El retrat

Eren joves, pobres i optimistes. Ells dos tenien vint-i-cinc anys, ella vint-i-tres. Sempre serien tan joves com ara; i la sort els sortiria a camí. Amanda aspirava a ser neuròloga, Biel acabaria aviat d’arquitecte, Carles ja havia fet dues petites exposicions al bar on solien trobar-se per escoltar jazz, beure cervesa i, sobretot, per celebrar des d’ara el futur venturós que la vida els duria.

En revelar-se’ls que els dos homes estaven enamorats d’ella, i ella de tots dos, tingueren la seguretat que aquells amors serien compatibles amb l’amistat. Una sinceritat que no s’havia d’entelar mai propiciaria el desenvolupament harmònic d’aquella relació.

Per consell d’un oncle cinèfil d’ella, llogaren en vídeo Jules et Jim, de François Truffaut, que els fascinà. Però no hi detectaren cap situació transferible a la seva realitat. Silenciosament, l’amor s’obria pas com l’aigua per corrents subterranis, fins que aflorà a la superfície. I el pintor, en Carles, va entendre que havia de canviar de domicili. A poc a poc deixaren de sovintejar-se, fins que els vestigis de l’alegre complicitat d’antany es reduïren a alguna telefonada esporàdica que acabava en un propòsit de trobada sense data.

Carles ara vivia a Berlín, tenia trenta-vuit anys i havia assolit un reconeixement del qual donaven testimoni els voluminosos catàlegs de les seves exposicions a les galeries europees més acreditades i a prestigiosos museus d’art contemporani. En trobar-se fortuïtament a l’aeroport de BCN amb en Biel, va saber que la vida d’Amanda ja havia entrat en via morta. En Biel, al cim d’una escena de patetisme enutjós, li demanà que, en nom de tantes coses passades i de totes les que no havien passat, fes un retrat de la malalta. Durant la darrera sessió, Amanda confessà al pintor que feia molts d’anys que tenia clara consciència d’haver-se equivocat: ell, i no en Biel, absorbia els seus somnis d’amor.

Anys després, Carles va saber que se subhastava aquell retrat d’Amanda i no dubtà a adquirir-lo. A la pintura, hi bategava encara el temps dels amors juvenils, hi flueix una vida que ja és indestriable de la seva. Pacient i tenaç, amb els materials de dues vides, en construeix una de nova, lliure d’oblits i d’absències, xopa de melancolia que li regalima del cor.