No som res al complet. Ho som tot a mitges

PalmaTrob per ca meva vestigis de coses que som a mitges. Petits fracassos diaris. Les malles i el top de sortir a córrer que fa dues setmanes que pengen al lavabo, optimistes. El vinagre i les oblees d’arròs que vaig comprar a la setmana japonesa del Lidl, convençuda que faria Goi Cuon, els rotllets frescos vietnamites. Els tres llibres començats a la tauleta de nit. La càmera de fotos analògica que em propòs –un pic al mes– aprendre a fer anar d’una vegada. Una taula, que més que una taula era una inversió per fer-hi molta feina i guanyar molts de doblers. Versions de mi mateixa per les quals no em decidesc. Vull ser totes alhora per covardia, perquè no hi crec prou, en cap d’elles.

Però res. Ni m’estic fent rica. Ni estic perseguint un somni. Ni estic esculpint el meu cos. Ni estic formant una família. No som res al complet. Ho som tot a mitges. No estic apostant per cap d’aquestes coses amb les quals se suposava que havíem d’omplir la nostra existència, per a les quals ens pagava la pena una dedicació plena. En lloc d’això, tenc un forat al pit que em travessa i fa que la gravetat encara em sembli més densa. En lloc d’això, tenc una tremolor constant a l’ull dret i cabells blancs on ningú no et prepara per tenir-ne.

Fa uns dies na Neus Tur –que sempre es fa qüestionaments encertats– em va dir que havia d’escriure de la crisi existencial mil·lennista, és a dir, de la nostra generació. Vaig dubtar si tot no era fruit d’aquesta crisi existencial: tot el que pensam, deim, escrivim, feim. I, alhora, vaig trobar que aquesta sensació de no ser res al complet era una de les millors expressions d’aquest neguit existencial, del dubte constant del no saber què som, com un patchwork. Fins ara, l’única època de la vida amb què podria comparar la trentena són els 10, 11, 12 anys, el moment en què tots els canvis arriben sobtats després d’un període llarg de calma i infantesa. La vintena va ser això, una treva. I ara, com quan travessàvem l’adolescència, ens adonam que tot ha tornat un poc més irreversible i que ja feim tard a agafar lloc.

Aquesta pressa, inútil, quan ja s’ha acabat el temps, és la crisi existencial: l’intent maldestre de resoldre un resultat que no ens convenç. I el símptoma de tot això, els arquetips de persona en els quals intentam entrar, com bots salvavides, per sentir que pertanyem a algun lloc, que ens defineix alguna cosa. Un darrer recurs en el qual basar-nos. L’equip de running o de crossfit, el club de lectura, les criptos, la maternitat o paternitat sacrificades. Pensem-hi: no és una evolució natural de les tribus urbanes? Abans, havíem de saber si érem pijes, xonis, hippies o gòtiques. Ara, necessitam desbloquejar aquesta nova personalitat en la qual invertir la nostra vida per procurar-nos resultats prou solvents per saber que, almenys, tenim allò. Per conformar-nos amb el que som.

Jo, en canvi, no he triat res. “Estic constantment intentant recordar que ‘d’acord, has d’anar darrere els teus objectius. Però has de cuidar ta mare. I has d’assegurar-te que les teves germanes estan bé. T’has d’assegurar que pagues les factures. Però has d’assegurar-te que t’ho passes bé i que tens temps per a tu, temps per als teus amics’”. “I jo només sent que constantment estic sent negligent amb parts de la meva vida”, diu Doechii (en anglès) a ‘Bloom’, del seu àlbum Alligator Bites Never Heal.

Aquest és el bucle infinit en què sent que s’han convertit els dies, perquè res no està mai prou cobert. De vegades, i si no vas alerta, s’instal·la una insatisfacció crònica, una inseguretat paralitzadora. Por de fer una cosa per fer-la malament. Com si no hi hagués temps per a un altre fracàs. Com si de cada cop fos més vulnerable davant del desastre. Altres vegades, si aconseguesc pensar-hi tant per desfer el bucle, m’arriba una realitat desactivadora: no som tan importants. I, si no, amb prou sort trob frases com aquesta de Nadia Risueño, que són un cop de puny a temps: “Tot a la vida consisteix al fet que t’estimin. Ni real food, ni gimnàs a les 6 h, ni skincare coreà, ni ser el teu propi cap. Tot gira al voltant de l’amor. Tothom cerca una fogonada d’afecte. Una espatlla on deixar-se caure”.

Sobretot, necessitam ser estimades –deixar-nos ser estimades, diria–. I, en canvi, ens perdem intentant estimar-nos a nosaltres mateixes, convertint-nos en La pitjor persona del món, de Joachim Trier, amb una autoconsciència insuportable fins i tot per a nosaltres mateixes. Em planteig si aquesta recerca desbocada de l’amor propi –com si aquest fos el més vàlid– no és un menyspreu cap a les persones que ens estimen, siguem el que siguem. I si no és això, el que vull que em comenci a importar abans del pròxim fracàs.