A la piscina comunitària d’uns apartaments d’estiueig a un indret costaner qualsevol de Mallorca (el municipi pot ser qualsevol, però els apartaments, no: hem de suposar uns apartaments amb ínfules i estufera, malgrat la seva vulgaritat), un diumenge a migdia s’hi reuneix una població que podem considerar representativa. Hi ha les parelles de mitjana edat que passen l’estona esperant que arribi algú –una amiga, un conegut, qui sigui– que els distregui un moment del tedi conjugal. Hi ha els veïnats de la tercera edat marxosa que han decidit, després de consensuar-ho amb la comunitat, fer servir una de les piscines auxiliars (n’hi ha una de gran, que és un rectangle, i dues de més petites, en forma de ronyó) per celebrar-hi, a hores convingudes, sessions d’aquagym: han acabat fa una estona l’exercici i ara han muntat una taula amb aperitius, sucs i licors diversos, per fer el vermut.
Hi ha uns altres usuaris de la piscina comunitària que es pot dir que ja duen el vermut incorporat de la nit anterior: són els fills de les parelles que s’avorrien, i que intenten nedar i fer el ronso per la piscina mentre eviten, amb la màxima atenció, qualsevol tipus de contacte amb els seus pares i mares. Literalment fan com si no els veiessin, i es mouen executant curioses maniobres per mantenir-se tan lluny com sigui possible dels seus progenitors. Aquests, al seu torn, els vigilen fingint –sense èxit– que no els vigilen, i els segueixen de coa d’ull, o per davall de les ulleres de sol. Els adolescents i joves necessiten el capfico a la piscina per espavilar-se de la ressaca, pujar a casa, dinar com a llimes, passar l’horabaixa a la platja i després tornar a sortir de farra al vespre. No tan sols han acabat el curs, sinó que han llegit i sentit a un munt de llocs, per part dels incomptables experts que habiten els mitjans de comunicació i les xarxes socials, que la gent de la seva edat són les principals víctimes de la pandèmia, i que se’ls ha de permetre sortir sense mesura, per rescabalar-se dels múltiples traumes que han patit a causa del confinament, la mascareta, el toc de queda i el gel hidroalcohòlic.
Els preadolescents, per la seva banda, s’amaguen darrere el jardinet que envolta la piscina per fumar-hi cigarretes que també els han sobrat de la nit del dissabte (ningú les vol amagar al seu apartament, perquè les mares tenen una misteriosa habilitat per detectar el tabac ocult). Els infants juguen, boten dins l’aigua, en surten, gisquen, riuen, de tant en tant qualcun plora sota la llum venturosa de l’estiu i l’olor de mar que arriba de la vorera, que al capdavall és a uns dos-cents metres de la finca. Algú podria pensar que és un contrasentit, construir tot aquest piscinòrum a tocar d’una costa privilegiada, però aquesta és una característica essencial de l’estiueig illenc (i no només: també de catalans, valencians, etc). Per altra banda, la gran novetat és que, enguany, un dels apartaments ha estat llogat per una família heterosexual tradicional (mare, pare, fill i filla de pocs anys), però de pell negra. Una altra vegada, tothom fa veure que no els mira, però a la vegada no es perden ni un dels seus moviments. El pare de la família negra és alt i atlètic, i dues mares blanques d’adolescents (anàvem a tornar a escriure “mares de mitjana edat”, però és més popular dir-ne boomers), dones amb una bona posició laboral i amb estudis universitaris, l’observen i fan brometes sobre la mida del membre viril dels negres. Dissimulen tan malament que tothom dins el recinte entén de què riuen, encara que no puguin sentir la conversa.
Confluència d’interessos
En Pepet i na Pepeta, que són el fill gran i la filla petita de les dues que riuen fantasiejant amb els atributs del negre, es van embolicar ahir a una festa covid free que se celebrava a la platja, i ara també procuren dissimular no tan sols davant de les seves mares sinó també davant dels amics i les amigues, que encara no n’estan al cas. Per altra banda, ells encara no ho poden saber però aquest estiu na Pepeta s’embolicarà també amb en Joanet, en Jaumet, en Toniet, en Miquelet, n’Abdul i en José María, d’un en un i per aquest ordre, mentre que en Pepet tindrà també una història amb en Pere Pau, que és el fill d’una altra veïna dels apartaments: en Pepet també ignora que el seu propi pare li tira la canya a la mare d’en Pere Pau, que és divorciada i ja deu fer dos estius (no hi entra el de l’any passat, que hi havia pandèmia i no compta) que ve a passar les vacances acompanyada només pel seu fill. Aquesta confluència inesperada d’interessos donarà peu a la gran sensació d’aquest estiu, quan en Pepet i en Pere Pau, per una banda, i el pare d’en Pepet i la mare d’en Pere Pau, per l’altra, acabin coincidint tots a l’apartament de la mare d’en Pere Pau, encara amb menys roba de la que duen a la piscina.
Les piscines comunitàries, per tant, són epicentres d’oci i bon veïnatge, i a posta el piscinisme és una doctrina que compta amb tants de seguidors a casa nostra. Fins al punt que uns veïnats del Camp Redó han estat denunciats aquesta mateixa setmana per haver muntat una piscina il·legal en plena via pública, sense cap permís per fer-ho i prenent l’aigua d’Emaya. Ells ho celebren amb grans rialles, en una nova demostració del respecte pel bé públic que predomina en aquestes illes. És lògic: al cap i a la fi, tothom sap que la piscina és un dret humà i una de les llibertats ciutadanes fonamentals, encara que no hagi estat reconeguda com a tal. Molts, com a mínim, si se’ls dona a triar entre piscina o democràcia, no dubtaran ni un moment.
