La Patrona de Pollença 2026: la batalla que continua quan callen les espases
La festa pollencina és també tot allò que passa després: les emocions compartides, els records, la participació col·lectiva, que permeten que una tradició centenària continuï viva
Pollença“Només una derrota pot ser més trista que una victòria: els supervivents ploren pels qui seran absents per a sempre més, altres xisclen de dolor [...] Llavors apareixen els altres herois que recullen els fems i netegen els carrers d’orina i tassons de plàstic”.
La mirada de l’historiador Pere Salas convida a entendre la Patrona de Pollença més enllà del combat. La festa no acaba quan les armes simbòliques deixen de sonar ni quan el simulacre arriba al desenllaç. La Patrona és també tot allò que passa després: les emocions compartides, els records, la participació col·lectiva i els petits gestos que permeten que una tradició centenària continuï viva.
Aquesta és precisament la idea que inspira la Patrona 2026: mirar la festa des del paisatge que queda després de la batalla, des de les conseqüències emocionals i socials d’un dels grans rituals col·lectius de Mallorca.
Perquè la Patrona no és només una recreació històrica. És una celebració que cada any torna a posar en diàleg memòria i present, tradició i canvi, identitat i participació.
Tot i que l’inici oficial de les festes serà dia 26 de juliol, dia de Santa Aina, el programa d’enguany avançarà una jornada amb una activitat prèvia: la revetla de dia 25 a la plaça Major, amb l’actuació d’Avalanx.
La formació oferirà una proposta musical que combina instruments acústics –saxos, trompetes, trombons i percussions– amb elements electrònics com teclats, guitarra, baix i percussions electròniques. Una fusió pensada per transformar grans èxits de la música electrònica de ball en noves versions i creacions pròpies.
Així, la Patrona torna a mostrar una de les seves característiques principals: la capacitat d’incorporar llenguatges nous sense perdre el vincle amb la seva essència.
Una batalla feta de molts moments
El simulacre dels moros i els cristians no és un únic combat. La seva força resideix precisament en el conjunt de totes les escenes que el formen. La victòria no es decideix en un únic instant, sinó que la batalla avança pels carrers de Pollença fins a arribar al seu desenllaç final.
Els combats de l’Almoina, el crit de Joan Mas, la sortida de l’Ajuntament Vell i de les cristianes de Sant Jordi formen part d’un relat més ampli que culmina entrada la nit a ca n’Escarrinxo.
Per això, l’organització recorda que totes les parts del simulacre mereixen el mateix respecte i protagonisme. Deixar espai als participants és també una manera de preservar la qualitat de la representació i permetre que els càrrecs i els dos bàndols puguin desenvolupar els combats amb tota la intensitat.
El darrer combat, especialment, requereix que només hi participin les persones integrants dels dos bàndols. La implicació del públic és essencial, però també ho és garantir que la representació mantingui el seu sentit i la seva força simbòlica.
La Patrona és una festa que també entra pels ulls. La vestimenta i els elements dels dos bàndols formen part d’una imatge col·lectiva que s’ha anat construint al llarg dels anys.
El bàndol cristià manté elements tradicionals com els vestits de fil blanc, les espardenyes d’espart amb veta blanca i les armes simbòliques: el falçó i la filosa en el cas de les cristianes i la barra de fusta, en el dels cristians.
El bàndol moro incorpora el guardapits i els pantalons, el turbant, les espardenyes d’espart, l’espasa de fusta i els elements característics que completen la seva imatge.
L’Ajuntament recorda que poden participar en el simulacre les persones majors de 16 anys nascudes, empadronades o residents al municipi de Pollença, i reforçar així la dimensió participativa d’una festa que es construeix amb la implicació del poble.
La Patrona no és una fotografia fixa del passat. És una festa que ha sabut adaptar-se als nous temps i mantenir el seu valor simbòlic.
La filòloga Teresa Cànaves ho resumeix quan afirma que “hem sabut adaptar la nostra festa al segle XXI, l’hem feta més inclusiva i democràtica, més participativa”.
Aquesta evolució forma part també de la reflexió d’altres veus que han contribuït al programa d’enguany. Josep Lluís Reig recorda que “per gaudir de les repercussions emocionals que ens ofereix qualsevol celebració, s’ha d’entendre que totes les emocions són positives i que quan apareixen és per un clar motiu evolutiu”.
Margalida Cànaves posa el focus en les marques que deixa qualsevol celebració amb el seu text Les cicatrius de la Patrona, mentre que Jaume Pons reivindica, a partir de Blai Bonet, que “els mots són el paisatge després de la batalla”.
Un paisatge que, en el cas de Pollença, està format per generacions de persones que han mantingut viva una festa que continua interpel·lant el poble.
Una Patrona per conviure i compartir
El batle de Pollença, Martí March, i el regidor de Festes, Mateu Tugores, remarquen que la celebració ha de servir per reforçar els vincles entre els veïns i veïnes, per trobar-se, escoltar-se i compartir una tradició comuna.
La seva crida és que la festa es visqui amb respecte, responsabilitat i alegria, però també amb seguretat i llibertat.
Perquè la Patrona és això: una batalla simbòlica que només té sentit perquè darrere hi ha una comunitat que la fa possible. Una tradició que mira el passat, però que continua construint el seu futur.