El procés de creació vist per Flaubert i Voltaire

Núria Juanico
11/08/2014

BarcelonaEn termes històrics, resulta impossible creure que Flaubert i Voltaire van compartir converses, perquè el primer va néixer 43 anys després que morís el segon. Però aquesta incompatibilitat històrica queda resolta a dalt de l’escenari, on els anacronismes s’accepten mentre siguin versemblants. Per això, el director francès Philippe Fénelon ha creat una òpera basant-se en les idees dels dos escriptors, que li serveixen per abordar els dubtes i les dificultats de qualsevol procés creatiu. Flaubert & Voltaire, que s’estrena demà al Festival Castell de Peralada, gira al voltant de Gustave, un jove disposat a escriure l’obra de la seva vida per assolir un èxit brillant. Durant el procés de creació veurà que les coses no són tan fàcils i que “dur a terme una obra implica recórrer un camí ple d’obstacles”, explica Fénelon.

Al llarg d’aquesta travessa psicològica l’acompanyaran dos companys de pis, Candide i Alphonse, que l’aconsellaran i l’ajudaran a trobar la inspiració. Els intèrprets Vladimir Kapshuk, Damien Bigourdan i Manuel Núñez Camelino posen veu i cara als tres personatges, que fan emergir els dubtes i les inseguretats dels artistes a l’hora de donar vida a les seves idees. “Volia mostrar que l’èxit, vist com a objectiu final d’una obra, no té gaire sentit”, diu el director. Per a ell, la clau de la creació és “trobar el camí que cadascú porta a dins” i que cal seguir per desenvolupar l’art. Així, Fénelon opta per esquivar qüestions com el triomf i el fracàs i posa el focus en la importància de mantenir una independència pròpia a l’hora de crear.

Cargando
No hay anuncios

La història de Flaubert & Voltaire es descabdella mitjançant escenes curtes, d’uns tres minuts de durada, en una estructura que permet “accelerar el ritme de l’argument a mesura que el protagonista va trobant les idees”, afirma el director. A més, Fénelon es va marcar el repte de crear una òpera de petit format i, per això, només hi ha tres músics a escena. Això va obligar-lo a compondre “sense sonar repetitiu” i, alhora, a jugar combinant la veu i els instruments.