Del valirià al toki pona, quantes llengües artificials coneixes?

Quan Daenerys Targaryen, amb el crit “Drakarys!”, ordenava al seu drac que cremàs tot allò que tenia davant i, a continuació, deia “Hoshori!” (sigueu valents!) als seus companys de viatge, demostrava que posseïa una de les capacitats humanes més universals: la de parlar diverses llengües. Cap d’aquestes frases, però, pertany a una llengua natural (és a dir, una llengua desenvolupada històricament en una comunitat lingüística, com el català, l’anglès, el japonès i l’amazic, entre d’altres), sinó que són oracions en valirià i dothraki, dues llengües de l’univers de Joc de Trons. Al llarg de la història, els humans no ens hem limitat a parlar, escriure o aprendre llengües, sinó que també n’hem inventat de noves.

El cas de l’esperanto

Les motivacions darrere d’aquestes creacions poden anar des de la voluntat d’expressar una visió artística fins a la necessitat d’experimentar amb la lingüística. Fins i tot hi ha qui ha inventat llengües perquè servissin per a la comunicació internacional, pensant, segurament, que tot seria més senzill si parlàssim el mateix idioma. És el cas de l’oftalmòleg polonès Ludwik Lejzer Zamenhof, que va crear l’esperanto el 1887, convençut que la pau mundial només seria possible si es reduïen les barreres lingüístiques (un convenciment que passava per alt que la diversitat és intrínseca a la condició humana i que, per tant, l’esperanto també acabaria tenint varietats ben diferents).

Així va néixer un idioma amb una gramàtica regular i sense excepcions, basat en setze regles fonamentals. El lèxic d’aquesta llengua es nodreix principalment del llatí i de les llengües romàniques, però també incorpora elements de llengües germàniques, eslaves i, en menor mesura, del grec i l’hebreu. No ha estat mai llengua oficial en cap país i, de fet, hi ha qui considera que la manca d’una tradició com a llengua natural impedeix que pugui prosperar com a llengua internacional. Ara bé, no podem oblidar que ha aconseguit milers de parlants a tot el món i que alguns s’organitzen en col·lectius que, com l’Associació Universal de l’Esperanto, encara avui promouen l’ús i la difusió d’aquesta llengua.

Un univers de ficció

Al costat de les llengües com l’esperanto, que tenen l’objectiu de facilitar la comunicació internacional, n’hi ha de creades simplement per raons estètiques, per donar més versemblança a novel·les, pel·lícules o sèries de televisió. Un dels casos més coneguts és el del quenya, una de les llengües èlfiques d’El Senyor dels Anells. Tolkien, que era filòleg, va desenvolupar un sistema lingüístic complet amb gramàtica pròpia i diverses varietats dialectals, com si es tractàs d’una llengua natural sorgida d’un passat real (sense tenir prou en compte, però, que, si els elfs són immortals i hi ha poca renovació generacional, la dialectalització és poc plausible).

Un altre exemple icònic és el klingon, la llengua dels guerrers de Star Trek que va desenvolupar el lingüista Marc Okrand. A diferència del quenya, basat en llengües indoeuropees, el klingon conté característiques fonètiques i sintàctiques inspirades en llengües ameríndies i caucàsiques. Aquesta llengua ha assolit tanta popularitat que s’hi han publicat diccionaris, cursos d’aprenentatge, traduccions d’obres clàssiques com Hamlet i una versió de la interfície de Google. Fins i tot hi ha un Institut de la Llengua Klingon que organitza un congrés anual i trobades per practicar la llengua!

En els darrers anys, altres llengües de ficció han captat l’atenció de milions d’espectadors. És el cas del na’vi, la llengua dels habitants nadius de Pandora a la pel·lícula Avatar, o del dothraki i les llengües valirianes, de Joc de Trons. La primera, creada per Paul Frommer, es va dissenyar perquè fos pronunciable per als humans, però que, alhora, no s’assemblàs a cap llengua humana per evitar identificacions. Les altres dues, que ja apareixien a les novel·les fantàstiques de la saga Cançó de gel i de foc de George R. R. Martin, les va desenvolupar el lingüista David J. Peterson per a la sèrie televisiva.

Entendre el llenguatge

A més de tot això, s’han creat algunes llengües com a experiments per entendre millor com funciona el llenguatge i com afecta el pensament humà. Un cas d’aquests és el lojban, una llengua que es va construir perquè fos lògicament precisa i sense ambigüitats gramaticals (que és el que trobam, per exemple, en una frase com “Vaig comprar un llibre a na Caterina”, en què no sabem si na Caterina és la destinatària del llibre o la persona que me’l va vendre). Tot i que no ha arribat a tenir gaires parlants, es tracta d’un experiment interessant per estudiar amb més detall qüestions com el processament del llenguatge natural (que serveix, entre altres coses, per a la traducció automàtica o perquè les màquines reconeguin la parla).

Una altra llengua d’aquest tipus és el toki pona (que, en aquesta llengua, vol dir llenguatge simple o bo), creat per Sonja Lang amb la idea de simplificar el llenguatge. Amb només 14 fonemes i unes 120 paraules bàsiques, el toki pona cerca reduir el pensament complex amb la idea de promoure una visió minimalista del món (la qual cosa recorda, fins a cert punt, la novaparla de 1984 d’Orwell).

En definitiva, les llengües artificials han demostrat que el llenguatge no és només una eina de comunicació, sinó també una manera de posar en pràctica la creativitat i la innovació. Sigui per intentar enriquir universos ficticis, sigui per conèixer millor la ment humana, les llengües artificials són, sens dubte, un reflex de la nostra capacitat d’imaginar i construir nous mons amb paraules, uns mons que, sovint, acaben sent més reals del que imaginaven fins i tot els qui els van crear.