No, no som una tia ‘‘chill’ de collons’

PalmaQue chic que és aquesta tia, mira-la. No la conec, però la tenc al costat a la platja, al bus o llegesc els seus articles a internet. No és cap en concret i és totes elles alhora. És un tipus de tia. És la tia que, sense cap esforç, fa que vulguis ser com ella. És una tia a qui pareix que la vida li va demanar permís per crear-la. A canvi, li va donar aquesta cara amb la personalitat justa per no deixar de ser guapa. No sé si és cool o és que té una piga just a damunt del llavi superior, on sempre m’hauria agradat tenir-la a mi. Amb aquesta piga, pareix que el món hagi de ser un poc més fàcil. Potser és que té uns llavis naturalment rosats o els ulls grossos i ametllats, com de no haver conegut mai la màscara de pestanyes.

Tal vegada va ser el seu nom que va predestinar-la a ser recordada sense, ni tan sols, haver-se presentat. Un bon nom compost o un llinatge sonor, d’aquests que la teva llengua tendeix a repetir, perquè li fa exercitar músculs diferents, emetre sons als quals no està avesada. I això sempre és divertit. Un bon nom fa la feina per tu. Quan tu hi arribes, ell ja ha preparat el terreny, satisfent les curiositats de qui t’espera, omplint d’una personalitat recargolada el buit que han deixat les teves inicials. Una veueta interna que diu “demana, i se’t concedirà” s’activa quan la gent es refereix a tu pel teu nom complet. No has fet res i ja ets algú. Fake it until you make it. I ja tens la primera part feta.

No sé què té aquesta tia. Però duu les mateixes Birkenstock que jo, s’ha fet el mateix serrell que jo, i el seu Instagram m’indica que es dedica al mateix que jo. Així i tot, si totes dues fóssim personatges dels Sims, la triaria a ella mil vegades abans que a mi. Què és el que ens separa? A diferència d’ella, jo vaig néixer amb aquestes galtes rodones d’haver fet bonda des del 1995. Faig que no, però sí: jo deman permís i perdó tothora a tothom. M’agradaria ser misteriosa, però el misteri fuig de mi. L’espant més que si dugués el meu currículum penjat del coll. Perquè necessit explicar-t’ho tot de mi, perquè així entendràs que tot el que faig té una justificació i em disculparàs quan no compleixi les teves expectatives. Mentrestant, deixaré anar algun acudit bastant cínic sobre mi mateixa per demostrar-te que no som pretensiosa, ni tampoc beneita, i –sobretot– que som prou graciosa per rebaixar tota aquesta tensió.

No som el que es diu “una tia chill de collons”, com són les ties que m’agradaria ser si la vida fos el joc dels Sims. El meu amic Jabi em diu que m’he de relaxar. L’altre dia em va demanar si no veia que ningú més fa tot el que faig jo o, més ben dit, ningú més deia que sí a tot: dinar i piscina amb els amics a les 14 h, manifestació a les 19 h i festival de cine a les 21 h. Entenc que em volia fer veure que estava intentant tenir massa personalitats alhora. Així que aquí som, admetent que ja és massa tard per no ser tot el que volia ser.

A l’institut vaig aprendre a dissimular bastant bé: feia equilibris entre ser la més aplicada i la més enrotllada, tot per no caure en el forat negre de la repel·lent. Feia veure que treia bones notes sense esforç, que sortia de festa sense esforç, com si els amics i els exàmens no fossin el més important per mi. Va ser just quan el meu còrtex prefrontal s’estava acabat de formar que se’m va instal·lar, dins d’una escletxa, aquest joc de llums i ombres, aquest trompe-l’œil –aquest artifici–, un mecanisme perquè cadascú veiés en mi el que estàs cercant.

L’art de l’expectativa

A moments puc arribar a semblar una bassa d’oli –perquè m’agrada dormir, perquè la parsimònia em fa arribar tard pertot– però el meu cervell té el metabolisme d’un esquirol, sobretot en una conversa. M’avenç al moment en què ens quedarem sense tema per tenir-ne dos o tres a la recambra i estalviar-te un silenci incòmode. T’escolt amb atenció per fer-te les preguntes que mai t’hauries fet. I, si estic premenstrual, et donaré massa la raó (però perquè genuïnament crec que la teva opinió val més que la meva).

Com a fumadora passiva, de vegades pens que voldria ser una fumadora dialèctica –només en converses–, per espaiar un poc els meus pensaments, o almenys els que em surten per la boca. M’agradaria aprendre l’art de l’expectativa: callar perquè estic cercant les paraules al mateix temps que els filtres, fer una pausa en el moment àlgid de la història per llepar el paper, desviar la mirada cap a l’encenedor, fer una calada i guanyar temps en la meva resposta. Com si fumar aturàs aquest vòmit discursiu, de nina que aixeca el braç a classe i sap que només té 30 segons per contestar; com si narcotitzada pogués deixar de veure la mirada de l’altre com un compte enrere que en 3, 2, 1… m’avisa que l’he perdut. Com una pulsió de mort cap a aquesta tia tan poc chill que som.