Terriblement preocupats per la seguretat de ca nostra

PalmaVet aquí un vigilant idoni de la propietat privada. Dos, més ben dit, però un només hi és en efígie, mentre que l’altre es troba present a defensar la porta (la finestra, més aviat) de la casa. Un moix pelut amb cara de circumstàncies mira directament a càmera, que és com dir que ens mira als ulls, com confirmant el que diu el cartell que hi ha aferrat al vidre de la finestra. En aquest cartell hi ha la imatge d’un ca, animal al qual tenim més associada la tasca de vigilància, juntament amb un avís de to dissuasiu: “Jo faig la guàrdia, vostè entra en un lloc de risc i perill”, un text curt que, per la sintaxi i per com sona, fa l’efecte de ser una traducció directa o calcada de l’anglès.

Sigui com sigui, la intenció és evidentment humorística, i si el cartell no fos prou graciós, la presència del moix just a baix, mirant-nos de fit a fit, és una troballa de la foto de David Arquimbau que quasi segur que ens obligarà a somriure. No tenim cap dubte que aquest vigilant de quatre potes deu tenir males puces (perdó per l’acudit dolent). La fusta de la finestra, vella i amb la pintura mig desferrada, li acaba de donar al conjunt un aire de cosa vella, atrotinada i entranyable.

És una imatge que es contraposa amb la curolla per la seguretat que de fa anys s’ha fet present a la nostra societat, i que, per tant, també s’ha fet un lloc entre els nostres objectes de consum (o és a la inversa i la curolla per la seguretat està present entre els nostres objectes de consum i, per tant, a la nostra societat?). Objectes, artefactes, mecanismes, invencions que ens protegeixin (o que ens pensem que puguin protegir-nos) de les nostres pors. Perquè el cert és que la gent té por.

Por de què? Por de ser assaltats, violentats, agredits, robats, desposseïts d’allò –poc o molt– que tenim, de les possessions materials que hem aconseguit reunir a força de feina, esforç i tot això i allò. Això ens du a la pregunta que va directament lligada a aquesta: por de qui? Doncs por dels immigrants, dels sensepapers, dels sensesostre, dels que van per aquí i per allà sense domicili ni ofici ni benefici... Por dels pobres, en resum, perquè, si algú ens ha d’entrar a robar, han de ser els pobres, no? Els necessitats, els desesperats. I por dels ocupes, naturalment Si una cosa han aconseguit determinats discursos públics ha estat generar entre la ciutadania una veritable paranoia entorn de l’ocupació d’habitatges, com si fos una amenaça imminent que estigués a punt de fer fora de casa aquells que en tenguin.

Una llegenda

En realitat, el percentatge d’habitatges que estan ocupats no passa del 0,05%. Les xifres de l’ocupació són pràcticament insignificants, perquè a més cal tenir present que una ocupació només es pot produir en un immoble sense serveis donats d’alta, és a dir, sense llum ni aigua. Si els serveis en un habitatge estan donats d’alta, el fet d’entrar-hi i quedar-s’hi sense permís ja no es considera ocupació, sinó violació de domicili, i és un delicte davant del qual tant la policia com la justícia actuen per desallotjar i castigar qui el comet. La llegenda que algú pot entrar a casa d’altri mentre és fora (a la feina, per exemple, o de viatge) i fer-s’hi fort sense que els cossos de seguretat ni la justícia hi puguin fer res, és això: una llegenda. Hi ha moltes més possibilitats de ser expulsat de casa teva per un fons d’inversió que no per una colla d’ocupes.

Tanmateix, a la gent li agraden les llegendes: sobretot, ja ho hem dit, les que fan quedar malament els pobres. A posta es produeix un decalatge tan evident entre la realitat de l’ocupació i el temor social que genera. I sobretot, amb el negoci que produeix: les assegurances i les alarmes antiocupació es venen que és un gust, sobretot per a les companyies asseguradores i les que instal·len aquestes alarmes. La por dels ocupes no tan sols proporciona doblers: també vots, que solen anar a la dreta i a l’extrema dreta i que al final també es bescanvien en doblers. Són doblers, i vots, de la por, que la gent acaba donant a canvi de res, perquè l’amenaça de la qual es protegeixen senzillament no els afecta. Si teniu una propietat privada i teniu por que hi entrin visites indesitjades, el millor consell és que eviteu les assegurances, les alarmes o els permisos d’armes. Millor cercau un cartell i un vigilant com els de la foto i mirau de relaxar-vos una mica, que fa molta calor.