Història
Societat21/05/2022

Oh, la France!

Guerres, invasions, corsaris i viatgers en el semestre de la presidència francesa de la UE i a les portes de les seves eleccions generals

PalmaConflictes, invasions, corsarisme, viatgers... La relació de França amb les Illes Balears ha estat intensa al llarg de la nostra història; una part del seu territori actual va formar part del regne medieval de Mallorca, mentre que Menorca fou francesa al llarg de set anys al segle XVIII. Ho recordam ara, quan presideixen la Unió Europea durant aquest semestre i quan són a punt de fer eleccions generals, al juny.

Si els francesos reconeixen els gals com els seus avantpassats –l’expressió ha tornat un tòpic–, ens trobam, com recull el treball col·lectiu Les Illes a les fonts clàssiques, que els “foners balears” –així els cita expressament el mateix Juli Cèsar a La guerra de les Gal·liès– participaren en la seva conquesta –de la qual, com és ben sabut, només quedà lliure el llogaret d’Astèrix. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas assenyala que les autoritats illenques de finals del segle VIII, ja deslligades de l’imperi bizantí, patien saqueigs islàmics –abans que aquests dominassin l’arxipèlag– i haurien demanat “ajut militar” al mític Carlemany, monarca dels francs. Però la manca de documentació ens impedeix establir “si hi hagué una vinculació política efectiva” –és a dir, si vàrem ser, per dir-ho de manera anacrònica, francesos.

El que sí que està clar és la nombrosa participació de cavallers procedents del que ara és França en la conquesta i repoblament de les Illes, al segle XIII. El medievalista Álvaro Santamaría assenyala un 25% de galeres occitanes a la flota de Jaume I el 1229 i la importància de “la participació marsellesa en l’assetjament de la Ciutat”. De la part atorgada al comte del Rosselló, un 24,26% dels repobladors procedien de la França meridional, però també un 4,42% de la França central. Es comptarien, probablement, entre els nostres avantpassats.

Cargando
No hay anuncios

En el seu estudi Els cognoms de les Illes Balears, publicat recentment per Nova Editorial Moll, el lingüista Gabriel Bibiloni registra els següents llinatges d’origen francès, entre els tradicionals de l’arxipèlag: Barbarin, Billon, Coli, Espanya (Espagnac), Jaquotot, Le-senne, Raulin de Belval, Rentierre i Xumet. L’historiador José Alfredo Vidal documenta a Mallorca, entre els segles XIII i XV, “prop d’un centenar de llinatges que són topònims francesos”, entre els quals Arbona, Borguny, Corbera, Palau, Rosselló, Servera, Soler i Vilallonga.

El reialme de Mallorca creat per Jaume I i transmès successivament a Jaume II, Sanç I i Jaume III –fins que es va liquidar– comprenia territoris del que ara és França, essencialment la Catalunya de més enllà del Pirineu i la zona de Montpeller –actualment dins la regió d’Occitània–, així com l’indret del Carladès, a l’Auvèrnia. De fet, tant Jaume I com el seu fill Jaume II varen néixer a Montpeller, si bé aquest territori no s’incorporà a la corona francesa fins al 1349. L’actual departament dels Pirineus Orientals, o Catalunya Nord, tampoc no fou francès fins al 1659.

Els temibles corsaris mallorquins

La Corona d’Aragó i la monarquia francesa eren dos territoris veïns i amb interessos enfrontats, la qual cosa no fou impediment perquè, sovint, se celebrassin matrimonis entre els seus prínceps, sovint per segellar qualque acord de pau. Així, Isabel, coneguda com La Lloba de França –Sophie Marceau a la pel·lícula Braveheart–, que fou origen de la Guerra dels Cent Anys, era neta d’una altra Isabel, filla de Jaume el Conqueridor i germana del nostre Jaume II.

Cargando
No hay anuncios

L’eterna rivalitat contra els francesos la va heretar d’Aragó la monarquia hispànica. L’historiador de l’economia Gonçal López Nadal assenyala “la intimidació que causaven” els corsaris mallorquins “al trànsit francès” de la costa mediterrània, amb atacs que anaven en augment a mitjan segle XVII: “Els mallorquins foren, amb els berberescs, els corsaris que produïren més baixes al cabotatge marsellès”. L’investigador Patrick Boulanger cita, dels arxius de la Cambra de Comerç de Marsella, una carta de Jean Baptiste Colbert –el ministre totterreny de Lluís XIV, que tant s’ocupava de la Hisenda com de la Marina– “anunciant que el virrei de Mallorca ha rebut l’ordre de tornar totes les embarcacions capturades”.

El 1756, després de mig segle de dominació britànica, una flota de “170 naus escortades per 12 navilis de línia”, narra Casasnovas, i transportant 15.000 soldats dirigits pel duc de Richelieu, va conquerir Menorca, que va estar sota domini francès fins al 1763, quan fou retornada al govern de Londres. A banda de contribuir a “estrènyer els llaços dels menorquins amb la cultura francesa –aleshores a l’avantguarda de tot Europa–”, d’aquella breu ocupació ha quedat la vila de Sant Lluís –en honor al seu monarca–, per primera vegada planificada prèviament en un plànol i en la qual destaca l’església parroquial i on naixeria l’àvia materna d’Albert Camus, Caterina Cardona, emigrada a la colònia francesa d’Algèria com tants d’illencs.

La Revolució Francesa del 1789 i la destitució i execució de Lluís XVI –amb la consegüent declaració de guerra contra la nova república de les monarquies absolutistes, entre elles Espanya– tingueren unes repercussions complicades a Mallorca, segons el catedràtic d’Història Moderna Lluís Roura. Als mallorquins se’ls encomana, escriu el capità general, “la custòdia de més de 500 presoners francesos, gent inquieta i sobradament insolent i atrevida, capaç de qualsevol excés si no va activa la vigilància”.

Cargando
No hay anuncios

Cal afegir la presència a Mallorca, ja des del 1792 –apunta Roura–, d’aquells que fugen de la Revolució, entre els quals “més de cent clergues” només el primer any. Es registren “queixes de l’Ajuntament de Ciutat, així com del capità general, que es refereixen a un nombre excessiu de presoners francesos, així com de capellans”. Quan, el 1798, el primer ministre Godoy dicta “l’expulsió de tots els emigrats francesos d’Espanya”, com a mesura de magnanimitat permet que puguin refugiar-se a Mallorca. Això sí, fins a un màxim de 2.500.

Si fins a aquell moment els francesos havien estat considerats “una càrrega molt feixuga”, com recull Roura, en esclatar la Guerra del Francès (1808) contra Napoleó, a les Balears, com a la resta d’Espanya –tot i que les Illes no foren ocupades, amb la qual cosa reberen una nova allau de refugiats–, es desfermà l’odi contra els invasors, fossin o no bonapartistes; com el científic François Aragó, empresonat a Bellver, d’on va aconseguir fugir gràcies al seu coneixement de l’idioma, perquè era rossellonès. Contra Napoleó, França i els francesos, recull l’escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel, es publiquen “articles infamants i versos grollers, insults i dicteris a milers” al Diario de Mallorca de principis del XIX. L’epíleg d’aquest conflicte seria el cruel captiveri a Cabrera dels soldats de l’emperador –a qui, per cert, es va atribuir una suposada ascendència mallorquina.

Aventures illenques per a adolescents

Pot ser que aquella fòbia antifrancesa encara cuejàs uns decennis més tard, quan George Sand va visitar Mallorca, i que influís en l’escàs entusiasme amb què fou rebuda. Tot i així, afirma la professora de la Universitat de les Illes Balears Francisca Lladó, el seu relat autobiogràfic Un hivern a Mallorca “va marcar un punt d’inflexió perquè configurà un best-seller” i va contribuir, molt probablement, a l’afluència de nous viatgers francesos. Com Marie de Behen, que a començament del XX s’allotja al Gran Hotel de Palma –actual CaixaFòrum–, “que va definir com d’un estil horrible i grotesc, encara que còmode”. Exactament el contrari opinen poc abans de la I Guerra Mundial els caps del servei de ferrocarril francès, que el qualifiquen de “cosmopolita”, fins al punt de “fer-los la impressió de no ser a Espanya”.

Cargando
No hay anuncios

Des de llavors, el pas dels viatgers i els escriptors francesos per les Balears no coneix aturall: Ernest Gaubert, autor de La Mayorquine (1917), narració patriòtica estudiada per la professora i escriptora Carlota Vicens, amb una “ruta proposada per l’interior de l’illa” que “contribueix a la major glòria de França”, per les seves referències a l’àmbit propi; L’Île, narració que ens ha donat a conèixer la filòloga Carme Figuerola, fruit de les estades d’Eugène Dabit a Menorca els anys 1932, 1933 i 1934; i, per descomptat, Georges Bernanos i els seus Grans cementeris sota la Lluna; el francès d’origen mallorquí Marc Bernard i l’autor de L’hússar damunt la teulada i L’home que plantava arbres, Jean Giono, amb casa a Palma –Son Sardina–.

Un text de la doctora en literatura Christiane Connan-Pintado recull un aspecte ben curiós: com les Balears –tan exòtiques!– es convertiren en l’escenari de lectures per a adolescents, com La Ballerine de Majorque, de Paul-Jacques Bonzon (1956); Cinq jeunes filles a Majorque, de Georges-Gustave Toudouze (1965), i Mon château des Baléares, de Jany Saint-Marcoux (1968), la trama de la qual s’estén a Menorca i Eivissa. Cap d’ells no va viatjar mai a l’arxipèlag i així s’explica que a la novel·la de Bonzon els pagesos parlin en castellà: “Es documenta amb una veïnada seva espanyola, per la qual cosa sens dubte ignora” que la seva protagonista, una pagesa, “no devia expressar-se en castellà”.

El llistat de personalitats franceses que han passat per Mallorca, recollit pel periodista Matías Vallés, resulta impressionant: Jacques Chirac, Raymond Barre, Valery Giscard d’Estaing, Jacques Chaban-Delmas, Françoise Sagan, Jean Dausset, Marcel Marceau, Jeanne Moreau, Brigitte Bardot, Jean-Louis Trintignant, Jean Marais, Maurice Chevalier, Charles Aznavour, Juliette Gréco, Jean-Paul Belmondo, Roger Garaudy, Edgar Morin... I existeix, òbviament, el fort vincle amb la vall de Sóller. Però aquesta... és una altra història.

Les Balears en la gran literatura francesa

Carlota Vicens ha localitzat referències a les Illes als textos d’alguns dels més destacats escriptors francesos, encara que no hi hagi constància que ens visitaren. Així, Marcel Proust (A la recerca del temps perdut): “Aquestes modificacions atmosfèriques que, al racó de la nostra llar, actuen sobre els nostres nervis, encara que es produeixin tan enfora com a les Illes Balears”. Paul Claudel: “Sota el vent de les Illes Balears / Tot aquest dia es passa a la mar amb vista a les Illes Balears”. Jacques Prévert: “Sabaters de Còrdova, sastres de Barcelona / pescadors de les Illes Balears o Finisterre”. Georges Pérec: “Donarien la volta al món (...) Comprarien a qualque lloc, a les ribes dels llacs italians, a Dubrovnic, a les Balears, a Cefalù, una gran casa de pedres blanques”. És prou coneguda la nostra presència, també, a les obres de Verne.

Jean Cocteau sí que fou a Mallorca, abans de la seva primera pel·lícula, La sang d’un poeta, segons Matías Vallés. L’escriptor Joan Bonet calcula que el 1930 o poc abans. Al seu poema Illes, Cocteau escriu: “A Palma de Mallorca / tothom és feliç. / Mengen al carrer / sorbets de llimona. / Els carruatges, més bonics que / els violoncels / t’esperen al port / per a portar-te a l’hotel. / Conta’m més / de Palma de les Balears”.