PalmaEn entrar al pavelló, un dels moixos se’ns queda mirant fixament i miola amb força, demanant –més aviat exigint– que el traguem i ens l’enduguem amb nosaltres. A la gàbia del costat n’hi ha un altre que també miola, però amb menys convicció, com dient “si ell no us acaba d’agradar, també em podeu triar a mi”. Són dos moixos adults ben plantosos i amb aspecte saludable. “Amb els moixos és diferent que amb els cans”, explica Pere Morell, director del Centre Sanitari Municipal de Protecció Animal de Son Reus, més conegut popularment com la canera de Son Reus o, senzillament, Son Reus. “D’una banda, són animals molt sensibles als canvis i a les situacions estressants, i de l’altra, és necessari assegurar-se que es troben en condicions d’anar-se’n a viure amb persones i adaptar-s’hi bé”. Els moixos no saben de protocols, però coneixen bé qui és i qui no és moixer. És a dir, a qui li agraden els moixos i a qui no li agraden: de fet, hi ha persones que els detesten, ells deuen saber per què. En general, els animals, com els infants, veuen tot d’una a qui agraden, i també qui no va d’ells. I reaccionen en conseqüència: els infants juguen i riuen amb uns adults i en temen uns altres; els animals intenten cridar l’atenció d’aquells humans amb qui ja veuen que es poden entendre, ja sigui també per jugar-hi o per mirar de ser acollits. Son Reus és això: un lloc on es té cura d’animals abandonats o extraviats, i que es troben a l’espera que algú es vulgui fer càrrec d’ells.
He escrit “tenir cura” expressament, perquè Son Reus arrossega mala fama, i Pere Morell, que fa vint-i-tres anys que n’és el director, ho sap. A posta vol subratllar que, al centre, no es dediquen a sacrificar animals ni a tenir-los de qualsevol manera, sinó just al contrari. Feim una passejada amb ell pel recinte i tenim ocasió de veure les instal·lacions sanitàries, on els veterinaris practiquen les esterilitzacions, però també qualsevol altra intervenció que pugui ser necessària per a la salut dels animals. Se’ls cuida i se’ls protegeix. També veiem les gàbies dels cans, per descomptat, i els espais de què disposen per passejar, certament amplis i ben cuidats pel personal d’Emaya. Hi ha també dos grans animals de ploma: una àguila i un voltor, que habiten les gàbies més espaioses. Ja no és habitual que aquesta casta d’aus estiguin aquí: d’ençà que existeixen Natura Park i el Cofib (el Consorci de recuperació de Fauna de les Illes Balears) són ells els que se’n fan càrrec, com també de les espècies dites exòtiques. Ara que en parlam, en el nostre recorregut trobam un lloro que comparteix el seu redol amb les tortugues. Un poc més cap allà, un petit corral amb polls i gallines, i també alguna ànnera. “Les aus de corral”, explica Morell, “són magnífics desparasitadors naturals”. Més enllà hi ha l’àrea de formació, amb una aula i un espai perquè els infants (i, de passada, els adults) rebin ensenyament sobre les formes de vida dels animals, i sobre les relacions que establim, ells i els humans, quan convivim. L’objectiu continua sent instruir les persones que volen incorporar una mascota a la seva vida de la responsabilitat que comporta fer aquest pas. És necessari, encara, combatre la idea d’adoptar un animal per simple caprici (“com si fos una jugueta”, com diu la frase feta) i acabar-lo abandonant al cap d’un cert temps.
Menys abandonaments
Hem millorat en aquest sentit, afirma Morell, i per bé que encara hi ha un excés d’incivisme –que pot anar des de la falta d’atenció fins a la crueltat més atroç–, el comportament de les persones, d’acord amb allò que es percep a Son Reus, ha millorat de manera notòria d’un temps cap aquí. “Hi ha una tendència en els darrers cinc anys, que s’ha accentuat encara més d’ençà de la pandèmia, a no abandonar els animals”, explica el director. “Tal vegada es deu al fet que la gent ara passa més temps a casa, però el fet és que es produeixen menys abandonaments”. N’hi ha prou de constatar que, de les 108 gàbies per a cans que hi ha a Son Reus, el dia que hi anam tot just n’hi ha 25 d’ocupades. Anys enrere era freqüent que totes les gàbies haguessin d’estar en funcionament, i que encara així no n’hi hagués a bastament. Son Reus es desbordava, i no quedava altre remei que sacrificar aquells animals per als quals no es trobava una nova llar. “Ara fa dos anys que no hem hagut de sacrificar cap ca”, remarca Pere Morell, “i que en surten més que no n’entren”. Aquest és el bon camí, i tota pedagogia és necessària per continuar-lo. “Hem observat que la gent que ve a adoptar un ca ja ve amb una idea prou formada del que vol, i aquest també és un signe de maduresa. Abans solien venir a veure què trobaven, de manera prou descuidada, com qui se’n va al mercadet d’ocasions”. Evidentment no és la manera d’acostar-se a una possible mascota. Mascota: una paraula que molts han confós amb el que no era. Una mascota és la demostració que no es pot produir la convivència si no hi ha la deguda empatia. També quan es tracta d’animals.
A Son Reus hi fan feina catorze treballadors: vuit empleats d’Emaya, tres administratius i tres veterinaris (el director, un altre veterinari titular i una altra persona en pràctiques). Però en els darrers anys, hi ha hagut una dotzena més d’incorporacions, que fan una tasca fonamental: els voluntaris. Venen cada dia, o quasi cada dia, passegen els cans, passen temps amb ells, els cuiden i els presenten als seus nous amos. La majoria són dones, com na Mònica, a qui trobam fent companyia a una cussa de ca de bou, preciosa, que encara fa aspecte de confusa. Na Mònica li xerra, l’acarona, li fa besades. Li demanam si fa molt que la coneix. “Deu minuts”, contesta. “Però a mi em va molt bé venir i estar amb ells”, somriu. “És molt millor que estar amb les persones”.
