Alex Atanasov: "El Pla és la Mallorca autèntica; encara preserva la cultura, el paisatge i la manera de viure tradicional"

SineuFill de pares estrangers, Alex Atanasov (Sineu, 2000) ha crescut i s’ha criat al Pla. “Tota la meva vida està arrelada a Sineu”. El 2012 hi inicià la Secundària i, més endavant, va seguir els estudis universitaris a Barcelona. Avui és arquitecte, amb una trajectòria que combina l’experiència en despatxos i la col·laboració en diversos projectes dins l’àmbit arquitectònic.

Vàreu estudiar arquitectura. Sabíeu quina carrera o quin camí volíeu fer quan vàreu començar a l’institut?

— Sí, la veritat és que des de ben prest vaig tenir clar que volia estudiar arquitectura. Encara era molt jove i, òbviament, no sabia què significava exactament ser arquitecte ni com seria la carrera, però ja m’apassionava dibuixar d’una manera més tècnica: detalls, façanes, perspectives d’habitatges… Amb el temps aquest interès es va anar consolidant, i quan va arribar el moment d’escollir estudis, per mi la decisió va sorgir de manera molt natural. I ara, quan mires enrere i penses que allò que de ben jovenet volies ser finalment ho has arribat a ser, la satisfacció personal és tan gran i tan bona que justifica tot l’esforç i el camí fet fins aquí.

El vostre treball de final de grau fou sobre l’evolució historicourbanística de Sineu. Quines conclusions en vàreu extreure?

— Feia molt de temps que tenia clar que volia dedicar el meu treball final de grau a Sineu. Al cap i a la fi, és el poble que m’ha vist créixer, on he anat a escola, on he fet amistats i on m’he format com a persona. Quan vaig arribar al final dels estudis d’arquitectura, em semblava gairebé una obligació moral, però també un desig molt personal, tornar a Sineu tot el que m’ha donat. La investigació va posar de manifest que l’evolució de Sineu no es pot entendre només des d’una mirada urbanística, sinó que requereix una lectura històrica i patrimonial. Tot i perdre la capitalitat reial, la vila va mantenir un paper central dins el Pla de Mallorca gràcies al mercat setmanal i a la seva condició de nucli de serveis. Aquest fet explica la continuïtat d’un teixit urbà compacte, on conviuen espais de representació com el palau/monestir, l’església o l’hospital, amb una xarxa de carrers i places vinculats a l’activitat comercial i social.

— Les conclusions apunten en dues direccions: d’una banda, que Sineu ha sabut adaptar-se als canvis econòmics i socials sense perdre la identitat, mantenint llegible el traçat medieval, alhora que incorporava noves capes constructives i funcionals; i de l’altra, que l’arquitectura es converteix en una eina de lectura de les tradicions i les cultures que han perdurat al llarg dels segles. El patrimoni no és una imatge estàtica, sinó un organisme viu que es transforma i s’actualitza. Entendre aquesta evolució ens permet projectar intervencions més respectuoses i coherents amb el caràcter de la vila, alhora que ens convida a reconèixer l’arquitectura com un vehicle de memòria col·lectiva i de futur.

Els pobles del Pla, en general, creis que han conservat el seu estil arquitectònic?

— Sí, en general sí que han conservat el seu estil arquitectònic. La majoria de pobles del Pla tenen normatives i restriccions que protegeixen els elements característics dels centres antics, com l’ús de la pedra, els colors i les proporcions de les obertures. Gràcies a això, malgrat els canvis, els nuclis històrics han mantingut una imatge coherent i pròpia. Pel que fa al creixement, el patró és bastant clar: tots parteixen del nucli antic, amb carrers estrets i la plaça com a centre neuràlgic, i posteriorment s’han expandit amb nous barris per donar resposta a la manca d’habitatge i amb polígons industrials o zones de serveis lligades al creixement econòmic. En definitiva, veim un procés d’adaptació: els centres històrics mantenen la identitat i l’estil, mentre que les àrees noves responen a les necessitats actuals.

Com veis la situació dels joves del Pla? Per exemple en habitatge.

— Jo som arquitecte, i el tema de l’habitatge, tant per al sector com per a mi personalment, és una qüestió molt complexa i delicada. Sovint veus que gent poc informada alça la veu i només genera polèmica, i al mateix temps hi ha aspectes que passen desapercebuts fins i tot entre aquells que “se suposa que en saben”. Massa vegades es llancen titulars o solucions ràpides que, en la realitat, no tenen sentit. I aquí és on crec que hem de ser molt curosos: és millor no simplificar ni fer veure que tens la recepta màgica. El tema de l’habitatge s’ha d’afrontar amb rigor, temps i profunditat, perquè és un tema que afecta directament la vida de la gent i no es pot resoldre amb discursos fàcils. Oportunament, si parlam de la situació dels joves del Pla, el primer que hem de dir és que no hi ha habitatge suficient, i això és un problema molt greu que no es resol de manera ràpida: perquè n’hi hagi per a tothom cal temps, planificació i estratègia, i és evident que la nova generació d’arquitectes tindrà aquest repte al davant. Els lloguers són un autèntic disbarat: hem normalitzat que una família hagi de destinar pràcticament un sou sencer a pagar-los. I l’autopromoció, que històricament era una via d’accés a un habitatge digne, avui és quasi impossible. El problema de l’habitatge no és només que no es construeixi prou o que els costos siguin elevats, sinó que molts dels solars existents estan en mans d’especuladors o tenen preus desorbitats que fan inviable construir habitatge assequible. Sense regular aquest mercat i sense polítiques valentes que alliberin sòl o posin límits a l’especulació, és impossible donar solucions reals. A més, això fa que els joves dels pobles del Pla no puguin arrelar-se al lloc d’origen. Els solars buits queden immòbils i l’únic que creix són els preus. És una situació que condemna el futur dels nuclis històrics i alimenta encara més la desigualtat. A això s’hi suma que l’habitatge social és escàs i mal distribuït, i que els nous models de convivència com el coliving continuen sent residuals. Al Pla de Mallorca, parlar de coliving, cooperatives d’ús o habitatge intergeneracional encara sona gairebé exòtic, com si fos una idea importada de les grans ciutats. Però, en realitat, són models que podrien encaixar perfectament en el teixit dels nostres pobles. Perquè si alguna cosa tenim al Pla, són nuclis compactes, amb cases tancades i un parc d’habitatges desaprofitat que podria reconvertir-se en solucions compartides, flexibles i més assequibles. Això seria un canvi d’escala que podria donar resposta a un problema: passar de veure el coliving com una moda urbana a entendre’l com una eina per salvar el futur dels pobles del Pla i per garantir que hi hagi habitatge digne, divers i socialment just.

Quina opinió teniu de la vida social i cultural que hi ha als pobles del Pla de Mallorca?

— La vida social i cultural als pobles del Pla de Mallorca és un element clau que els dona identitat i cohesió. Les festes, les tradicions i els esdeveniments populars no són només moments puntuals, sinó punts de trobada que marquen el calendari i reforcen el sentiment de comunitat. Fires, mercats setmanals, festes patronals, activitats artístiques i les propostes de les associacions locals configuren un teixit viu que ha sabut mantenir-se al llarg de les generacions. En el cas de Sineu, és fàcil veure com aquestes tradicions han estat un dels pilars històrics del poble. Les celebracions han travessat segles i encara avui continuen vives i s'han convertit en un element essencial de la identitat col·lectiva. Aquesta continuïtat no només parla d’una voluntat cultural de conservar les arrels, sinó també de la capacitat de reinventar-se i adaptar-se a cada moment històric. Des d’una perspectiva arquitectònica, tot aquest bagatge cultural ha tingut una incidència directa en la manera com s’han concebut i transformat els espais públics. Les places, carrers i espais de trobada han evolucionat en consonància amb aquestes pràctiques col·lectives, perquè al final són els escenaris on es desenvolupa la vida comunitària. L’arquitectura i l’urbanisme, d’una manera subtil però constant, han anat responent a aquestes necessitats: des de la configuració de les places majors com a centres neuràlgics fins a la creació d’espais adaptats a fires i mercats, passant per la manera com els recorreguts urbans es preparen per a processons o festes populars. Tot plegat fa evident que la vida social i cultural no és un element afegit als pobles del Pla, sinó un motor que ha condicionat i modelat tant la identitat de la seva gent com l’espai físic on aquesta identitat es desenvolupa.

Massa sovint en parlar del Pla es parla de la Mallorca autèntica en contraposició a la costa. Enteneu que és així o bé ja no hi ha distinció, pel que fa al turisme, entre la costa i l’interior?

— És evident que Mallorca viu del turisme i que és una de les principals fonts econòmiques de l’illa. Ara bé, també hi ha uns límits clars, sobretot quan es tracta de preservar la identitat i la qualitat de vida. Sovint es parla del Pla com a Mallorca autèntica, en contraposició a la costa més massificada. L’arquitectura i el territori ens mostren per què: al Pla encara hi trobam un teixit urbà i rural molt vinculat a la tradició agrícola, amb places majors, mercats i tipologies d’habitatge que conserven la memòria col·lectiva i que no han patit la mateixa pressió edificatòria que la franja litoral. Tot i això, el turisme també arriba a l’interior, però amb una altra forma: agroturismes, cases de poble rehabilitades, activitats culturals i gastronòmiques… En aquest context, l’arquitectura juga un paper fonamental, perquè és la que permet adaptar aquests espais patrimonials a nous usos sense perdre’n l’essència. Per tant, encara hi ha diferència entre costa i interior, però més que pensar en contraposicions, el repte és gestionar equilibris: mantenir la identitat d’aquests pobles del Pla i, alhora, donar cabuda a noves activitats econòmiques i socials. És aquí on l’arquitectura es converteix en una eina clau per compatibilitzar turisme i patrimoni. La Mallorca autèntica no és tant una qüestió de contraposició entre costa i interior, sinó de saber preservar allò que ens defineix: la cultura, el paisatge i la manera de viure. El Pla n’és un bon exemple, perquè ha sabut mantenir unes arrels que conviuen amb els nous reptes. La clau és entendre que l’autenticitat no es troba només en el record del passat, sinó en la capacitat de fer evolucionar tradicions i espais sense perdre la seva essència.