MEDICINA
Societat 29/10/2021

El paràsit de la malària es torna resistent als fàrmacs amb què es tracta la malaltia

A mesura que els tractaments perden eficàcia, l’esperança per controlar la malaltia està posada en la vacuna RTS,S

4 min
Un mosquit del gènere Anopheles que transmet la malària preparant-se per picar.

BarcelonaLa malària és una de les malalties infeccioses que més problemes de salut causen al món. N’hi ha més de 200 milions de casos cada any, i fins a mig milió de morts, la gran majoria nens. Malgrat aquestes xifres, se’n parla poc perquè els països desenvolupats fa dècades que han aconseguit eliminar-la, i ara només és endèmica a la part central de l’Àfrica i, en menys quantitat, al Sud-est Asiàtic. Per sort, hi ha tractaments efectius que eviten que la mortalitat sigui més alta. Però un estudi recent ha trobat que la resistència als principals fàrmacs que s’utilitzen per tractar-la s’està estenent per l’Àfrica, cosa que podria complicar encara més el control de la malaltia.

La malària la causa un paràsit anomenat plasmòdium, transmès per la picada de les femelles dels mosquits del gènere Anopheles. Un cop a la sang, els plasmòdiums van al fetge, on es reprodueixen, i després infecten els glòbuls vermells. Dins d’aquestes cèl·lules, els paràsits es multipliquen fins al punt de ser tants que les rebenten, i llavors s’alliberen a la circulació. El procés genera una sèrie de símptomes, que inclouen pics de febre alta (amb calfreds i suor), dolors i vòmits. En una quarta part dels casos, apareixen problemes respiratoris importants, i les complicacions inclouen encefalopaties i problemes renals que poden causar la mort, sobretot en menors de cinc anys.

El tractament de la malària abans que es compliqui és efectiu en un 90% dels casos. Es basa en una família de fàrmacs, els derivats de l’artemisinina, obtinguts a partir d’una planta xinesa. La doctora Tu Youyou els va descobrir als anys setanta, fet pel qual va rebre el premi Nobel el 2015. Els tractaments actuals solen incloure un derivat de l’artemisinina i un altre fàrmac clàssic, per reduir així les possibilitats que es perpetuïn mutacions perilloses (si un paràsit és resistent a un fàrmac, segurament no ho serà a l’altre). Entre aquests antimalàrics “de reforç” hi ha la cloroquina, el fàrmac que, al principi de la pandèmia de covid-19, es creia que podia frenar la reproducció del SARS-CoV-2.

El descobriment de l’artemisinina va canviar el pronòstic de la malaltia, perquè és el fàrmac més eficaç que es coneix contra el plasmòdium. A més, des dels anys cinquanta del segle passat, s’havia vist que el paràsit havia començat a desenvolupar resistència contra els antimalàrics tradicionals, i això els feia menys efectius. Es temia que això també acabaria passant amb l’artemisinina, perquè tots els microbis adquireixen resistències amb el temps.

Efectivament, els primers senyals de resistència contra aquesta família de fàrmacs es van veure a Cambodja a principis de segle. Al llarg de la dècada següent, es van estendre pel Sud-est Asiàtic. Fa gairebé deu anys, ja es van detectar mutacions al paràsit de la malària a Ruanda, cosa que feia sospitar que a l’Àfrica també s’estava tornant resistent a l’artemisinina. Això era especialment preocupant, perquè més del 90% dels casos de malària es produeixen en aquest continent.

La resistència avança

Per desgràcia, ara s’han confirmat els efectes d’aquestes mutacions. Segons un estudi publicat fa unes setmanes a la revista New England Journal of Medicine i dirigit pel doctor Toshihiro Mita, aquestes mutacions del plasmòdium ja estan prou esteses a l’Àfrica perquè es comenci a notar una certa pèrdua d’efecte dels antimalàrics més utilitzats. L’estudi clínic revela que 14 dels 240 pacients que van rebre el tractament presentaven resistència a l’artemisinina, i un 20% dels plasmòdiums analitzats tenien les mutacions que s’associen a aquesta resistència. Malgrat que les dades han fet saltar totes es alarmes, el perill encara no és immediat: a l’estudi també s’ha vist que els fàrmacs encara funcionen, tot i que tarden més a curar les infeccions.

Amb aquesta perspectiva, les esperances estan dipositades ara en la primera vacuna contra la malària, la RTS,S, aprovada per l’Agència Europea de Medicaments el 2015. Des de llavors, s’ha estudiat en assajos clínics massius a l’Àfrica (l’han rebut més d’un milió de persones). Els resultats han sigut tan positius que l’OMS fa unes setmanes va donar el vistiplau definitiu a la vacuna, que es començarà a administrar a totes les zones endèmiques. El problema és que la RTS,S té una eficàcia molt baixa (només ofereix una protecció a entre el 30% i el 40% dels vacunats), per sota del llindar del 50% que normalment es demana per a l’aprovació. Com que no hi ha cap alternativa millor disponible (ni a la vista a mitjà termini) i la resistència als fàrmacs va augmentant, es veu com la millor arma per reduir l’impacte de la malària al món.

Com en totes les malalties infeccioses, és molt important que no s’aturi el cicle de descobrir i produir tractaments, cosa que en el cas de la malària està fallant. No és l’única malaltia, ja que la tuberculosi resistent també és una de les amenaces importants a la salut mundial. En paral·lel al desenvolupament de vacunes, cal una inversió constant en la recerca de fàrmacs antimicrobians si volem evitar que les infeccions que tenim més o menys controlades rebrotin amb força.

stats