Tomeu Roig: "Molts de pares es pensen que quan els nins són bons a categories petites ja són Messi"
PalmaTomeu Roig (Alaró, 1973) és entrenador de futbol base i aquesta temporada s'encarrega d'un dels equips d'Infantil de la UE Alaró. Conscient de les dificultats que té tirar endavant un equip d'infants a un poble, tira de temps i paciència per arribar a bon port.
Com varen ser els vostres començaments com a entrenador de futbol base?
— Vaig jugar un parell d'anys d'amateur i després ho vaig deixar. Però el meu fill va començar a venir a l'escoleta de futbol de l'Alaró i vaig començar a ajudar. Així que em vaig treure el títol d'iniciador, que permet treballar amb nins i adolescents per entrenar futbol base i vaig començar amb els al·lots, perquè m'agradava el tema i em sentia a gust.
Com és la feina amb esportistes d'aquestes edats?
— Treballar amb al·lots és molt gratificant, sobretot quan ho dus bé amb el grup. Els joves han canviat molt, i ara tenen moltíssimes coses per entretenir-se, i a més fan moltes més extraescolars. De vegades estan indecisos. De fet, la diferència més gran que he notat amb el pas dels anys és que ara estan disposats a tirar la tovallola la primera vegada que no els va bé. No tenen en compte que pots començar i no ser un bon jugador, però que les coses poden canviar quan arribes a categories superiors. Crec que és una actitud equivocada tant per part dels pares com dels nins.
Ha minvat el nombre de joves que practica futbol?
— Això no ha passat, perquè el futbol ha estat sempre un esport que agrada molt. El que passa és que els al·lots volen triomfar de seguida, i això és un error perquè només una minoria arriba a professional. Avui dia molts de pares es pensen que quan els nins són bons a categories petites ja són Messi, i hi ha pares que interfereixen, s'equivoquen i embullen els seus fills.
Quins valors intentau transmetre?
— El primer de tot és que és un treball en equip, que tots sumam i que no hi ha jugadors més bons i dolents. Encara que tinguis un equip bo, si no hi ha sintonia, les coses no funcionaran. I el respecte és fonamental: entre nosaltres mateixos, als àrbitres i als rivals. Després, les coses sortiran millor o pitjor. Les coses han canviat molt i els al·lots ja no et tenen el respecte d'abans. Aquesta és una de les feines que duen a terme els clubs. Cal treballar la persistència, perquè quan comences una cosa l'has d'acabar. Un nin que a meitat de temporada no li agrada el futbol, ha d'acabar la temporada.
Moltes de vegades les grades s'escalfen massa.
— És cert, i aquest és un tema tant de pares com d'aficionats. El que han de fer els pares en categories petites és venir a animar i deixar treballar l'àrbitre i els cossos tècnics, perquè moltes de vegades molts de pares són més entrenadors que els mateixos entrenadors. Això és una equivocació. De vegades el tècnic diu una cosa i el pare una altra, i el nin no sap a qui fer-li cas. No s'ha d'anar en contra dels cossos tècnics, i menys quan es treballa amb aquestes categories.
Què és el que costa més de la feina amb aquestes edats?
— Moltes de vegades tenim un problema de manca d'atenció, perquè són nins i no es concentren. També cal que aprenguin a perdre, perquè a segons quines edats, fins a aleví, el resultat és a un segon pla. Perdre quan gaudeixes de jugar és un premi, però sí que és una llàstima quan veus que el mal resultat arriba perquè hi ha una desmotivació total i abaixen els braços. Si ho han donat tot i han perdut, només queda donar l'enhorabona als nins i a l'equip contrari. Una cosa que em sap molt de greu és quan els veig plorar, però és que ells s'ho senten. Som un equip i guanyam tots o perdem tots.
I què és el que més us satisfà?
— M'agrada molt trobar al·lots que he entrenat fa anys i que encara hi hagi un afecte, que em venguin a saludar i a fer-me una abraçada, que se'n recordin de mi. Al final tu ets un mirall per a ells i és important que això quedi, que et valorin i que estiguin contents d'haver passat uns anys amb tu. Els darrers anys he tingut molt bon rotllo amb els meus equips, però em sap molt de greu perdre algun jugador perquè no està content amb l'entrenador. Hi ha equips en què això passa bastant.
Es té en compte la importància del treball a l'esport base avui dia?
— Moltes de vegades no és així, i el futbol base tira endavant per la gent que s'hi implica, sobretot als pobles. T'ha d'agradar molt. Qui vulgui guanyar doblers amb l'esport base, que se n'oblidi. De fet, gairebé perds doblers, i lleves moltes d'hores a la família i a moltes de coses teves perquè t'agrada el que fas. Jo tenc un ajudant de 18 anys, i cada entrenament ve a treballar amb mi en lloc d'estar amb els amics o anar a prendre alguna cosa. De vegades la gent no valora aquest esforç que es fa, i caldria un reconeixement només per dedicar-s'hi, no per si guanyes o perds. I l'esforç no és només anar als entrenaments, perquè després passen moltes de coses. Hi ha gent que no ho valora i no hauria de ser així.
En el vostre cas, vos hi dedicau juntament amb la vostra parella.
— Tenc la gran sort que a la meva dona li agrada molt aquest món, perquè si no hauria tingut problemes a casa [riu]. Ella és una grandíssima delegada i m'ha ajudat sempre molt, encara que enguany està a un altre equip. Però és una afició que compartim tots dos i és molt bonic. Sempre tenim alguna cosa de què xerrar!
