“Som una 'marica' rural amb cabres”

PalmaLa immensa ombra d’una morera protegeix Jan Gómez d’un sol de final de juny que té gust d’agost. S’aixeca de la cadira, es lleva el capell de palla amb una cinta verda i blanca –“el primer que vaig trobar al basar”, diu–, s’estira la camiseta que diu Carpe Diem i agafa un pal que havia estat del seu padrí. A l’esquerra de la morera, les cebes de l’hort tenen les tiges doblegades, perquè acabin d’engreixar, les tomàtigues treuen el cap entre les canyes i els gira-sols ja inclinen el coll, carregats de pipes. A la dreta, el corral. Una vintena de cabres en surten esperitades i travessen el sementer tan aviat com Jan n'obre el forrellat. Escorcollen amb el morro el gra que ha quedat escampat damunt la terra eixuta després de la sega.

Jan només té 30 anys, però fa mitja vida que està exposat al focus públic. Quan en tenia 16 es va incorporar a Ben Amics, la principal entitat en defensa dels drets LGTBIQ+ de les Illes. Tot just n’havia fet 18 quan n'assumí la presidència i avui –després de fer voluntàriament un pas enrere– n'és el coordinador tècnic. Les cabres enrevolten el poal ple de garroves que Jan xapa. Com acaba algú que fa mitja vida que intenta canviar el món a una finca perduda del Pla de Mallorca?

“Sempre he volgut viure al camp”, confessa. Ja de petit, quan passava els estius amb la padrina, a Granada, s’escapava a les cinc de la matinada amb el cabrer per acompanyar-lo. “Quan arribàvem al primer turó em deia: ‘Torna, que la teva padrina es preocuparà’”, recorda, envoltat d’animals. “De les cabres m’agrada que estan ben sonades. Són dolentes per naturalesa. No volia criar ovelles. Són molt avorrides”, afegeix.

L’oportunitat de viure al camp li arriba després de la pandèmia. Comprà una caseta modesta que havia acabat en mans d’un fons voltor després que un empresari estranger dedicat al lloguer de cotxes fes fallida. “Justícia divina”, riu, encara amb les garroves a les mans. Hi va trobar cotxes desballestats i va haver de desbrossar la garriga per poder-hi entrar. “No em volia hipotecar, però al final m’ha quedat una quota que avui equivaldria al preu d’una habitació a Palma”.

Una formatgeria

A més, Jan lloga la finca de la morera per desenvolupar-hi un projecte a llarg termini que aspira, primer, a l’autoabastiment i, més endavant, a obrir una formatgeria. Amb la seva parella i l’ajuda del padrí, ven cabrits i porcells de porc negre. Encara no viu del camp, però li agradaria. “Som una persona molt rara, una marica rural amb cabres. Costa de trobar”, diu abans de tornar a riure. “Sempre m’han agradat els mons que xoquen”.

Al principi es va topar amb les reserves dels pagesos, que sovint miren els urbanites com gent que s’imagina el camp amb piscina i gespa. “Sé que al poble hi havia apostes per veure quan les 'mariques' de ciutat ens cansaríem d’aquesta vida”, revela.

Però els mons que xoquen, en realitat, sempre han conviscut dins Jan. Des d’aquell infant que s’escapava amb el cabrer fins al jove que va sobreviure a l’assetjament escolar per ser diferent i que avui encara el combat des de l’activisme. “M’agradaven els jocs que no eren el futbol. Era un infant solitari i no encaixava en el model de masculinitat tradicional. A més, estava grassonet. No va ser fàcil”, recorda.

A l’institut ja estava implicat en causes socials estudiantils. Tot apuntava que seria veterinari, però una cap d’estudis li va canviar la vida. Convençuda del seu potencial, un dia li va demanar si realment seria feliç tancat dins una consulta o un laboratori. Va acabar estudiant Relacions Laborals i, tot just estrenada la presidència de Ben Amics, una fotografia seva amb un ventall dels colors de l’arc de Sant Martí durant la recepció que els reis Felip i Letícia oferien a la societat civil al palau de l’Almudaina es va convertir en un símbol. El gest va acaparar els titulars d’una recepció que, fins aleshores, Joan Carles I havia reservat gairebé exclusivament a polítics, militars i empresaris. “Tant de bo aquell moment desaparegués dels annals de la història”, diu rient. “Encara hi ha molta gent que em recorda per allò. Era molt jove, republicà i, segurament, molt més radical que ara. Vàrem entendre que era important assistir-hi. No per la Casa Reial, sinó, perquè, per primera vegada, la Prefectura de l’Estat reconeixia públicament el nostre col·lectiu. El gest tenia un valor històric i simbòlic? Sí. Però jo no en volia ser el representant”.

Hi varen anar tres anys. Després decidiren no tornar-hi. “En aquell moment, una marica els anava molt bé per a les fotografies, però la contrapartida havia de ser defensar públicament la diversitat, també a escala internacional, en un món on encara hi ha països que la persegueixen o la castiguen amb la pena de mort”.

Rosa destaca entre la resta de cabres. Mentre les altres roseguen trossos de garrova, ella insisteix a cercar una carícia de Jan. “És la més afectuosa. Fa de dida”. Quan no hi ha prou llet per als cabrits, Rosa els alimenta. “Aquest és un projecte de benestar animal, de saber d’on ve allò que menges. Hi ha infants convençuts que la llet surt directament d’un bric. Aquí cap animal no menja pinso. Tot l’entorn és natural”, explica.

El part de la cabra

El camp exigeix una atenció constant i, si les seves mans són a Palma organitzant l’Orgull o lluitant perquè l’Ajuntament l’ha suspès, unes altres s’han de fer càrrec dels animals. Hi ha hagut dinars de Nadal en què tant ell com la seva parella han deixat la cadira buida, perquè una cabra s’havia posat de part. Mentrestant, Jan aprèn per assaig i error i demana consell als pagesos de la zona, massa cansats per creure que els seus coneixements encara tinguin futur. No hi ha més escola que els llibres i els vídeos de YouTube.

El vessant més social de Jan ha acabat connectant amb el seu projecte rural. Els seus ulls, d’un blau profund, ja no projecten la feresa indòmita dels 18 anys. S’han assossegat. O potser s’han domesticat.

Quan el varen assetjar a l’escola, ja existia la Llei del matrimoni igualitari i de l’adopció. Des d’aleshores, els drets LGTBIQ+ han continuat avançant, però els ulls de Jan no parlen la llengua de l’optimisme. “Per a la meva generació va ser més fàcil que per a la d’ara”, diu en referència al “canvi ideològic” impulsat per l’extrema dreta. “Ens hem trobat esvàstiques dibuixades a pissarres d’instituts. Era impensable en una societat que havia sortit d’una dictadura i que coneixia el valor dels drets humans. Ara s’estén la idea que els drets humans són una cosa woke, una ideologia d’esquerres. Vivim un moment de canvi. De retrocés”.

Com es reverteix? “Si he de ser sincer, m’he rendit. O potser la paraula que he de dir és desesperança. I crec que això explica que cada vegada m’hagi bolcat més en aquest projecte rural”. Jan va entrar a l’activisme convençut que podia canviar el món. Amb els anys ha descobert que “el món va allà on vol”. “És molt dur per a algú que fa tants anys que lluita. T’enfrontes a estructures enormes i arriba un moment que necessites descansar. Han estat 14 anys a primera línia”.

Incomoditat permanent

L’activisme també ha canviat, empès per “una societat més individualista”, en què les xarxes socials “han substituït les estructures col·lectives”. “Som una illa petita. De mariques, n’hi ha molts. De compromesos amb els seus drets, pocs”.

Després de guardar les cabres, torna a seure davall la morera amb el pal entre les cames i les espardenyes entapinades. “Cada vegada queden menys espais físics de trobada. La majoria de les relacions passen per aplicacions i xarxes socials. Això fa que desaparegui aquest sentiment de comunitat. Abans, podies entrar a un bar, conèixer gent, fer amics, enamorar-te o, simplement, conversar. Ara, moltes relacions comencen i acaben davant una pantalla. La comoditat domina les nostres vides. I l’activisme és exactament el contrari: una incomoditat permanent. És exposar-te, discutir, intentar canviar mentalitats. Va en direcció oposada a una societat que només cerca Netflix, sofà i aire condicionat”.

Segons Jan, no hi ha relleu. I les identitats –malgrat la proliferació de conceptes– s’entenen cada vegada més des del jo. “Vaig créixer pensant que hi havia consensos irreversibles. Ara veig que es trenquen amb una facilitat enorme, a partir de discursos cada vegada més simplistes i més agressius”, diu mentre s’eixuga la suor del front.

Activisme rural

No li ha quedat més remei que obrir-se un compte d’Instagram. “Si vols mobilitzar, has de ser allà on és la gent”. L’aprofitarà per parlar d’activisme rural. Podrà explicar com trena els alls per tenir-ne tot l’any, com a l’hivern obre pots de salsa de tomàtiga de variants locals feta a l’estiu i com el xerigot dels futurs formatges alimentarà els porcs. Tot forma part d’un mateix cicle.

Potser la desesperança també es recicla, igual que els fems dels animals nodreixen l’hort. “Un activista mai no es rendeix del tot. Fa un pas enrere, recupera forces i espera el moment de tornar-hi. Però cada vegada tenc més clar que tornar a la terra, conrear i criar animals és el lloc on vull ser. Tornar a la terra també és una forma de lluita”, diu envoltat de bales de palla. Davall l’ombra de la morera gegant.