La sort que mai no s’aturi la música

EL JOC DE LES diferències entre la nostra infantesa i joventut i la dels nostres fills no s’acaba quan en trobes 7, n’hi ha centenars. Hi havia un horari en què es podia trucar a les cases (i un en què no). Teníem un sol telèfon al mig del passadís, de manera que algú l’agafava per tu, demanava de part de qui i la teva conversa tenia tan poca intimitat com les actuals que espia la CIA o el CNI, però llavors eren directament els pares i germans els que paraven l’orella a la teva cara. A més, et deien que acabessis ràpid, que esperaven alguna trucada i no podíem estar comunicant.

Però la diferència que trobo més abismal i transformadora és la relació amb la música, les oportunitats d’escoltar-ne. Ara que celebrem que per fi tenim tots els Beatles en streaming, penso en l’accés limitadíssim que tenia jo als pocs vinils al tocadiscos del menjador, en el qual em costava poder escoltar la cançó que volia, les maniobres per gravar-la en casset quan sonava a la ràdio...

Com que posar-nos als auriculars una cançó o una altra és capaç d’animar-nos o d’entristir-nos, de transportar-nos al passat o projectar el futur, com que la música ens canvia la vida, i té el poder terapèutic de rescatar-nos d’alguns pous, la revolució que hem vist i estem escoltant tot el sant dia és un regal fantàstic per a la nostra oïda i la nostra ànima. Perdem aquella il·lusió que aparegués de cop la cançó desitjada o enyorada, o l’esforç i l’espera per trobar-la, o el desig de tenir un disc i la celebració eufòrica quan el portaven els Reis, però a canvi podem marcar una mica més el ritme dels nostres dies a cop de clic, amb tota la música del món a l’abast d’un sol dit. Que no s’aturi.