Superherois de barriada

PalmaUn acudit fàcil diria, davant d’aquesta fotografia d’Isaac Buj, que hi ha gent que, davant de les adversitats dels nostres dies, s’enfila per les parets. Però el cert és que allò que s’ha donat a conèixer com a ‘treballs verticals’ du records d’èpoques antigues del capitalisme que havíem volgut creure que havien quedat enrere. Les èpoques de més desprotecció dels treballadors, les èpoques de jugar-se literalment la pell per un salari. Les imatges de les pel·lícules, amb obrers que netegen els vidres dels gratacels penjats d’un arnès, mentre el bo de la funció es pega tirs amb les bandes dels dolents. Els grans milionaris d’abans del crac borsari del 29, amos i senyors de les grans cadenes de producció que aleshores eren recentment inventades.

‘Treballs verticals’ vol dir pintors que pinten finques de pisos penjats d’arnesos, corretges i altres enginys tan precaris com la seva vida laboral. Autònoms i falsos autònoms a qui el sistema té la barra (o el cinisme) de presentar com a emprenedors, o empleats d’empreses amb acomiadament gratuït, a través d’un missatge al mòbil. Això és el que hi ha, ho agafes o ho deixes. Hi va haver un temps no tan llunyà en què els pintors podien almanco enfilar-se a una bastida a fer les feines difícils, o perilloses. Ara s’han de conformar amb l’estímul de l’adrenalina i l’espectacle a peu de carrer. La gent s’atura, aixeca el cap i els assenyala amb el dit, perquè donen una estampa impactant. La nostra època construeix narratives buides, a molts sovint els costa distingir la pantalla de televisió o la del videojoc de la realitat llisa i palpable.

Als pintors que fan treballs verticals se’ls anomena popularment “spidermans”, un anglicisme incorrecte (el plural de ‘spiderman’ hauria de ser ‘spidermen’) que vol ser una metàfora que a la vegada conté una ironia. Spiderman, que traduït significa l’Home Aranya, és un superheroi que té el poder d’enfilar-se per les parets sense més ajut que el del seu cos i les seves pròpies forces. Això li passa com a conseqüència d’haver estat picat per una aranya en particular, que havia estat intoxicada amb radioactivitat. De manera completament lògica dins el món de la Marvel de Stan Lee (que va ser el Walt Disney dels superherois), la combinació de la radiació amb el verí d’una aranya donava com a resultat el sorgiment d’una criatura híbrida i vagament monstruosa, un home dotat amb les habilitats d’una aranya (incloent-hi el sentit aràcnid, imprescindible per anar pel món) i una força física sobrehumana, que Spiderman decidia posar, afortunadament, al servei del bé.

Però la part més interessant sempre és la humana. En la vida civil, Spiderman, l’Home Aranya, és Peter Parker, un jove de família treballadora i bastant desafortunada que es guanya la vida com a fotògraf a la peça per al Daily Bugle, una capçalera que es podria traduir com La Corneta. El director del diari és un tal Jonah J. Jameson, un individu amb cognom de marca de whisky irlandès, que esprem laboralment Peter Parker i que, a més, sent un menyspreu profund per Spiderman (sense saber que són la mateixa persona). En resum, Peter Parker brilla quan s’enfunda un vestit i una màscara estrafolaris i se’n va a pegar bots de terrat en terrat de Manhattan, però en el seu quefer quotidià es mou dins la incertesa, la precarietat i l’angoixa pel futur. En una secció com aquesta, en què il·lustram fotografies amb paraules, no podia faltar una salutació i homenatge al superheroi patró dels fotògrafs de premsa.

L’individualisme

Spiderman era el superheroi que feia feina per compte propi, un superheroi que s’havia de cosir el vestit de coloraines cada vegada que un superdolent li feia un esqueix o una taca de sang. Si un pintor de treballs verticals, un spiderman dels que no disparen teranyines, sinó que pinten façanes i celoberts, comet un error o li falla l’equipament i es fot per avall, depenent de com s’hagi cercat la vida no tindrà baixa ni cobertura mèdica ni res. Tampoc assegurança de vida ni un raconet per pagar el sepeli. Li convindrà més cosir-se ell mateix els arnesos, les corretges i les brotxes, que siguin tan resistents com sigui possible. Mentre cus, tal vegada tindrà temps que el problema més gran del nostre temps és un individualisme i una sensació de final d’etapa tan exagerats que ja molts ni tan sols creuen en la capacitat de sumar forces per reivindicar els drets: els laborals i els humans. Sens dubte, com si fos un acudit dolent, n’hi ha per enfilar-se per les parets.