Vicente Garrido / Nieves Abarca: “Per descartar que la teva parella sigui psicòpata, assegura’t que sap estimar”

Es van conèixer en unes classes de criminologia i ja han escrit tres novel·les. A l’última, El hombre de la máscara de espejos, narren amb duresa la història de la desaparició de diverses noies relacionada amb pel·lícules snuff (de sang i fetge però amb escenes reals). Vicente Garrido i Nieves Abarca diuen que fan un bon “tàndem” i que han buscat mostrar “el fons més fosc de la realitat”. La novel·la, que fica el lector en la ment del psicòpata, es nodreix de casos reals que coneixen per la feina.

Per què vau decidir escriure junts?

Vicente Garrido : Era alumna meva en un curs de perfilació criminal i de seguida vam veure que teníem interessos comuns i uns antecedents de lectura i de cinema molt similars. Jo tenia pensat escriure una novel·la però em feia una mica de mandra.

Nieves Abarca : Ell deia que jo escrivia molt bé [riu].

V.G. : Vaig pensar que podríem fer un bon tàndem. Aquest és el tercer llibre de la saga de Valentina Negro [la policia protagonista], però no és cap trilogia, són independents.

Com és escriure a quatre mans?

V.G.: Ens vam compenetrar molt bé i hem aconseguit escriure sense que es noti que som dos. El més important és que ho revisem tot molt per aconseguir que sigui homogeni. Tenim la trama general pensada però la novel·la es va creant. I és molt important ser sincer.

N.A. : És molt més fàcil. Si un s’encalla, l’altre pot tenir una idea brutal. Un sol pot fer coses que estan bé, però entre més pot ser molt millor. Et pot dir a la cara que una part és dolenta, per exemple.

Com és el pas de la realitat que coneixeu per la vostra feina a la ficció?

V.G. : Quan escrius ficció t’adones que pots fer el que vulguis, ets com déu. No has de condicionar-te per fets de la realitat, i això suposa un gran alleugeriment. És una sensació de llibertat i alegria, tot i que procuro recordar bé les emocions, les reaccions i els meus coneixements per després plasmar-los. Això dóna un segell distintiu a les nostres novel·les. No parlem de la idea que té un escriptor sobre el que és un assassí o una mort violenta, sinó que fem un esforç per reflectir la ment criminal tal com és. El lector es pot espantar, però el que està veient és la realitat.

La realitat supera la ficció?

V.G. : Les descripcions dels fets són molt realistes perquè tenim el convenciment que és el que passa a la realitat. Per exemple, ens han comentat que sembla que el principi d’aquesta novel·la segueixi el cas del pederasta de Ciudad Lineal, però ho vam escriure abans.

En quins casos us heu basat?

N.A.: Un d’ells és Herman Webster, conegut com a Doctor Holmes, de finals del segle XIX. Aprofitant una exposició universal a Chicago i el trasllat de moltes noies de camp a la ciutat per treballar, va muntar un hotel: les noies hi entraven i no en sortien mai més. Era una casa dels horrors.

V.G.: Un altre cas real és el de Ted Bundy, un assassí en sèrie de mitjans del segle XX molt conegut i addicte a joves atractives.

Què distingeix un psicòpata?

V.G.: Al llibre el psicòpata és molt intel·ligent. No és el més habitual, però dramàticament era més interessant. Un assassí en sèrie normalment selecciona les víctimes a l’atzar, i això li dóna un extraordinari avantatge perquè dificulta molt la tasca policial.

N.A.: Hi ha tota una trama organitzada, i ell és prou intel·ligent per tenir-la controlada. Expliquem diversos tipus de criminalitat, no només la del psicòpata. Juguem molt amb el coneixement de tot tipus de delinqüents.

V.G.: Hi ha persones que poden fer coses horribles però no entren dins de la patologia psicopàtica. Els psicòpates són persones amb falta de remordiments, d’empatia, amb molta capacitat de manipular i incapacitat d’estimar. Per descartar que la teva parella sigui psicòpata, assegura’t que realment sap estimar.

¿Hi ha pocs assassins en sèrie i psicòpates a Espanya?

V.G.: A Espanya les organitzacions criminals són molt importants i poderoses. El que hi ha és poc crim: és un dels països on hi ha menys homicidis del món i, per tant, pocs assassins en sèrie.

La investigadora de la vostra novel·la és una dona...

N.A.: Volíem descriure una protagonista que no tingués clixés, una noia normal que a més fos guapa i estudiosa, perquè era molt políticament incorrecte. Els lectors prefereixen que sigui lletja. Ens han arribat a dir que era sexista i que és impossible que una noia guapa sàpiga disparar. El repte era fer-la creïble i humana. A més, vam invertir els rols i el criminòleg -un altre dels protagonistes-és més vulnerable.

Hi ha escenes molt dures...

N.A.: Mostrem el fons més fosc de la realitat. La novel·la negra no només ha de reflectir el costat políticament correcte.

V.G.: El sexe forma part, amb la pulsió de la mort, dels elements essencials de la trama. És la història d’una obsessió per traspassar el límit del que està permès. I aquesta és precisament la fantasia d’un assassí en sèrie: arribar a una situació on pugui experimentar coses que estan prohibides als altres.