Puig de Sant Pere: de la tragèdia a la gentrificació

PalmaFa mig segle, al Puig de Sant Pere de Palma hi vivia gent humil. La degradació era tal que el 18 de juliol del 1975, ara fa 50 anys, caigueren dos edificis i hi moriren dues persones. Allò fou el detonant d’un procés de rehabilitació, pioner a l’Estat, que va donar pas al barri actual. Que no tan sols acull dos dels equipaments culturals més destacats de Mallorca: el museu Es Baluard i la biblioteca de Can Sales, sinó que ha entrat –com tants d’indrets de l’Arxipèlag– en un procés de gentrificació, és a dir, de compra de cases per part de ciutadans europeus amb bons recursos econòmics. 

El realitzador mallorquí Luis Ortas, veí del barri i que actualment roda el documental Visca el Puig de Sant Pere, afirma que aquesta zona “pràcticament no va canviar en 700 anys”. Hi vivien persones d’oficis relacionats amb la mar, com pescadors o gent que reparava vaixells. El boom turístic va generar que nouvinguts de la Península s’hi instal·lassin. Aquesta barreja tampoc no era res nou: molt abans ja hi havien conviscut mallorquins amb veïns d’altres procedències, com ara genovesos.

Els orígens del Puig es remunten a abans de la conquesta del 1229. A les excavacions de finals dels anys 90, a les acaballes del segle XX, hi va aparèixer una torre islàmica, envoltada de construccions posteriors. Segons Aina Pascual i Jaume Llabrés, aquesta zona fou coneguda –i encara ho és– com la de Santa Creu, per l’església parroquial. Però el 1576 ja hi consta una confraria de pescadors de Sant Pere –el patró del gremi–, de la qual en prengué el nom actual. Aquí s’hi ubicaren tres portes d’accés a Ciutat: la de Porto Pi i dues batejades com de Santa Catalina; la Vella i la Nova, que donaren nom a la plaça actual. L’arquitecta Joana Roca va localitzar les restes dels dos accessos més antics en aquells treballs de rehabilitació. 

De fet, a hores d’ara el Puig de Sant Pere no hauria d’existir. El Pla General de Palma del 1943 en preveia la demolició. L’autor, l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve, hi va haver d’incloure aquesta actuació a contracor, ja que era a les bases de la convocatòria de l’Ajuntament –per descomptat, franquista. Si bé ell es declarava “convençut” que aquella barbaritat mai no es duria a terme.

La caiguda de la murada 

El vaixell insígnia del Puig era –i és– el Baluard de Sant Pere, una fortalesa “imponent”, a dir de Pascual i Llabrés. Erigit entre els segles XVI i XVII, fou posteriorment objecte de successives remodelacions, en funció de les necessitats militars de cada moment. Va servir de quarter d’infanteria –amb més de 500 soldats– i de quarter d’artilleria, fins que a mitjan segle XX, amb un panorama defensiu completament diferent, va perdre la seva utilitat bèl·lica. Als nostres dies ha sortit a la llum l’antic aljub, que, al cor del museu Es Baluard, actualment es fa servir com a espai per a les expressions artístiques i com a sala d’actes: sense anar més lluny, la concessió dels Premis ARA Balears se celebra en aquest espai singular.

Aferrades a les parets del Baluard es varen anar construint al llarg del temps cases modestes, com ho eren els veïns mateixos. Allò suposava un problema estratègic: en cas de conflicte, trobar-se amb un munt de civils en zona militar era una complicació. A Menorca els britànics traslladaren un quilòmetre el raval de Sant Felip, ara el Castell, per aquesta mateixa raó. Ara bé, en perdre el baluard les seves funcions defensives, aquelles cases s’hi pogueren mantenir.

El Puig de Sant Pere es va veure ben lligat al cop d’estat del 1936. Al Baluard s’hi instal·laren metralladores contra l’aviació republicana. Una part de l’antic solar de Can Sales, veí de l’actual biblioteca, es va destinar –com és sabut– a la presó de dones. La plaça de la Porta de Santa Catalina va perdre temporalment el seu bon nom i li posaren ‘Jinetes de Alcalà’, un grup de colpistes. A més, se’ls va dedicar, a la mateixa plaça, un monòlit. Aquest sí que es va llevar, ja en democràcia, sense gaire problema i sense que a ningú, a diferència de la veïna Feixina, se li acudís de plantejar que aquell patracol feixista fos declarat Bé d’Interès Cultural ni res de semblant.

El vell baluard havia estat subhastat i havia passat a propietat particular quan, l’11 de gener del 1963, de matinada, es va produir l’esfondrament de part de la murada, amb una veritable allau de pedres que varen caure al llit de la Riera i pràcticament el deixaren taponat. Semblava un fet fortuït, però no ho era tant. Dos mesos més tard, el governador civil anunciava l’ingrés a presó del propietari i del contractista de les obres, com a responsables dels danys produïts a una construcció que havia estat declarada Monument Nacional. 

Per a ningú no era cap secret que aquella zona degradada de Palma, dins un nou panorama d’explotació turística, amagava una mina d’or: les vistes al mar. Ja el 1956, un editorial de Diario de Mallorca havia fet sonar l’alarma: l’espai corresponent al vell baluard l’havien de poder gaudir els mallorquins, amb jardins i un mirador, la qual cosa no era incompatible amb “un barri residencial” o “un hotel”. I l’Ajuntament havia de vetllar per fer-ho possible.

Crònica d’un desastre anunciat

El següent episodi fou molt pitjor. S’esdevingué dia 18 de juliol del 1975 –sí, justament la festa del Règim, la darrera en vida de Franco. Caigueren dos edificis del carrer Pólvora i hi quedaren sepultades quatre persones d’una mateixa família, de condició modesta, que havien vingut a viure a Palma des d’Andalusia. Els bombers aconseguiren rescatar dos nins amb vida, però una mare i el fill de dos anys hi trobaren la mort.

Tot i l’autocensura imposada pel Règim, els diaris volgueren recordar que, des de les seves pàgines, ja s’avisava del perill que eren aquells edificis en males condicions. Els periodistes Sebastià Verd i Josep J. Rosselló enunciaven la pregunta fatídica: qui n’era el responsable? La causa era la mà de metge que s’hauria d’haver aplicat feia temps, cosa que no s’havia fet.

Fou, salvant les distàncies i a una altra escala, alguna cosa semblant al que va passar a Bilbao després de les inundacions catastròfiques del 1983, amb l’‘efecte Guggenheim’ –el museu. La llavors jove Associació de Veïns del Puig de Sant Pere, com ha recollit en aquestes pàgines Antoni Janer, va exigir la rehabilitació integral del barri, ara bé, fent possible que els veïns s’hi quedassin, sense haver de traslladar-se a un altre indret, ni ser substituïts per nous pobladors amb més poder adquisitiu –el que ara en diem ‘gentrificació’. Fou possible gràcies a un Pla Especial de Reforma Interior (PERI), pioner a l’Estat, que es va posar en marxa ja amb un ajuntament democràtic, a partir del 1980. 

A la revaloració del barri també hi han contribuït els dos equipaments: el museu Es Baluard, a la vella fortalesa –un lloc que es va recuperar com a mirador i es va transformar en centre d’art per la insistència de l’editor Pere A. Serra–, i la biblioteca pública de Can Sales, que se situen a sengles cantonades de la plaça de la Porta de Santa Catalina. El que quedava de la vella Can Salas Major, amb expedient de ruïna, fou rescatat pel llavors director general de Cultura autonòmic, Jaume Gil. El 2005 es va inaugurar com a nova seu de la biblioteca, fins aleshores a la Casa de Cultura del carrer Ramon Llull. El 2004 ja havia obert les seves portes Es Baluard. 

La portaveu de l’Associació de Veïns, Laura Coracín, anuncia el risc de gentrificació que plana sobre el barri: “Es veu el canvi”. Els veïns de tota la vida conviuen amb nous propietaris: nord-europeus d’alt poder adquisitiu. Encara hi queden espais genuïns, com el cafè Can Martí. Però a la plaça de la Porta de Santa Catalina, observa Luis Ortas, “a penes hi ha bars que t’atenguin, no ja en català, sinó ni tan sols en castellà”.

Informació elaborada a partir dels estudis d’Aina Pascual i Jaume Llabrés i del col·lectiu Palma XXI i de la premsa mallorquina de l’època.