaccionem cap a això sense veure la intenció d’ajudar-nos que hi ha al darrere. Llavors el nostre dolor es converteix en ira”, explica André. “És important tenir en compte que les paraules de consol, encara que siguin invasives, encara que no ens alleugin, són missatges d’afecte, simpatia i amor. Per tant, tot i que no podem valorar-les en el moment en què patim, les hem de recordar després”, aconsella.

¿És recomanable pronunciar paraules de consol en les quals no creiem?, ens podríem preguntar. “No es tracta de creure-hi, sinó de creure que poden fer un bé a l’altra persona. La consolació busca engendrar una esperança per alleugerir el dolor. Dir a una persona que s’està morint que es curarà i que aviat tot tornarà a ser com abans no és dir una mentida, sinó que és introduir amor en una situació desoladora, un desig boig i inassolible”, reflexiona el psiquiatre. En la consolació hi ha moments bells i també de tràgics.

Al final, Christophe André ens recorda que, encara que tinguem una vida satisfactòria, amb bona salut i visquem en un país tranquil, tard o d’hora es creuaran pel nostre camí les tres inevitables de l’existència humana: el patiment, l’envelliment i la mort, i totes tres ens faran sentir la necessitat de consolació. Precisament serà aquesta oscil·lació entre la felicitat i la consciència de la seva fragilitat el que ens farà necessitar microconsolacions permanents. Seran coses tan simples com deixar-se sorprendre per un cel blau i lluminós, veure un gos jugant a la platja o sentir la rialla d’un infant.