“Tinc vint anys, però no em deixen sortir sola de casa si no vaig amb el meu germà, que en té nou”

BarcelonaCap està disposada que el seu nom real aparegui en aquest reportatge, i la majoria prefereix fer l'entrevista per telèfon. Algunes són menors d'edat, adolescents: la veu i la manera d'expressar-se les delaten. Amb tot, és igual l'edat que tinguin perquè totes expliquen històries similars. La Soraya té 20 anys, és d'origen marroquí i assegura que els pares no la deixen sortir sola de casa. Sempre ha d'anar acompanyada del seu germà de nou anys, o de la germana de quinze. La Sukleen, de 16 anys i nascuda a l'Índia però criada aquí, lamenta que els seus pares no la deixen relacionar-se amb nois. I la Laila, també de 16 anys però originària de Bangladesh, va rebre una pallissa del seu pare pel simple fet de voler estudiar música.

El 28 de gener passat un grup d'educadors del barri del Raval de Barcelona van fer públic un comunicat a través del canal de televisió Betevé en què denunciaven que noies d'origen immigrant tenen prohibit fer esport, música, dansa, anar de colònies o fins i tot una cosa tan inofensiva com fer un tomb amb els amics. Només poden anar de casa a l'institut i de l'institut a casa. Totes són joves que s'han criat aquí, tenen una mentalitat occidental, parlen català, però els seus pares són immigrants. L'Ajuntament de Barcelona va assegurar aleshores no tenir constància del problema.

L'ARA ha indagat durant setmanes: ha parlat amb educadors, docents i joves, i ha comprovat que allò que denunciaven els professionals és cert. No es tracta de casos puntuals sinó que el problema és més gran, fa temps que s'arrossega i l'Ajuntament n’estava perfectament informat. I més encara: s'estén més enllà del barri del Raval i, en alguns casos, pot ser el pas previ a un matrimoni forçat.

Crida l'atenció que tots els professionals amb què ha parlat aquest diari han sol·licitat l'anonimat. Temen perdre la feina o la confiança de les famílies immigrants, i lamenten que les administracions se'n rentin les mans escudant-se que el problema és un meló massa gran que, si s'obre, pot fomentar la xenofòbia. ¿Realment hem de mirar cap a una altra banda?

La veu d'alarma

El 30 de novembre del 2023, un centre educatiu ja va donar la veu d’alarma al consell escolar municipal del districte de Ciutat Vella. La seva responsable va expressar la seva preocupació sobre aquest problema, segons consta a l'acta de la reunió. També en aquelles dates, diverses entitats de pes que formen part de la Taula Jove del Raval, un ens de coordinació d'entitats del barri on participen tècnics municipals, van acordar constituir una comissió dedicada a aquest tema i recollir en un document comú els casos que detectessin.

L'ARA ha tingut accés al document: "Noia de 15 anys diu que el seu pare la pega amb un bastó perquè es relaciona amb nois del casal", "Noia de 14 anys té assumit que la seva família li escollirà marit a partir dels 18 anys", "Noia de 12 anys deixa d'anar a la piscina després de la primera menstruació". Són exemples d'algunes de les desenes d’incidències recollides en pocs mesos.

La primavera del 2024, també a la Taula Jove, els tècnics municipals van instar les entitats del barri a comptabilitzar el nombre de noies i nois que participaven a les colònies i casals d'estiu per comprovar si realment hi havia una diferència substancial de gènere. Només tres entitats, però, ho van fer.

El 15 de novembre passat, educadors del barri es van reunir amb tècnics de l'Ajuntament per insistir en el problema i sol·licitar que l'administració hi intervingués d’una vegada. La resposta que van rebre és que si els educadors detectaven algun cas el traslladessin a serveis socials. “Això exposa les noies, i provocarà que les famílies que encara porten les seves filles a activitats extraescolars ho deixin de fer”, lamenten els educadors, que consideren que aquesta no és la solució, ni de bon tros.

Per això, al gener van fer públic el comunicat de denúncia i van formar un col·lectiu que han batejat amb el nom de Per Elles. Perquè, diuen, ho fan per aquestes noies i pels seus drets. El seu objectiu és constituir-se formalment com a associació per continuar detectant nous casos, convertir-se en referent a la demarcació de Barcelona i pressionar les administracions perquè hi facin alguna cosa.

"Aquestes situacions han anat in crescendo. Jo, com a educadora, ja no sé què fer, però el que tinc clar és que no es pot amagar el problema sota la catifa", afirma una de les professionals d'aquest col·lectiu. Segons diu, les restriccions comencen tan bon punt les noies tenen la menstruació: "Les famílies només els permeten fer reforç escolar o com a màxim anar a la biblioteca. Algunes famílies també accepten que cursin estudis superiors, però només perquè els donarà estatus per trobar un marit millor". I insisteix: "Fem d'altaveu del que ens expressen les noies, no és la nostra mirada blanca. I això no només passa al Raval: també passa a Vic, Gelida, Ciutat Meridiana…".

La responsable d’un centre educatiu lamenta “el bonisme mal entès” que existeix sobre la comunitat immigrant. "Hem de picar molta pedra perquè aquestes noies vagin de colònies. La societat s'ha polaritzat, i aquestes famílies també". Així mateix ho corrobora una educadora que no forma part del col·lectiu Per Elles, però sí d'una important entitat del Raval: "Són noies trencades per dins. S'han format aquí, però no poden fer el que desitgen".

La Laila té 16 anys, va néixer a Bangladesh però ha viscut tota la vida a Barcelona. La seva passió és la música. Ha fet classes de violí des dels vuit anys, però als dotze el seu pare li va prohibir continuar. “Deia que la música em desconcentrava dels meus estudis, però no és cert, perquè jo treia bones notes”, diu amb una veueta tímida a l'altra banda del telèfon. El seu pare li va clavar una pallissa i li va trencar el violí perquè no toqués més: "Vaig explicar el que havia passat als monitors del casal i uns treballadors socials van anar a parlar amb els meus pares. Arran d'això, em tracten amb més respecte. Sempre he desitjat que un dia poguéssim aixecar la nostra veu".

La Soraya, d’origen marroquí, prefereix fer l’entrevista per escrit a través del WhatsApp. Ella voldria ser futbolista. Va començar a destacar-se amb la pilota quan era petita, però tan bon punt va arribar a la pubertat els seus pares li van prohibir jugar a futbol. Ara té 20 anys. "Els meus pares m'han dit que em buscaran un marit i no em deixen sortir sola de casa. Sempre he d'anar acompanyada del meu germà, de nou anys, o de la meva germana de quinze".

Cap relació amb nois

“Abans jugava a ping-pong al parc, però una amiga de la meva mare em va veure que estava jugant amb uns nois, els ho va dir als meus pares i no em van deixar anar-hi més”, lamenta la Sukleen, de 16 anys i origen indi. Perquè no li quedessin ganes de relacionar-se més amb nois, el seu pare també li va clavar una pallissa. "Tampoc puc anar a la piscina, ni al casal d'estiu", afegeix.

L’Enaam, de 20 anys i origen marroquí, és una de les poques noies que han accedit a fer una entrevista presencial i que es publiqui el seu nom real. Fa cara de nena però té les idees molt clares. L'estiu passat el seu germà gran la va agredir i la va tancar a casa durant hores per impedir que anés a treballar. Va haver d'intervenir-hi la policia. "Volia que li ensenyés el contracte per saber quant cobro, però jo no l’hi vull ensenyar perquè si ho faig es quedarà tots els diners. Jo ja contribueixo a les despeses de casa amb 200 euros al mes".

Hi ha molts casos més: la Mariam, de 16 anys i família pakistanesa, assegura que ella no té cap problema amb els pares, però diu que li recomanen que no es relacioni amb catalans perquè “són una mala influència”. La Khadija, d’origen marroquí, va fugir de casa als 19 anys amb l’ajuda de l’associació Valentes i Acompanyades per evitar un matrimoni forçat: "Els meus pares es pensaven que seria una puta, que no faria res de bo amb la meva vida. I soc una dona treballadora i amb èxit". Ara té 27 anys i és programadora informàtica.

"Si una noia té nòvio es considera que és una puta. I ballar i cantar també està mal vist perquè és una manera d'atraure l'altre sexe", afirma Huma Jamshed Bashir, presidenta de l'associació de dones pakistaneses ACESOP, que aclareix que totes aquestes creences tenen més a veure amb la tradició que no pas amb la religió. També assegura que les famílies són més estrictes aquí que als seus països d'origen, perquè “hi ha més oportunitats”. És a dir, les joves tenen més possibilitats aquí "d’esgarriar-se".

Així mateix ho confirma la treballadora social d'origen marroquí especialitzada en violència de gènere Hakima Abdoun Serrak. Segons diu, les famílies poden ser més o menys radicals, però per a totes la seva preocupació principal és l'honor i la reputació. “El més important és que la noia arribi verge al matrimoni, així que com menys se socialitzi, millor”. Abdoun Serrak va crear una plataforma el 2019 amb altres joves per visibilitzar que "no es tracta d'un problema personal, sinó col·lectiu". És a dir, totes aquestes noies han de passar pel mateix tub i no és només una situació específica del Raval. La plataforma es deia Neswia, donava veu a aquestes joves a les xarxes socials i tenia un grup de suport de WhatsApp.

Matrimonis forçats

"Les mares són les que pressionen més. Tenen la responsabilitat de criar les filles i no poden fallar. Els fan xantatge emocional: fins i tot amenacen de suïcidar-se", explica Abdoun Serrak, que també assegura que "els matrimonis forçats són només la punta de l'iceberg". “Abans d'arribar fins aquí, les noies passen per tot aquest procés de control”. Ser major d’edat tampoc les salva: “El seu nom [estranger] és un impediment per trobar un pis de lloguer o una feina”. O sigui, no és tan fàcil anar-se'n de casa.

La plataforma Neswia va deixar d'estar activa fa temps. Segons Abdoun Serrak, requeria massa dedicació i no van rebre el suport que esperaven: "El que fa més mal és el silenci de les esquerres, dels que creus que et protegiran. Això és el que més ens ha cremat a totes".

El Síndic de Greuges ha obert una actuació d'ofici arran del comunicat de denúncia dels educadors del Raval. Per la seva banda, l'Ajuntament de Barcelona ha contestat el següent després de saber que l'ARA ha comprovat que el consistori coneixia el problema des de fa temps: "Ens consta que existeix aquesta inquietud. Des dels serveis municipals estem analitzant si realment està fonamentada i quin seria l'abast, però a hores d'ara no tenim encara dades per fer una valoració”.

El departament de Drets Socials destaca que la partida que destina a l'oci socioeducatiu de joves de famílies vulnerables va passar dels 892.162 euros el 2023 als 1,7 milions el 2024, cosa que suposa un augment del 99,24%. Això, però, no garanteix que les noies d'origen immigrant hi participin.

I el departament de Feminisme i Igualtat ni tan sols ha posat fil a l'agulla de debò per prevenir els matrimonis forçats. L'octubre del 2023 va aprovar un nou model d'abordatge d'aquesta problemàtica amb 49 mesures concretes per al 2024 i el 2025 i que actualitzava el protocol que ja existia des del 2020. La majoria de les mesures previstes per a l'any passat, però, no es van dur a terme: ni es va elaborar una guia sobre mesures d'autoprotecció, ni es va crear un espai web amb informació específica sobre el tema, ni es va realitzar una prova pilot de prevenció amb grups de dones i homes...

Matrimonis forçats a Catalunya

"Els agents que han de treballar aquestes mesures canvien amb els governs, i al setembre hi va haver un canvi de govern i cal engegar-ho tot de nou", es justifica la directora general per a l’erradicació de les violències masclistes, Belén Gallo García, que assegura que, malgrat això, ja han començat a formar els professionals en aquest tema. Amb tot, segueix sense haver-hi res pràctic, tangible, clar, per a la prevenció dels matrimonis forçats a Catalunya, tret de comptades excepcions. A la Garrotxa, per exemple, sí que hi ha un protocol específic del consell comarcal que detalla els contactes dels professionals als quals cal recórrer en aquests casos i enumera els senyals que haurien de fer saltar les alarmes. Entre aquests indicadors hi ha precisament que una noia tingui entre 14 i 18 anys, i el control familiar excessiu.

“A mi m'hauria ajudat que algú em preguntés si em passava alguna cosa, si tenia algun problema”, diu la Khadija, quan se li pregunta com es podria ajudar altres noies que, com ella, hauran de passar per aquest mateix tràngol. “Cal fer una feina socioeducativa amb les comunitats”, proposa Abdoun Serrak. I Carme Vinyoles, directora i cofundadora d'una de les poques organitzacions catalanes especialitzades en matrimonis forçats, Valentes i Acompanyades, considera que cal una campanya institucional i dedicar recursos a resoldre el problema. Sigui com sigui, totes coincideixen que l'administració és la que hauria de posar fil a l'agulla.

“Entenem el temor davant el creixement de l'extrema dreta i la proliferació dels missatges d'odi contra la població immigrada, però és important que es visibilitzi una violència masclista que res no pot justificar”, afegeix Vinyoles, que també opina que fer-ho donarà els seus rèdits: “Aquestes noies no faran el mateix a les seves filles. Seran un actor de canvi per a la seva pròpia comunitat”.