AQUEST DIMECRES ha estat un dia de dol per a la llibertat d'expressió. L'assassinat de dotze periodistes, dibuixants i treballadors de la revista francesa 'Charlie Hebdo' ens du a constatar, una vegada més, fins a quin punt són nefasts els fonamentalismes, de tota mena. Ni respecten, ni toleren i tampoc no obliden. I cada fonamentalista fa servir les seves armes, unes disparen trets i són letals, altres trepitgen tot el que es posa al seu pas i la majoria fan servir armes econòmiques.
La llibertat d'expressió és una conquesta que s'ha de defensar sempre. No només els periodistes, sinó tothom ha de poder opinar, fer crítica o riure's del que vulgui, amb el benentès que ja hi ha unes lleis i uns drets humans que estableixen la frontera entre el que es pot i el que no es pot fer. I l'humor, per cert, ja ens aniria bé que fos la única arma que hi hagués en aquest món.
Quan, des de qualsevol mitjà de comunicació, amb humor o sense, es fa una crítica, no hi sol haver més que la voluntat de canviar alguna cosa. S'hi pot estar d'acord o no amb el posicionament, però tan respectable és una opinió com una altra. Només hi ha una actitud que no ho és, respectable: la dels que farien qualsevol cosa per tallar la llibertat dels altres, però ells se l'agafen tota. La resta, #TotsSomCharlie