Al marge
Societat 24/02/2024

Maria Bel Riera Pinya: “Sempre pens què necessit per aixecar-me al matí i no morir-me d’oi”

Arquitecta i professora

5 min
Maria Bel Riera és arquitecta i professora a l'Escola de Disseny

PalmaMaria Bel Riera Pinya (Manacor, 1973) és arquitecta i professora a l’Escola de Disseny. El seu padrí era ferrer i son pare, mecànic, d’aquells que sabien muntar un cotxe peça a peça i arreglar quasi qualsevol cosa. Obriria un concessionari, on acabaria treballant la seva mare, que abans havia tingut una botiga de roba. A Barcelona, a més d’Arquitectura, va estudiar Biologia. Quan va tornar a l’illa, a finals dels 90, es va instal·lar a Canamunt, llavors en plena transformació. Primer va ser la cooperativa de consum Agrohoritzontal. Després del 15-M, la llibreria associativa Transitant i, més recentment, ha participat en l’ateneu popular L’Elèctrica i la publicació trimestral Nosaltres. Acabam parlant de Fugazi i Mark Fisher, o el que és el mateix, d’autogestió i de crear alternatives a petita escala enfront del pessimisme que imposa un horitzó delimitat per la idea que el capitalisme és l’única opció viable.

Quedam amb Maria Bel Riera al local de L’Elèctrica, a Can Barceló, a la plaça de Quadrado de Palma. Des del 2019, l’ateneu s’ha convertit en un símbol de resistència local en un entorn cada cop més gentrificat i on cada pam és susceptible de ser mercantilitzat.

Com va aconseguir L’Elèctrica tenir la seu en un dels edificis més emblemàtics del centre històric?

— Va ser casualitat. En Lio (Lionel Bechara), company i amic de fa molts anys, cercava pis per la zona i va saber que el local es llogava. Va decidir signar el contracte sense tenir clar què hi faria. Jo no hi era, al principi. Després de Transitant necessitava un descans. Vaig estar uns anys que no volia saber res de ningú, però ara fa poc vaig entrar a l’assemblea. Aquest és un projecte molt particular, molt intergeneracional i també molt obert, tot i que diria que a partir d’una línia molt clara: antiautoritarista, llibertària… I després, les coses bàsiques: feminisme, antifeixisme i ecologisme.

A certa gent li deu rompre els esquemes trobar-hi una arquitecta.

— No t’ho creguis, és la professió més comuna a L’Elèctrica. Potser la gent pensa que si ets arquitecte no pots estar polititzat, però hi ha arquitectes que fan política amb la seva feina, com és el cas d’en Carles Oliver, que està a l’Ibavi i li ha donat la volta a força de paciència.

També és cert que hi ha certa lògica: l’espai urbà s’ha convertit en el camp de batalla.

— És que ho és. De fet, pensam que també és rellevant que l’ateneu estigui situat aquí. Molts vivim al barri i la situació és desastrosa. Per això estimam tant aquesta plaça. No hi ha cap altra plaça de Palma que no estigui ocupada per les terrasses i els guiris. Hi feim activitats sempre que podem, també perquè el local és petit.

A vós què us va atreure de l’arquitectura?

— En realitat, la carrera no em va agradar gaire. Era un ambient molt elitista, la gent era molt prepotent. En canvi, la biologia sempre m’havia agradat i s’adeia més amb mi. Al final la biologia em va salvar, i em va fer tenir prou paciència per acabar els dos anys de la carrera d’Arquitectura que em faltaven. I després he combinat totes dues branques: he fet moltes feines de paisatge. Ara, de fet, don classes de Paisatge i Jardí, que és el que més m’agrada.

Va ser a Barcelona on us vàreu començar a involucrar políticament?

— No, no tenia temps entre fer feina i estudiar. Quan vaig acabar la carrera em vaig instal·lar aquí i tenia ganes de conèixer gent amb les meves inquietuds. Vaig entrar en contacte amb Agrohoritzontal, una cooperativa de consum agroecològic. Ara n’hi ha més, però aleshores era una cosa molt nova. A més, Agrohoritzontal estava molt polititzada, no només es tractava de consumir verdures. Aquí començà el meu aprenentatge.

I com acabàreu a Transitant?

— Quan va esclatar el 15-M es varen cercar col·lectius que tinguessin un mínim de bagatge assembleari i varen convidar Agrohoritzontal. Jo era per allà i vaig acabar molt implicada a la plaça. Va ser un moment molt intens. Dinamitzàvem el que vàrem dir Universitat Lliure, un grup d’aprenentatge compartit, sobretot sobre de filosofia política i formes d’autogestió. Vàrem organitzar xerrades, però també vàrem dur llibres. A Mallorca, llavors, no trobaves llibres de l’editorial Virus enlloc i creàrem una petita distribuïdora. Quan va acabar el 15-M, vàrem decidir tirar-nos la piscina i obrir una llibreria associativa. No hi havia voluntat que fos la nostra feina: tots érem voluntaris.

Molts d’aquests projectes tenen una vida limitada. Costa mantenir el compromís quan parles d’iniciatives voluntarioses i la gent va i ve.

Sí, hi estic d’acord. Transitant és un bon exemple d’això. A mi em va agafar en uns anys en què el meu fill era petit i en va menjar moltes hores. L’esgotament és inevitable. Però després d’un temps no pots evitar tornar-hi. I et retrobes amb persones que ja coneixies. És cert que els projectes comencen i acaben i que molts necessitam breaks, però també és cert que hi ha un fil que va unint una història amb la pròxima. La gent es reinventa. El moviment mai no s’atura.

Parlant del 15-M… No us vàreu sentir temptada d’entrar en la política institucional?

— Mai. Al contrari: em produeix molt de rebuig. Desconfii del sistema, d’aquesta suposada cosa democràtica però que fa rialles. Ho veig més com una barrera; una parafernàlia que frena i posa pals a les rodes. Quan va acabar el 15-M, hi va haver gent que se’n va anar a l’Ajuntament; en canvi, nosaltres vàrem obrir Transitant. Pens que això també és representatiu. Però va ser una època molt productiva. I també t’he de dir que no em consider gens idealista: la meva confiança que, des de la meva posició, pugui incidir a una escala significativa és mínima. No crec que puguem canviar el món, però sí que pots influir a petita escala, millorar el teu entorn immediat. Si tots féssim el mateix, potser sí que canviaríem les coses de veres. I ho canviaríem al nostre gust, al nostre ritme; segons les nostres necessitats. Jo sempre m’he mogut per aquí, a generar autonomia en l’àmbit que tinguis al teu abast, encara que sigui limitat. També tenc clar que res de tot això són alternatives que t’arreglin la vida sencera. Convisc amb les meves pròpies contradiccions.

És possible no fer-ho? No és pitjor el pessimisme i la inacció?

— Sí, aquest és el drama. La gent ha tirat la tovallola. S’alimenta el discurs de la fi del món. I com que tot està perdut, ja no val la pena fer res…

I com manteniu vives les ganes de fer coses?

— Crec que és per egoisme. Ho he de menester. Si no, no estic tranquil·la. No és tant perquè confiï que això ens dugui a cap gran cosa, sinó quasi com a teràpia personal. Al final, pens què necessit jo per aixecar-me al matí i no morir-me d’oi. Ho faig per sentir-me viva.

stats