Les primeres dones del futbol balear

PalmaFa dues setmanes, les mallorquines Cata Coll i Mariona Caldentey feren història en alçar a Sydney (Austràlia) la primera copa del Mundial de futbol femení per a la selecció espanyola. Des de la seva casa de Marratxí, plantada davant el televisor, Encarnación Mínguez, de 67 anys, no s’aturà de plorar d’alegria. De 1970 a 1973 feu de migcentre en un dels primers clubs de futbol femení que es creà a les Balears, el CF Verge de Lluc, del barri de Palma. “Em vaig sentir molt orgullosa –diu– del que aconseguiren les nostres campiones. Em vaig emocionar tant que ni vaig prestar atenció a la besada a la boca que el president de la Federació, Luis Rubiales, feu a la jugadora Jenni Hermoso. Després, quan la vaig veure, vaig considerar que fou del tot inadequada. És una pena que aquest gest hagi eclipsat la trajectòria d’unes al·lotes amb tant de talent”.

Mínguez tenia 14 anys quan el 1970 constituí amb un grup d’amigues la secció femenina del CF Verge de Lluc. “Sempre –recorda– anàvem a veure els partits dels al·lots fins que un dia vàrem decidir que nosaltres també hi jugaríem. Les més grans tenien 17 anys. Ja llavors, a tot Mallorca, hi havia alguns clubs femenins formats, però va ser a partir de les nostres victòries quan la premsa local començà a parlar del futbol femení. El nostre principal rival fou el CE Soledat, d’una altra barriada de Palma, que nasqué just després de nosaltres”. Ben aviat el masclisme del tardofranquisme s’acarnissà amb aquelles joves amb botes i vestides de curt: “A la grada la majoria eren homes, que, enmig de rialles, ens deien: ‘Què feis aquí? Hauríeu de ser a casa o festejant’. Tot d’una, però, callaven quan veien que sortíem al camp com a llobes, a guanyar-ho tot amb el mateix ímpetu que sortien els al·lots”.

Apedregades

Aquelles ‘llobes’ entrenaven de valent. “Teníem –apunta Mínguez– un entrenador de Sevilla que ens tractava com si fóssim al·lots. Aviat competírem també a la Península”. L’estrella del CF Verge de Lluc era Maria Campos, coneguda com la Zarra femenina. Arribà a marcar 30 gols en sis partits. Hi hagué homes que es resistiren a acceptar els signes dels nous temps: “D’un poble haguérem de sortir escortats per la Guàrdia Civil. Ens tiraren pedres a l’autocar”. El 6 de juny de 1971 aquell equip fou objecte d’una autèntica exhibició masclista en el marc de la I Marató Futbolística Internacional, de caràcter benèfic, que tingué lloc a l’estadi del Lluís Sitjar. Hagué de disputar un partit amb el conegut ‘equip de folklòriques’, liderat per Lola Flores, Rocío Jurado, Conchita Bautista, Encarna Polo i Marujita Díaz, entre d’altres.

El 1973, després de tres anys corrent per diferents camps, CF Verge de Lluc es dissolgué. “Nosaltres –afirma Mínguez– no cobràvem per jugar. Ho vàrem deixar per la pressió dels pares, que volien que ens posàssim a fer feina per així dur doblers a casa”. Ara, ja jubilada, aquesta pionera del futbol illenc queda amb les seves antigues companyes per recordar anècdotes d’una de les millors etapes de la seva vida: “Em sap greu que no es filmassin els nostres partits per deixar constància del nostre alt nivell de joc”.

Espectacles exòtics

L’efímera vida del CF Verge de Lluc reflecteix prou bé les dificultats que han tingut les dones per fer-se valer en un esport que sempre, des dels seus inicis a final del segle XIX a Anglaterra, estigué monopolitzat pels homes. A Mallorca, el primer precedent del futbol femení fou el Futbol Club Venus de Palma, creat el 1904. El nom ja era bastant eloqüent. El diari La Almudaina deia que era un conjunt “format per un bon nombre d’elegants senyoretes que no han pogut sostreure’s a l’entusiasme que els ha despertat el futbol”. La premsa no tornaria a fer cap altra menció d’aquelles jugadores.

Els aires d’emancipació femenina que dugué la Segona República feu que les dones s’animassin a participar també en l’esport rei. A casa nostra va ser de la mà del RCE Mallorca, fundat el 1916. El 12 de juny de 1932 l’equip vermell organitzà al camp de Bons Aires el Gran Dia Esportiu del Club, que, com a novetat, incloïa un partit de futbol femení entre dos equips de Madrid i València que eren de gira per l’illa. Aquell encontre, tanmateix, fou un fet anecdòtic i puntual. Així ho assegura Manuel García, especialista en la història de l’esport a les Balears: “S’acabà convertint en un espectacle exòtic per a homes, que estigueren més pendents de veure si les jugadores relliscaven al camp. Durant la dictadura les dones quedaren totalment marginades del futbol, ja que es considerava que era un esport associat a la resistència física i agressivitat dels homes”.

Caldria esperar a principi dels setanta, pocs anys abans de la mort de Franco, perquè el futbol femení tornàs a treure el cap a tot l’Estat. Aleshores ja hi havia països d’Europa on les dones tenien les seves pròpies lligues. El 1972 tres aficionades del RCE Mallorca exigiren sense èxit tenir una secció femenina. Sí que n’aconseguiren, en canvi, equips com el Constància d’Inca i altres de Menorca i de les Pitiüses, que s’hagueren de reivindicar enmig d’un ambient del tot hostil. “El 1971 –recorda García– s’estrenà la pel·lícula Las Ibéricas F.C., que feia befa de la pràctica femenina del futbol”.

La revifalla dels 80

Un cop restablerta la democràcia, la temporada 1981-82 es produí el reconeixement oficial del futbol femení per part de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF). Llavors, disputant la competició regional de Mallorca, hi hagué sis equips, tres de Palma (CE CIDE, Atlètic Viver i CE Gènova) i la resta, de la Part Forana (Atlètic Consell, CE Esporles i CE Santa Maria Atlètic, que fou l’únic club dedicat exclusivament al futbol femení). El 1984 s’hi afegí l’Atlètic Balears, nascut el 1920. “Els mitjans de comunicació –afirma l’historiador– continuaven referint-se a les futbolistes amb un llenguatge paternalista, de vegades fregant la vulgaritat”.

La temporada 1988-89 ja es creà el campionat d’àmbit estatal, la Lliga Nacional Femenina (la masculina havia nascut el 1929). El torneig arrencà amb nou equips. Representant les Balears hi havia el CE Santa Maria Atlètic, que al cap d’un any, a causa dels elevats costos que suposaven els desplaçaments a la Península, es donà de baixa de la competició. “Aleshores –assegura García– ningú el reemplaçà perquè ja no quedava cap club organitzat a Mallorca. Caldria esperar 20 anys, la temporada 2009-10, per veure un altre club balear en la màxima categoria: la UE Collera (del Coll d’en Rabassa de Palma). Aquí, la Lliga Regional no va reaparèixer fins al 1996 amb sis participants. Cap no estava vinculat amb els equips existents als anys 80”.

“Anau a jugar amb barbies!”

El 2008 el RCE Mallorca se sumà a aquesta nova aventura femenina. Només hi estigué, però, cinc temporades. El 2018 l’Atlètic Balears recuperà la secció que havia creat ja 34 anys enrere. I el 2019 fou el torn del Constància, que el 1971 ja n’havia tingut una de curta vida. Protagonistes de l’actual boom del futbol femení a les Illes són les germanes Martina i Maria Fernández de Heredia Socias, del CE Sineu, constituït el 2016. Tenen 22 i 19 anys, respectivament. Estan exultants després d’haver guanyat la Lliga regional de Mallorca. Ara els tocarà disputar l’autonòmica amb quinze equips més (enguany n’hi haurà tres de Menorca, però cap de les Pitiüses). Es tracta de competicions absolutes que no fan distincions per edat. Així, compartint camiseta, hi pot haver jugadores de 14 a més de 40 anys.

Les Fernández de Heredia lamenten molt que l’espectacle masclista protagonitzat al Mundial pel president de la Federació, Luis Rubiales, hagi impedit celebrar com es mereixia la victòria de la selecció espanyola femenina. “Quan érem petites –diu la major– el nostre únic referent era Messi i ara ja en tenim de femenins, com Alexia Putellas, Aitana Bonmatí, María León i les mallorquines Cata Coll i Mariona Caldentey. Ara també ja hi ha nins que duen les seves camisetes”. Martina reconeix que ho va passar molt malament quan va començar a jugar a futbol a 15 anys: “Tenia una por constant de fer el ridícul. Vaig haver de suportar comentaris com ‘Anau a jugar amb barbies!’”. Maria no es mossega la llengua: “La majoria dels nostres àrbitres són homes, que encara no estan avesats a la nova realitat que representam. Sovint, quan em xiulen, s’adrecen a mi com a ‘reina’. I jo sempre els replic: ‘No em diguis reina!’”.

L’entrenador del CE Sineu és un home, però en els seus inicis era una dona. “El que encara és més mal de veure –diuen les germanes– són dones entrenant equips masculins”. Les dues jugadores reconeixen que, pel que fa a resistència física, hi ha diferència entre el futbol masculí i femení. Deixen clara, però, una cosa: “Nosaltres al camp podem ser igual d’agressives i tenir la mateixa qualitat tècnica”.