Palma—Un cafè, per favor.
—Tot d’una, però abans t’he de demanar que em mostris el certificat covid i el DNI.
—Res pus?
—Em sap greu, però l’altre dia una senyora insistia a dir-me que el certificat d’un tal Ramon era el seu...
Tots dos, client i cambrera, riuen sota la mascareta. Saben, per descomptat, que la situació que acaben de protagonitzar és completament anòmala, i tots dos la viuen a contracor. Però no es queixen. Tots dos són conscients, també, que els ha tocat viure una pandèmia. Posats a ser conscients, són conscients de viure a la part del món que té més possibilitats de sobreviure-la. Perquè és la part rica del món, la que té bons sistemes de salut pública (el que existeix a l’estat espanyol és especialment bo, i seria encara millor si els governs, particularment els de dreta, no hi haguessin aplicat retallades) i la que té accés a les vacunes, també per als infants. És la part del món, aquesta en què viuen el client i la cambrera, en què bona part de la població disposa de mòbils que li permeten descarregar el certificat covid, o passaport covid, pràcticament a l’instant. I que també permet tenir l’aplicació que serveix a la cambrera per comprovar la validesa de les dades que se li presenten.
La senyora que va pels bars mostrant un certificat a nom d’un tal Ramon, amb l’esperança que la cambrera no s’hi fixi gaire i la deixi passar, probablement no s’hagi vacunat ni pensa fer-ho. Sense que ningú li ho demani, anirà pels mateixos bars on la deixin entrar amollant un sermó sobre les seves llibertats fonamentals, sobre la democràcia i l’estat de dret, i sobre la necessitat de tenir esperit crític i de no seguir el ramat. Després, quan es cansi que no la deixin entrar als locals en què s’adonin que ella no es diu Ramon, o quan vulgui viatjar aquests dies per visitar el fill que té a Barcelona, o els amics amb un xalet a Sierra Nevada, es presentarà de cop i volta al punt de vacunació i possiblement es trobarà que li diran que torni un altre dia, perquè no hi ha prou vacunes per atendre tothom que, de cop i volta, i després de quasi un any de fer el ronso, li ha agafat la pruïja de punxar-se.
—Això és una vergonya! –s’exclamarà– Em neguen el dret a vacunar-me, m’exposen al contagi!
Dos dies enrere sostenia que no es vacunava per principis ètics. Sempre li queda l’opció de posar-se en contacte amb els reis del cachopo (l’any passat es feien dir Resistencia Balear, ara són Baleares Acción), que fins fa poc oferien passaports covid falsificats, al preu mòdic de 500 euros. “Fins fa poc” vol dir fins que els va trobar la policia i els va desmuntar el negociet, a començaments d’aquesta setmana.
És evident també, per altra banda, que les reiterades crides dels governants al llarg dels darrers quasi dos anys, relatives al retorn a una suposada normalitat, tenien molta més relació amb el regne dels desitjos que amb el de la realitat.
—Compatriotas...
Quan surt Pedro Sánchez davant dels mitjans i es refereix als súbdits del Regne d’Espanya com a “compatriotes” vol dir que les coses no van bé, o és previsible que no hi vagin. A hores d’ara ningú sap quina serà la situació passat festes, però sabem que hauríem d’evitar les aglomeracions, les reunions amb massa gent, els espectacles i totes les ocasions que requereixen la presència d’un públic més poc o més molt nombrós. No ho estam fent, agafats a la idea del carpe diem clàssic: aprofitem ara, perquè demà no sabem què vindrà. Restriccions horàries? Tancament de fronteres? Confinament total? La majoria d’analistes refusen aquesta darrera possibilitat, i descarten també un nou tancament de la restauració i l’hostaleria, perquè –diuen– l’economia no ho resistiria. L’economia no ho sabem, però la paciència més bàsica és més que possible que s’acabàs esgotant. Molts encara recordam l’espant de l’hivern passat, quan no tan sols ens vam haver de resignar al toc de queda i a les coes per accedir a serveis de l’administració i tants d’altres, sinó que, a més, calia aguantar el cantussol de SOS Turisme, Resistencia Balear i altres moneatos de la dreta i l’extrema dreta incrustats dins el noble gremi de l’hostaleria. Tot i que també és cert que, entre la distingida clientela, abunden els espavilats i els patillers:
—Té, agafa-ho i fes-me els ulls grossos.
Aquesta frase la va pronunciar fa un parell de setmanes un bergant que volia sopar amb la seva estimada en un restaurant de Palma, i, com que no tenia el passaport covid, pretenia subornar l’encarregat amb un bitllet de cinquanta euros. Va rebre una resposta ferma i digna, i per descomptat, va quedar sense sopar –i si pot ser, esperem que sense estimada.
—Et prometo que ja m’han posat la tercera, no tinc l’edat però em van cridar com a facultatiu, perquè soc psicòleg.
—D’acord, doncs mostra’m el certificat covid.
—És que no em funciona l’aplicació del mòbil.
Són casuístiques que s’estan produint cada dia a la porta de molts locals de restauració de les Balears, i que s’aniran repetint durant aquestes dates assenyalades. Tenen raó els amos i empleats d’aquests negocis quan es queixen que se’ls demana fer una feina quasi policial que no els correspon, però, una altra vegada, les explicacions les hem de demanar a aquells que no van voler vacunar-se quan era el moment, a causa de la seva intel·ligència superior i del seu peculiar sentit del bé comú, que pel que es veu és més evolucionat que el dels altres.
—Trobes que ara m’he de posar a la porta a comprovar si duen el passaport covid? –es lamenta l’amo d’un bar al propietari d’un parell de restaurants.
—Trob que ho faràs, perquè això és el que hem de fer –respon el dels restaurants–. A veure si la gent entén que això ens afecta a tots. I, si no aconseguim que es vacunin a l’Àfrica i als països pobres, estarem fotuts igualment.
Bon Nadal a tothom, i fem cas del seny d’aquest empresari de la restauració.
