La vida fictícia que ens permetem els caps de setmana d’estiu

PalmaLa vida i jo signam un pacte de versemblança cada estiu. Els caps de setmana esdevenen una ficció meravellosa i jo, una narradora molt poc fiable. Em dic a mi mateixa que la realitat és això que passa sota aquest cel tèrbol, blanquinós, de tan a prop que brilla el sol, i no el dia a dia que il·luminen els fluorescents. Durant 48 hores, em sembla raonable seguir el ritme natural de les coses: aixecar-me quan acab la son, honrar el dinar dedicant-li el temps que mereix ser cuinat i ser menjat, no sortir de casa fins que faci bon estar, nedar si fa calor i sopar amb els darrers raigs de llum. Els dies no tenen pretensions, les hores no volen durar més de 60 minuts, el temps és el que és. I jo m’ho crec.

Estiuejar té la seva pròpia narrativa, és un gènere en si mateix que requereix la suspensió temporal de la veritat. Jo ho assumesc amb gust i em capbús en aquest sopor com d’acabada de despertar, de llengua adormida, que em dura tot el dia. Les rutines d’estiu necessiten això: anestèsia local i que no hi oposis cap resistència. Així que jo em deix anar, imbuïda per una sensació que no és ni de son ni de calor, però que m’espesseix el cap en la mesura exacta per poder llegir, ajaguda a l’arena, unes quantes pàgines seguides del llibre que he duit a la platja. Tenc el rendiment mental just per concentrar-me en una cosa i no preocupar-me de res més.

Els dies donen menys de si mateixos i això és el que fa grans els caps de setmana d’estiu. Aquesta és la meva part preferida de la mentida: que no cal fer res amb les estones mortes, que –de fet– no cal fer res en absolut. I que no existeix la culpa. No sent culpa per, tot i només dormir-ne una, concedir-me dues hores de migdiada. Perquè l’únic que s’espera de mi és que faci això: que tanqui les persianes, encengui el ventilador i esperi a fer la digestió o, cosa que és el mateix, que siguin les sis de l’horabaixa i ja torni a ser hora de sortir al carrer. I perquè potser el millor que em passarà avui serà aquest plaer de sentir la pell neta en contacte amb els llençols frescos i el contrast dels cabells molls, d’haver passat per aigua dolça, sobre el pit encès, cremat.

L’important d’aquesta ficció és, sobretot, que l’interpretam tots els personatges. Simplement, perquè en sortir de l’habitació, encara a les fosques, encara ulls clucs, la rutina de la casa continuï sent una balada mandrosa i assossegada. Tothom segueix una mateixa coreografia que, no sabem com, duim apresa. Cada passa següent sembla natural, com si no en pogués venir cap altra. “Voleu un gelat?” demana algú, encertadament, sense que ningú ho esperi. Ni tan sols la televisió, de fons, s’atreveix a contradir-nos. Des de diversos punts del territori diuen que fa calor, que fa molta calor. Per un moment, decidim creure que només ens passa això, a tothom, al mateix temps. Que no passa res més al món. I deixam que cremi tot sol, una estona més. La calor és el nostre salconduit: ens eximeix de pensar, de fer i de dir res. Com un mantra, ens ho repetim, dins la penombra de la sala. En senyal de descans i repòs, onegen encara les tovalloles esteses al balcó.

Pens en la cançó de Facto Delafé y las flores azules que xerra de l’estiu i ja fantasiï amb el sopar, truita de patates i trempó, mentre ned a les roques. “Estamos tranquilos, como anestesiados / Después del gazpacho nos quedamos dormidos / Mirando el Tour de Francia / En la típica etapa donde Lance gana”. Tot és gustosament pesat com en aquesta cançó: “Subimos a casa, hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos / El tiempo se para, el aire no corre / Mosquitos volando y grillos cantando / Y tú a mi lado muriendo de sueño / Cansada, contenta, me pides un cuento”. Tot és exactament igual, fins i tot això: “Pero nos da igual, hoy ganaremos el Mundial”.

Tot m’és igual. A casa han dit que toca partit i em sedueix la idea d’incorporar-ho a la jornada d’avui com a única fita que em farà cercar l’hora al rellotge. Per què no? Res no em fa gaudir més del luxe de tenir temps de sobres que això. M’és completament igual el futbol, però m’encanta poder-me permetre dues hores perdudes davant de la televisió. Això i tenir una excusa per servir-me una cervesa fresca i un bol de patates fregides amb gust de llimona i pebre bo. Això i creure que la vida també és aquesta ficció.