HÀBITATS NATURALS

De què parlam quan parlam d’Scrabble?

Jugar amb les paraules equival a estimar-les, i estimar-les implica necessàriament una certa cura en la manera en què ens relacionam els uns amb els altres

Que un campionat mundial d’Scrabble en català es dugui a terme en un centre de salut mental no hauria de fer arribar ningú a conclusions precipitades sobre els efectes d’aquest joc de taula sobre els que en són aficionats. L’Scrabble genera addicció, certament, però els seus efectes són completament benèfics, i no és exagerat afirmar, fins i tot, que la pràctica d’aquest joc és altament formativa i civilitzadora. Jugar amb les paraules equival a estimar-les, i estimar les paraules implica necessàriament una certa cura en la manera en què ens relacionam els uns amb els altres. Perquè ens relacionam a través del llenguatge, i aquesta capacitat, la d’utilitzar el llenguatge de manera articulada i raonada, és una de les característiques que ens fan humans. Jugar amb les paraules, per tant, sempre és, d’entrada, una bona idea (el joc és una forma d’aprenentatge), i el fet que un grup de persones es reuneixin per jugar-hi sempre és una bona notícia.

Vuitè campionat

Manacor va tenir l’honor, la setmana passada, d’acollir el vuitè Campionat Mundial d’Scrabble en català, en què participaren 85 jugadors procedents de Mallorca i de Catalunya, com també d’indrets més exòtics com Romania i el Japó (d’on arribaren, respectivament, els scrabblistes en llengua catalana Octavian Mocanu i Sayako Kamikariya, que feren papers ben honrosos en el torneig). La patent de l’Scrabble fou registrada l’1 de desembre de 1948 pel nord-americà Alfred Mosher Butts, que el desenvolupà a partir d’un joc anterior, també de la seva invenció, que es deia Lexiko. L’Scrabble no va tenir èxit fins quatre anys més tard, el 1952, quan, després d’uns anys de pèrdues, la comercialització d’aquest joc començà a comptar-se per desenes de milers d’unitats, fins a convertir-se en el que ara anomenaríem un fenomen global (sostingut en el temps, no parlem de cap febrada passatgera). La paraula ‘scrabble’ ja existia en anglès, i segons l’Oxford Dictionary significa “gratar o cavar frenèticament amb les mans o les urpes”, una definició que fa pensar en un comportament obsessiu i que ens torna a dur al fet que la seu d’aquest campionat mundial manacorí fos el centre de salut mental Estel de Llevant, a tocar de la plaça de Ramon Llull, en ple centre de la ciutat.

En arribar-hi i guaitar a la sala habilitada per al torneig, fan goig de veure els jugadors asseguts un davant l’altre per parelles, amb un posat de gran seriositat i concentració. A fora, al vestíbul, s’hi ha habilitat una zona de descans i restauració, amb taules ben assortides d’ensaïmades, coques dolces i salades, sobrassada, llaunes de paté, pa blanc i moreno, aigües i sucs. Un cartell demana als usuaris que escriguin el seu nom als tassons que facin servir, i així ho fan: Andreu, Joana, Pepillo, Alsius... llegim, escrit a mà i amb retolador, als tassons escampats damunt les taules. Hi ha gent que entra i surt del local, i alguns traginen maletes, segurament preparant-se per a la tornada a casa, perquè ja som a diumenge i s’estan jugant les rondes finals del mundial, que s’ha jugat el cap de setmana. Dins la sala de joc, només se sent la fressa suau de les fitxes en ser remogudes o mesclades, i, tan aviat com algú aixeca una mica la veu o fa un poc de remor, se sent que algú altre xita discretament per ordenar silenci. Alguns dels jugadors vesteixen camisetes de color verd persiana que duen estampat el símbol de l’Scrabble, la fitxa M2.

La setena ronda arriba al final i tenim ocasió de saludar el director del setmanari manacorí CentxCent i articulista de l’ARA Balears, Toni Riera, que és també qui du la batuta organitzadora del campionat, i jugador conspicu d’Scrabble ell mateix. Ens explica que la col·locació de les taules a la sala de joc no és casual, sinó que es troben disposades en forma d’U i seguint l’ordre de la puntuació obtinguda fins ara, de major a menor: a un cap es troben els que duen més punts, i a l’altre, els que menys. Fins ara, clar, perquè el sistema classificatori suís pel qual es regeix l’Scrabble no és eliminatori, o no ho és estrictament: un jugador pot perdre una ronda, o diverses, i continuar jugant i qui sap si remuntar. I, ara que ens trobam a punt de començar la vuitena ronda, qualsevol que hagi guanyat cinc de les set anteriors té opció de podi: en aquest moment van empatats (amb set de set) Miquel Sesé, Joan Ramon Manchado i Carles Cassanyes (que s’acabarà erigint campió d’aquesta edició), seguits de cracs com la glosadora Maribel Servera (que quedrà quarta del campionat, i primera classificada de Mallorca), Aina Garcia o l’escriptor Màrius Serra, un dels pares de l’Scrabble als Països Catalans.

Entre rondes

En el descans entre rondes, a la jugadora Maria Josep Carrasco, filòloga i professora de català, li brillen la mirada i el somriure quan parla de l’Scrabble: “Jo soc molt intensa i he de fer un esforç per controlar les emocions, encara hauré d’anar al metge per tractar-me l’addicció scrabblista”, fa broma. Li coment que, durant la setena ronda, he estat testimoni de l’escena d’una taula en què hi ha hagut plors continguts i una discussió entre els contrincants que s’ha produït en veu baixa, però que es veia acalorada. “És el que et dic”, somriu Maria Josep, “a mi mateixa m’han fet una arrissada i no vegis la ràbia que m’ha fet, però bé! Venim a jugar i l’esperit de l’Scrabble és lúdic, es tracta de divertir-se i no de passar pena. Cal saber controlar-se, en aquest sentit l’Scrabble s’assembla al pòquer, en què es fonamental que l’altre no vegi si estàs contenta o decebuda amb el joc”, conclou. I m’ensenya una mica de vocabulari bàsic: una arrissada, si ho entenc bé, és una remuntada que et fa el contrari, i que es produeix sobretot quan et confies després d’haver fet una bona jugada. El faristol és l’equivalent de la mà a les cartes, és a dir, les fitxes que et toquen en sort per començar la partida, i que tenen un pes determinant, perquè l’Scrabble és una combinació d’habilitat i d’atzar. I un escarràs és un ‘joker’ o un comodí, és a dir, una fitxa que és vàlida per a tot i que es pot posar en qualsevol banda: n’hi ha dos, d’escarrassos, i si al faristol te’n toca un, tot això que tens guanyat. Em van de primera els ensenyaments de na Maria Josep, que se’n va a preparar-se per a la vuitena ronda.

Màrius Serra em conta que els orígens de l’Scrabble en català es remunten a final dels anys vuitanta, quan l’expert en jocs Oriol Comas (protagonista de la darrera novel·la de Màrius Serra, La novel·la de Sant Jordi ) convenç els responsables de l’empresa Borrás (els de la Magia Borrás) d’editar el joc en la llengua de Ramon Llull. El padrí de l’invent va ser l’escriptor Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a Tísner, mestre i mentor de Màrius Serra: en aquells moments, es trobaven tots dos al moment successori en què Tísner deixava de confeccionar diàriament els mots encreuats de La Vanguardia per cedir-li el relleu a Màrius Serra. Oriol Comas va organitzar unes partides de demostració entre Tísner i Serra al Saló de l’Ensenyament (aquest on ara vol anar l’exèrcit espanyol, no se sap a què fer-hi) i així va començar tot. Corria l’any 1989, i un parell d’anys després ja varen començar les partides dels dimecres al bar Queimada de Barcelona, al carrer de la Independència (casualitat) a tocar de Provença, no gaire lluny de la Sagrada Família. “Les partides les vam començar l’Oriol Comas, el Lluís de Yzaguirre i jo mateix”, recorda Serra, “i de seguida, tothom que s’hi va voler apuntar: periodistes com Salvador Alsius, poetes com Jaume Subirana, el filòleg i també escriptor Pau Vidal... Ens hi posàvem a les vuit del vespre i moltes vegades jugàvem fins a les tres de la matinada, suplicant a l’amo del bar que ens deixàs jugar una partida més, com ionquis: l’endemà tots fèiem una cara d’Scrabble espantosa”, somriu. Ara, al Queimada hi van sobretot els jugadors més grans, perquè s’han fet clubs d’Scrabble arreu de Catalunya, i a Mallorca també ha arrelat molt. Màrius Serra també va ser present als inicis del joc a l’illa: “L’estiu del 1991, en Comas i jo vam ser convidats a les Escoles Mallorquines d’Artà, i hi vam anar a explicar als estudiants què era l’Scrabble. Un dels xavals que hi van assistir era Joan Pascual, que ara és un scrabblista consumat”. Pascual, efectivament, és al campionat, i va acabar guanyant sis rondes, com Lluís de Yzaguirre.

Surt al carrer amb enyorança anticipada, de deixar enrere un espai regit per la lògica i l’atzar. Al món exterior, i més quan encens la ràdio del cotxe i escoltes que hi ha una manifestació falangista pels carrers de Madrid, de les dues coses només en queda l’atzar, i el faristol que se’ns presenta és per sortir corrents.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF