Padrins amb infants

Palma—Aquest és en Sid, que puja a un globus que surt volant, i ell crida aaahhh. I a baix hi ha n’Elastigirl, que ha agafat sa supermoto, que també és voladora, i brrummm li parteix darrere en es globus i va a salvar en Sid, que encara crida aaahhh aaahhh.

Aquesta xerradissa, transcrita de manera tan fidedigna com hem estat capaços, la fa el petit Andreu, de quatre anys i resident en un poble de la Part Forana de Mallorca, de camí cap a l’escoleta. Els qui estau al cas, hi haureu reconegut personatges de diferents pel·lícules d’animació: l’esbojarrat Sid de la sèrie Ice Age, i la fabulosa Elastigirl, d’Els Increïbles 2. N’Andreu els ha fet coincidir en un còmic que ha dibuixat ell, damunt un full ratllat de quadern escolar. I l’està explicant (el còmic) a l’adult que l’acompanya a l’escoleta. El resultat de l’explicació serà ben diferent segons si l’adult en qüestió és son pare o sa mare, o bé un padrí o una padrina. Vegem-ho:

—Petit Andreu (continua): Ho veus? Ho veus, papi?

—Pare (amb les mans i els ulls al mòbil): Molt bé.

—Petit Andreu (li va darrere aixecant el full amb el dibuix): Molt bé què? Però si no el mires!

—Pare (sense deixar el mòbil): He.

—Petit Andreu: Mira’l! Papi, mira’l!

—Pare (es gira per fi amb cara de pocs amics i amb el mòbil aixecat com si fos una llanterna): Andreu, ja està bé! No cridis!

Al mòbil, el pare mirava un vídeo amb diferents moments de n’Ibai Llanos i en Piqué a Twitch. Considerem la mateixa escena, però ara n’Andreu va acompanyat del seu padrí (en aquest cas, el pare de son pare, un concepte que n’Andreu entén de manera aproximada, perquè el padrí li sembla massa vell per ser pare de ningú, i son pare, també massa vell per ser fill de ningú):

—Petit Andreu (continua): Ho veus? Ho veus, padrí?

—Padrí (s’atura de caminar i s’aixeca les ulleres per mirar millor el dibuix): Oh, és molt guapo aquest dibuix, Andreu!

—Petit Andreu (content): Ho veus, padrí? N’Elastigirl salva en Sid!

—Padrí: En Sid, qui és? Aquesta rata?

—Petit Andreu (fent-se l’enfadat però rient): No és una rata! No t’enteres, padrí!

Riuen tots dos, padrí i infant, i continuen comentant el dibuix mentre caminen cap a l’escoleta.

Naturalment, el que acabam de fer és una generalització, aproximadament una caricatura, i hem de pregar la benvolença dels lectors, que ningú s’hi senti al·ludit (si no li correspon sentir-s’hi, és clar). Però és cert que, amb totes les variants que es vulguin, l’escena descrita succeeix diàriament als encontorns de les escoletes d’arreu de les Balears: padrins i padrines mostren, per norma general, una atenció màxima als seus nets, com si no hi hagués (perquè realment no hi ha) res més important en aquest món que estar pendents d’ells. Als progenitors, en canvi, tant si són els pares com les mares, aquesta atenció els costa més de donar. Segurament (segur, vaja) van més atabalats, tenen més afers de què ocupar-se, feines, requeriments, i temes que han anat procrastinant fins a un punt que ja no admet més demora. Però el cert és que, a primera hora del matí, on tenen ficat el nas és a la pantalla del mòbil, i no per ocupar-se de cap gestió més o menys urgent, sinó perquè estan atents a qualsevol altra cosa: un xat de Whatsapp en què es decideix el regal d’algú que fa els anys, un vídeo de futbol o de celebrities o d’uns que comenten una sèrie, un missatge matiner i mig furtiu d’un amant o d’algú que voldrien que ho fos. La situació empitjora si, al damunt, són dels que acompanyen la criatura a l’escoleta amb el cotxe. Carrers del centre (tant és el centre de Palma com de qualsevol poble) completament saturats cada dia durant mitja hora durant la qual desfilen, tan desacompassadament com us pugueu imaginar, els aparatosos 4x4, o SUV, o monovolums, amb una persona adulta que fa de xofer de la seva pròpia descendència, i que en un percentatge ben significatiu dels casos resulta que viuen per allà a prop (i els sortiria molt millor anar-hi a peu). L’espectacle poc edificant és un bon exemple de fins a quin punt ens agrada emetre CO2 sense to ni so a l’atmosfera, i de quina manera la peresa ens du sovint a transmetre pèssims exemples al jovent que puja.

Temps de qualitat

En fi: no tenim proves, però tampoc dubtes, que les padrines i els padrins, a pesar de la mala fama que els precedeix com a consentidors i aliats dels infants contra els seus pares, obsequien els seus nets amb aquesta cosa mala de trobar que es diu temps de qualitat. Ho fan perquè els surt de fer-ho, però també perquè en saben i s’ho proposen. Podem afegir a continuació tots els tòpics que vulguem sobre com es troba de desenfeinada la tercera edat, sobre com són de llargues actualment la jubilació i la vellesa, i sobre el paral·lelisme entre la infantesa i la vellesa. Tornen com al·lots, se sol dir de la gent vella, amb un comentari que conté una actitud més aviat poc elegant de mirar l’altre per damunt l’espatlla. Tal vegada, en realitat, no deixam mai de ser-ho, més infantils del que ens volem pensar, només que amb un estil d’infants malcriats. No els petits ni els vells, sinó els del mig, els que en principi són responsables pels altres. Si no vols que el teu fill vulgui passar el dia davant de la pantalla, procura que no t’hi vegi a tu sempre capficat. No remuguis tant i mira d’escoltar una mica més allò que et vulguin contar tant els infants com els padrins, cap de suro.